24 HORES DE LA VIDA D’UNA DONA DE STEFAN ZWEIG

Teatre Condal 

Autor:  STEFAN ZWEIG

Intèrprets:
IntèrpretsSenyora C: SILVIA MARSÓ
el jove: MARC PAREJO
l’home: GERMÁN TORRES 
piano: JOSEP FERRÉ / CARLOS CALVO TAPIA
violí: EDURNE VILA
violoncel: ESTHER VILA


A La Vanguarida del 7 de novembre Justo Barranco escriu:

Sílvia Marsó torna als escenaris barcelonins quatre anys després de l’Erma de Miguel Narros al Tívoli. I per primera vegada parla en català a l’escenari. L’actriu, que ha fet bona part de la seva carrera a Madrid, torna amb una altra protagonista femenina poderosa: la de la novel·la Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, de Stefan Zweig. Això sí, no és una adaptació convencional: Marsó (Barcelona, 1963) va veure l’adaptació al teatre musical que van fer Christine Khandjian i Stéphane Ly-Coug a París. I va decidir que ella la portaria als escenaris. Contra vent i marea. I després d’embarcar-hi el director Ignacio García –responsable del Festival d’Almagro–, ho va aconseguir. Amb èxit: va debutar al teatre de La Abadía de Madrid i va acabar prorrogant. Des d’avui intenta ser profeta a la seva terra: ha muntat la versió catalana, i la presenta fins al 25 de novembre a l’Onyric Teatre Condal.

Llibre heretat de la meva mare

“Ja hem fet 105 funcions d’un espectacle arriscat, no convencional. És molt. No m’ho esperava. Quan vaig decidir fer l’espectacle, tothom em deia que estava boja i que el públic no estava preparat per veure una obra amb tanta connotació europea, una música tan culta i una història tan profunda com la de Zweig. Però, després de París, sabia que era possible fer un gran muntatge. I, quan vaig parlar amb Ignacio García, va veure totes aquelles possibilitats i va deixar altres ofertes per dirigir-lo”, assenyala.

Junts van portar a escena aquesta història ambientada a Montecarlo i protagonitzada per una dama britànica vídua d’uns 40 anys que se sent atreta inexorablement pel joc suïcida d’un jugador polonès. Una història de passió, decepció i alliberament de què han fet un muntatge diferent del de París.

“Té la mateixa música i la mateixa dramatúrgia, però la resta és nova. És una proposta molt teatral. I trepidant. Stefan Zweig condensa en 24 hores la vida sencera que

no va poder viure la senyora C, la protagonista. I en 24 hores passen tantes coses que el director ha volgut donar-hi aquesta intensitat emocional i de sorpresa. És un

espectacle ple de la vida que va ser negada a aquesta dona tota la seva existència i que només s’atreveix a viure per primera vegada durant aquestes 24 hores”, explica Marsó, que, de fet, recorda que ella havia llegit la novel·la: “Quan em vaig assabentar que la muntaven a París, no em podia creure que totes les coses que hi passen es poguessin ficar 

en un espectacle, i menys musical. Per això la vaig anar a veure. I em va enamorar. Des d’aleshores he lluitat per tirar-la endavant”. “El que em va atrapar més de la història –continua l’actriu– va ser la impossibilitat d’aquell noi, d’aquell jove, de sortir de la passió que sent pel joc. I com aquella dona intenta per tots els mitjans salvar-lo d’aquella condemna. Alhora, s’està salvant ella d’una vida absurda que li van planificar des del bressol per ser noble i que no ha pogut controlar mai. De fet, ella és una mena de Segismundo, de La vida es sueño: un ésser gran que no ha viscut la vida, amb majúscules. I, veient l’obra, un es planteja si no hem d’aprofitar les oportunitats que de vegades ens dona el destí per canviar el rumb de les nostres vides. Gairebé sempre per por, pel què diran o per no cridar l’atenció, no ens hi atrevim. I això és el que explica Zweig, també com molta gent durant generacions ha deixat passar la vida”.

I assenyala que l’obra és com un viatge oníric pels records en què la protagonista, ja gran, narra el seu passat. “Quan és jove és molt apassionada. Quan és més gran és més sàvia, i gaudeixo més d’ella perquè té el pes filosòfic i existencialista de Zweig”, diu Marsó, que assenyala que aquelles 24 hores “fan que aprengui i reflexioni sobre la seva vida: ha estat una víctima de la societat, la moral, els convencionalismes, i només es converteix en heroïna quan és capaç d’assimilar tot el que ha passat i perdonar-se”. Tot al ritme d’una música que mostra l’estat d’ànim dels personatges i que, destaca, “és un gresol de tota la cultura europea, amb connotacions poliestilístiques”. “De sobte apareixen Kurt Weill, Sondheim, Debussy, Xostakóvitx, Wagner... Fins i tot Piazzolla. I tota aquesta barreja de matisos fa que sembli que estiguis olorant el món d’ahir”, conclou.

SINOPSI

Amb més de 100 representacions a tot l’Estat, l'espectacle ha rebut el Premi Broadway World Spain al MILLOR ESPECTACLE MUSICAL!

“El destí pot posar la teva vida en joc a una sola partida;  moure fitxa és l'única cosa que et queda per guanyar… o perdre”.Després de l'èxit obtingut al Teatro de la Abadia de Madrid, on es va haver de prorrogar les representacions, Silvia Marsó i la seva companyia, estrenen a Catalunya,  24 hores de la vida d'una dona l'espectacle musical basat en la novel·la del prestigiós escriptor austríac Stefan Zweig. Aquesta adaptació teatral dirigida per Ignacio García conjuga la música original del rus Sergei Dreznin i la dramatúrgia dels autors francesos Christine Khandjian i Stéphane Ly- Cuong. Acompanyats en directe per una orquestra de cambra dirigida per Josep Ferré, els actors catalans, Silvia Marsó, Marc Parejo i German Torres, ens conduiran fins a la Costa Azul, el Casino de Montecarlo, la Riviera i l'antiga Viena… endinsant-nos en una historia emocionant, tòrrida, trepidant, amb uns personatges carregats de força, que es debaten entre el be i el mal, entre la moral i les més profundes passions… i viure aquest remolí emocional que amb prou feines dura vint-i-quatre hores, però que transforma als protagonistes per sempre.

La meva valoració

Fa més de deu anys que vaig llegir aquesta novel.la en una edició molt especial per mi perquè era un llibre de la meva mare editat el 1929. El fet és que és un text molt bo però em vaig avorrir al seient del Condal com poques vegades. Si Silvia Marsó està satisfeta de l'èxit, no tinc mé remei que felicitar-la pel premi guanyat i que la recaptació hagi estat bona. Evidentment no tinc res en contra, però per començar no em sembla que sigui correcte que es digui que l'autor és Stefan Zweig i en el repartiment hi hagi tres personatges. La protagonista de la novel.la és la que interpreta Sílvia Marsó, la , en la que té una conversa amb un resident de l'hotel en el que els dos són residents, però del que no sabem el nom perquè, de fet, és el narrador. El jove jugador forma part dels records que explica la senyora C, que quan se separa del jove apareix una cosina i que torna a aparéixer al final de la história: la meva cosina que m'esguardava esbalaïda, amb la boca oberta, alçada la mà com expressant terror. Evidentment no és un personatge imprescindible, però diguem que el personat l'home és inexistent, clar, pot fer de croupier, de l'estació de tren, però no s'ajusta al text original, és a dir, caldria haver posat "Basada en la novel.la de Stefan Sweig". Tanmateix, aquesta discrepància tècnica no té gaire importància si un hagué passat una bella estona al teatre, el problema és que em va resulta insubstancial tot plegat. No cal dir, que com fan tots, es juga fort la carta del sexe. M'explico. El text no diu res del que va passar la nit que van dormir els dos al mateix llit i, naturalment, el teatre dona per fet allò que és dubtós. A la novel.la, quan ella explica els primers moments de l'endemà, quan es va desvetllar, llegim: "Vaig incorporr-me en el llit per recordar i aleshores... quan vaig tombar l'esguard cap al costat...aleshores vaig veure-- mai no sabria descriure-li la meva terror-- un home estrany, estrany, estrany, un home mig nu, desconegut...".