Aquest diumenge passat, primer de setembre, vaig anar al Liceu per a veure el ballet que l'escola de ballet que gestiona Leo Sorribes ens porta a Barcelona. Nosaltres, els catalans, que a vegades presumim i de vegades menyspreem, no les tenia totes.
L'espectacle va començar amb RAYMONDA, coreografia de Petipa, música de Glazunov i l'equip de ballet de l'escola. És obligat assenyalar que la interpretació dels joves estudiants va ser prou digne, cosa que és d'agrair i que no desmereixia el conjunt del que vindria després, tot assenylant que aquesta va ser l'únic espectacle fet pels alumnes i que la resta ja van ser ballarins de categoria internacional.
En aquest sentit, em permeto posar a continuació l'article de Maricel Chavarria que surt avui a La Vanguardia.
A veure-les volar en el món del ballet
Hi ha un públic entès i amant del ballet que espera l’estiu per prendre-li el pols a aquest art a la gala que té lloc al Gran Teatre del Liceu. És un públic que, cada cop més, quan es troba davant artistes de primer ordre, es torna boig i necessita desfogar-se i ovacionar-los a crits quan superen de llarg les expectatives.
Fa una dècada que les gales IBStage donen l’oportunitat al públic barceloní d’obtenir algunes respostes a aquestes preguntes, que d’altra banda serien d’obligat compliment en un Estat de dret del ballet. Un Estat on no pogués ser tingut impunement per un art tronat i circense.
La prova que no ho és pas es troba a les grans cases d’òpera d’aquest planeta –si més no les que van decidir tenir escola i companyia pròpia–, teatres que mantenen el llustre i la màgia al més alt nivell i se superen any rere any. I val a dir que en aquesta 10a edició de les gales IBStage que es va celebrar aquest cap de setmana, al teatre de la Rambla, es va poder gaudir d’uns contrastos estilístics exquisits.
A saber: d’una banda, la correcció, polidesa i delicadesa d’un Royal Ballet londinenc representat pel seu màxim exponent femení –la gran Marianela Núñez–, i de l’altra, l’expressivitat i l’elegància del Mariinski de què va fer gala aquest astre astronauta neptunià anomenat Kimin Kim, el volador serè, un coreà format a l’escola russa. Un noi que fa 12 anys que alimenta aquesta alquímia amb un professor rus... d’ascendència coreana.
Veure Núñez i Kim formant parella en joies del repertori, com els pas de deux de Giselle (Jules Perrot i Jean Coralli) i El corsari (Marius Petipa), va ser com sentir-se part de la història, com potser es va sentir al seu dia el públic de l’època que Rudolf Nuréiev va allargar la carrera de Margot Fonteyn. Esclar que l’argentina Marianela, que als 36 anys domina els tempos de cada gest com una deessa, i el somiador Kimin, de 26, capaç de creuar l’escenari del Liceu d’un sol salt, es troben a anys llum d’aquells mites en qüestió de tècnica. Perquè, lluny de ser un art de museu, el ballet evoluciona i renova la capacitat de sorprendre.
Dit això, aquesta vegada IBStage va saber administrar la presència d’alumnes a la gala, que van ballar només uns minuts de Raimonda a tall d’obertura. Ja es va dir fa un any en aquestes mateixes pàgines: si es ven una gala d’estrelles al Liceu, no es pot fer passar bou per bèstia grossa permetent que els estudiants copin la meitat del xou.
De la resta de la gala caldria destacar la impressionant Oksana Skorik, a qui ja es va veure en una edició anterior en Scheherazade . Aquesta vegada va canviar la dolorosa sensualitat –no s’ha d’oblidar que es va formar a la dura escola de Perm– per la passió de La mort del cigne, de Michael Fokine, en què va convertir les seves línies extremes en fràgils extremitats, ferides i tremoloses fins a l’última ungla. El Mariinski té en Oksana una assegurança a tot risc, com es va poder comprovar en el límpid Gran pas classique de Victor Gsovski, que va ballar amb l’elegant Philippe Stepin.
I com correspon a una gala conseqüent, es va donar l’oportunitat a l’emergent Maria Khoreva, per a qui el Mariinski ha apostat amb només 19 anys. Va ballar el rutilant pas a dos de Don Quixot, jove i àmpliament preparada, tot i que amb l’excel·lència per assentar. El seu partenaire va ser el nord-americà Julian McKay, estrella del Mikhàilovski –recorda amb agraïment l’etapa de Nacho Duato– que, potser inspirant-se en Kimin, va mostrar una gran facilitat i joia de viure en els salts i els girs. McKay es va sumar també a Anastasia Limenko, la reina dels fuetée, en un altre Petipa, Esmeralda.
Don Quixot, Esmeralda i El corsari estan tallats pel mateix patró i podrien resultar redundants a la gala, si no fos perquè aquí es ve a veure brillar en les peces més exigents. Això és un mostrari del bo i millor.
I cal dir que van encaixar molt bé en el programa la parella flamenca Sergio Bernal i Miriam Mendoza, que va desfermar passions amb El último encuentro de Ricardo Cué. Va quedar més disruptiva la peça #NoMe de Duato, interpretada per Luisa María Arias. I pel que fa al Ballet de Catalunya que impulsen els mateixos Leo Sorribes i Elías García, responsables d’aquestes gales, va fer la seva aparició amb sengles tastets de Beethoven. Lorenzo Misuri va traçar moviments en cascada amb la 5a Simfonia i Leo Sorribes va fer una interessant lectura del tercer moviment de la 7a, obeint en l’estructural al seu classicisme i en el tarannà al seu romanticisme. Ben fet. A veure com continua.
 |
| Marianela Núñez |
 |
| Kim Kimin |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada