Calígula, d'Albert Camus

Calígula

Autor: Albert Camus
Traducció: Borja Sitjà
Dramatúrgia i direcció: Mario Gas
Intérprets:
Pablo Derqui  (Calígula)
Borja Espinosa  (Quereas)
Mónica López  (Cesonia)
Bernat Quintana  (Escipión)
David Vert  (Helicón)
Pep Ferrer  (Corifeo)
Pep Molina  (Corifeo)
Anabel Moreno  (Corifeo)
Ricardo Moya  (Corifeo)

Teatre Romea

Una coproducció del Teatre Romea, Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida i Grec 2017 Festival de Barcelona.

Sinòpsi:
L’absurd existencial, el patiment i la lògica del poder són alguns dels temes que toca aquest muntatge, que posa en escena una de les grans peces dramàtiques del novel·lista i dramaturg francès nascut a Algèria.
Suetoni, un escriptor romà que és un dels mestres del gènere biogràfic del món antic, va deixar per a la posteritat un retrat del tercer emperador romà, Gai Juli César August Germànic, que ha passat a la història amb el seu sobrenom infantil: Calígula. L’escriptor Albert Camus, un dels autors imprescindibles de la França del segle XX i premi Nobel de Literatura el 1957, va partir d’aquest retrat per tal de crear una peça teatral que és, de fet, un conjunt d’obres integrades en una de sola. El seu protagonista s’enfronta a l’absurd de l’existència (un dels temes clau en l’obra de Camus) després de la mort de la seva amant i germana, Drussil·la, i en un intent de demostrar la mortalitat i infelicitat dels éssers humans, sotmet els seus súbdits a tota mena d’horrors i persecucions.

La meva valoració:
Avui dia no hi ha dubte de què Mario Gas és un dels grans directors, ja fa molts anys que està establert a Madrid a on és el director d'èxit. Això no treu que de tant en tant porti a Barcelona algunes de les seves produccions, de fet ara n'hi ha dues, aquest Calígula i Incendios.
Calígula es ja un clàssic, fa uns cinquanta anys que la vaig veure en una circumstància molt especial. Vaig fer el servei militar a la Marina en base a San Fernando. Vam anar a la badia de Mallorca a fer unes maniobres, però també hi havia temps per passejar per Palma. La gran casualitat va ser que em vaig trobar el meu amic d'infància que feia de cambrer. Després d'una xerrada ens vam posar d'acord per anar a veure Calígula que es representava en el teatre principal de la ciutat.
És una obra dura perquè posa en evidència el que pot arribar a ser el poder, quan el poder individual pot assolir cotes d'abús que no ens podem imaginar però que a vegades passen, com seria un exemple el pederasta austríac Josef Fritzl. Poso un exemple no polític intencionadament.

Incenmdios, de Autor: Wajdi Mouawad

INCENDIOS

Autor: Wajdi MouawadDirector: Mario GasIntérprets: Nuria Espert, Laia Marull, Ramón Barea*, Álex García*, Alberto Iglesias, Candela Serrat, Lucia Barrado i Germán Torres
Producció: Ysarca S.LCoproducció: Teatro de la Abadía. Amb la col.laboració: Teatro del Invernadero

Teatre Goya

Sinòpsi
La infantesa és un ganivet clavat a la gola 

Una dona acaba de morir. Es deia Nawal Marwan. I avui, en la lectura del testament, ella obre la porta al seu silenci i als seus secrets, als misteris dolorosos d'una família. Ha deixat als seus bessons, Jeanne i Simon, un quadern vermell, una jaqueta de tela verda i dos sobres amb una petició plena de conseqüències, com sengles caixes de Pandora, orígens de mals i meravelles, el contingut de les quals arrossegarà als bessons cap a un passat desconegut, cap a un continent llunyà, cap a un segon naixement.

La meva valoració
Em sap greu no haver-ho sabut abans que fa uns cinc anys que aquesta obra es va fer al Romea en català, dirigida per Broggi, i que, per altra banda, n'hi ha una pel.lícula.  

És una obra molt dura i, sense entrar en detalls, és inevitable pensar amb l'Èdip de Sòfocles, però com també passa amb Sòfocles, l'anècdota no és el tot. Aquest Incendios és un veritable incendi perquè es crema tot, les relacions pare, mare, germà, germana, família, la comunitat, el país i la humanitat tota estan al fil de la navalla.

Si el drama fa alguna concessió a l'espectador, aquí, com amb Sòfocles, a la tragèdia pura i dura, tot és tragèdia. Cal dir que aquesta producció ve de Madrid, concretament del Teatro de la Abadía, una garantia. I ha vingut gairebé amb els mateixos actors i actrius que la van estrenar l'any passat. L'obra compte amb grans actors i actrius, de les que en destaco dues. És una obvietat l'esment de Núria Espert que per la seva veterania és ja la deessa del teatre, realment hi fa un gran treball, gens fàcil. Per altra banda la Laia Marull és, d'alguna manera, la protagonista.

Potser perquè quan era jove estava ficat, sense actuar, en una companyia de teatre amb pocs recursos (GoGo, Teatro Independiente) i, per tant, l'escenografia era pobra, però m'agradava. Actualment les escenografies no són pobres, però poden ser molt simples, del que en diuen minimal. Aquest és el cas i m'agrada. El que compte és que el seu contingut sigui suficient per a situar l'espectador.

A les famílies solen haver secrets o silencis i, evidentment, aquest simple fet pot donar molt de joc en una trama que comença en un país en guerra i una dona que l'ha patida en tots els sentits mora a l'exili a on deixa dos fills bessons que no saben quasi res de la seva mare.

Com he dit més amunt, és molt dura, però també versemblant encara avui perquè guerra n'hi ha. Aquest Incendios és de les millors coses que m'ha regalat el teatre.

Perra de nadie, de Marta Carrasco

Creació Marta Carrasco

Intèrpret Marta Carrasco

Direcció Marta Carrasco, Pep Cors, Antoni Vilicic

Escenografia Marta Carrasco

Vigilants de la nit Dominique Falda

Vestuari Pau Fernández y Cía. Marta Carrasco

Teatre: La Seca Espai Brossa

SINOPSI

Vint anys fa, que els alquimistes habiten el món singular. Aquí i ara Lili està sola, com ho estava fa vint anys, en altres llocs, Violeta (Aiguardent) i Claudel (Blanc d’ombra). Lili és una ‘perra’, perquè ‘perra’ s’és, no s’aprèn. I és ‘Perra de Nadie’.Tan sols qui és ningú i de ningú, pot arribar fins al fons de la seva intimitat, on juguen a la gallineta cega, ballen i criden totes les intimitats. La teva i la seva també. Potser us resulti estrany que avui, aquí i ara, precisament vosaltres, us convertíssiu en còmplices d'una ‘Perra de Nadie’. Potser algú adverteixi, amb raó, que la gossa és un dels primers animals domèstics, que era molt útil per caçar i que avui en dia no existeixen gosses de ningú. Perquè una gossa, si és de ningú, no serveix per a res o, millor dit, per a ningú. Doncs sí que existeixen, i és més, poden ser imprescindibles en les seves inutilitats... si s'atreveixen a descobrir-les. Allà, en el més profund de cada un de vosaltres, habiten Lili i els seus vigilants de la nit. ‘Perra de Nadie’, dins de vosaltres està el món que tenen cura on brollen les seves  entranyables immensitats. Si vosaltres voleu, és clar. Si vosaltres voleu.

La meva valoració

Com es desprèn dels crèdits ésd un espectacle d'allò més personal que un es pot imaginar perquè l Marta Carrasco ho fa tot perquè interpreta la seva pròpia creació, l'escenografia és seva i hi ha el Pep Cors i l'Antoni Vilicic que li han dirigit parcialment.

Bàsicament l'obra és un gran treball de gesticulació, però així com els ballarins són inexpressius Marta Carrasco és tot el contrari, però ho fa d'una manera tant original que no es pot explicar perquè és un cas únic. Ningú no fa el que ella fa, per tant, el que toca és veure-la i si algú em fa cas em donafrà les gràcies perquè és una meravella.

Yes, potser, Marguerite Duras

Yes, potser, Marguerite Duras

 Director: Andrea Segura

Intérprets: Alícia González Laá, Anna Casas, Txabi Grass

Teatre Akadèmia

Sinopsi

'Yes, peut-être' és una tragicomèdia surrealista que ens confronta amb la més gran de les nostres misèries: la pèrdua de memòria constant que torna una i altre vegada al llarg de la història endinsant-nos en l’horror de la catàstrofe. Només dues dones i un soldat, sense noms ni memòria, figuren com a supervivents d’un conflicte apocalíptic nuclear en un gran desert envoltat d’oceans. Ell voldrà recuperar els rituals i els càntics, elles procuraran recuperar el seu llenguatge i la història a partir d’elles mateixes, de l’altre, del ‘nosaltres’. 

La meva valoració

Els primers llargs minuts l'obra se m'ha fet avorrida. No entenia res, però a poc a poc hi he anat entrant a copsar la ironia del que pot arribar ser un l'únic supervivent del planeta després d'una gran guerra. Sense que s'assembli gens, només el tema, la fi del món, m'ha recordat la pel.lícula La hora final. Evidentment aquesta encara resulta més dura perquè, com veiem a la sinòpsi un ha perdut la memòria i elles intenten cercar els mots per posar un nom a cada cosa, com Adam.

El metge de Lampedusa

El metge de Lampedusa
a partir de les Llàgrimes de sal de Lidia Tilotta i Pietro Bartolo
adaptació Anna Maria Ricart.
Director: Miquel Gorriz
Intérpret: Xicu Masó

Teatre Lliure Montjuïc

Presentació:

Pietro Bartolo fa trenta anys que és metge a Lampedusa i un exemple de coratge, compromís i dignitat. I un samarità convençut de la Llei del Mar. Un dia, ja llicenciat, va decidir tornar a la seva illa al bell mig del Mediterrani per ajudar els seus i a tots els qui arriben del mar. Bartolo és el metge que els acull i cuida i també l’home que escolta les seves històries de misèria, persecució i por. El relat de la seva vida (recollit al llibre Llàgrimes de sal de la periodista Lidia Tilotta) és també la memòria de totes aquestes biografies de la desesperació. Xicu Masó s’ha fet seva la veu i la memòria del doctor Bartolo per fer-nos entendre la urgència de la catàstrofe amb un espectacle basat en fets tristament reals.

Moltes vegades, qui més qui menys, ha dit "això ho hauria de veure tothom",  doncs efectivament aquesta frase s'hi escau d'allò més per aquesta obra, que no és de teatre, que no és ficció, que és el que passa a una de les entrades a la Unió Europea.

Una vegada més ens convencem que la Unió Europea només funciona amb cert rigor amb les qüestions financeres, però que no vetlla pels drets humans. El que passa en aquesta petita illa europea, més a prop de Tunísia que d'Itàlia, de manera que entre Lampedusa i Sicília hi ha Malta, el que passa doncs en aquesta illa és que s'ha convertit en l'objectiu d'arribada dels que volen emigrar d'Àfrica per entrar a Europa. Aquest fet crea una materia sensible per la manca d'humanitat, és a dir, les mil hipocresies que ens volten. Per fer-nos cinc cèntims del que això representa, com deia al principi, això s'ha de veure perquè està molt ben explicat per les persones que hi han treballat i, també, per qui ens ho explica amb recursos teatrals: Xicu Masó. Diria que aquest actor fa el paper de la seva vida. Desitjo a Xicu Masó molt anys de salut i de vida i crec no equivocar-me que durant molts anys recordarà el treball memorable que aquests dies està fent al Teatre Lliure de Montjuïc. Si us plau, aneu'hi. Paga la pena.

La calavera de Connemara, Martin McDonagh

Teatre: La Villarroel

La calavera de Connemara
Autor: Martin McDonagh
Traducció i adaptació: Pau Gener sobre idea d'Iván Morales
Direcció: Iván Morales
Intérprets: 
Pol López és Mick Dowd
Marta Millà és Maryjonny
Oriol Pla és Mairtin Hanlon
Xavi Sáez és Thomas Hanlon

Sinopsi

Som a l'oest d'Irlanda, a Connemara, una comarca rural, verda i encara salvatge, a principis dels anys noranta.
El solitari i misteriós Mick Dowd sembla tenir una vida molt anodina, les seves activitats semblen limitar-se a beure poiteen i fer safareig cada nit amb la seva veïna addicta al bingo, l'anciana Maryjohnny, i a rebre la visita de tant en tant del Thomas, un policia local amb ínfules de convertir-se algun dia en un detectiu triomfador com el seu admirat Colombo. Tant de bo encara tingués al seu costat la seva difunta esposa, l'Oona, ella era l'amor de la seva vida i no passa dia que el Mick no la trobi a faltar.
Durant uns pocs dies, cada tardor, l'avorrida existència del Mick pren un caire una mica més sinistre: És l'encarregat de desenterrar els cadàvers que ja fa més de set anys que descansen al cementiri local. És una ocupació macabra, però algú l'ha de fer, per al bé del bon funcionament social. Cal fer espai per als morts nouvinguts.
Però aquest any no serà pas com els altres. Ha arribat el moment d'exhumar les restes de l'Oona. I els rumors que l'acusen d'haver estat el culpable voluntari de la seva mort tornen a aparèixer entre el veïnat, fins i tot en els que ell considerava els seus amics.
Per si això no fos prou, per primera vegada estarà obligat a treballar amb companyia, i tindrà el pitjor dels ajudants possibles, el jove Mairtin, el bala perduda del poble, que guarda més cops amagats dels que sembla.
Benvinguts a La calavera de Connemara, una comèdia negra d'amor i ossos.

Iván Morales

És un drama de primera, un bon argument, jo crec que té una bona traducció, si més no els diàlegs tenen vivor i, per descomptat molt ben interpretat. Com és ja habitual, Pol López és l'actor que destaca.

Com a bon drama té les seves pinzellades d'humor, però com es pot endevinar per la sinòpsi l'obra reflecteix un ambient dur amb una tensió de va del principi fins al final de l'obra. La interpretació té dues característiques que cal apuntar. L'entonació i el vocabulari emprat traspua molt bé que estem en un poble rural amb un nivell social i económic molt baix, miserable, aquest aspecte és especialment destacat amb el bala peerduda que interpreta magistralment Oriol Pla, que esdevé amb el magnífic actor secundari. A més a més l'obra té uns moments de actuació corporal en la que Oriol Pla esdevé una sàvia combinació de pallasso, en l'estil clàssic, i també un gran saltimbanqui. Pol López és qui carrega amb el drama i d'alguna manera Xavi Sáez i també la Marta Millà.

Una magnífica obra teatral de text, d'un treballat text, que recomano.

Aquí presentem un video que no té res a veure amb La calavera de Connemara, sinó que el seu interès és per una entrevista amb el Pol López

I am a Catalan