Maurofobia/islamofobia y maurofilia/islamofilia en la España del siglo XXI Eloy Martín Corrales

 Tinc especial simpatia per la tasca que des de fa molts anys exerceix el CIDOB, Centre d'Estudis Internacionals de Barcelons, i com el tema de les relacions amb el món musulmà ha estat sempre significatives a la Península Ibèrica i, en els darrers anys, ha augmentat substancialment la seva importància, he cregut convenient llegir aquest text que em va arribar a través de Academia.edu

El cas doncs és que el text d'Eloy Corrales és molt instructiu, traça una història que comença al segle VIII. "El fin de la Reconquista, en 1492 con la toma de Granada, vino a coincidir con el inicio de la expansión castellana por el litoral norteafricano." Ens parla de la Conferència d'Algecires que va significar la creación del famós protectorat espanyol i francès. A través de la lectura anem veient que hi ha una mena de contradicció inherent a Espanya davant del món musulmà, a vegades hi ha simpatia i altres odi. Així s'arriba:

"Desde 1927, inicio de la “pacificación” de Marruecos hasta 1936, comienzo de la Guerra Civil española, el país vecino cayó en el olvido al dejar de ser el origen de noticias de carácter luctuoso. Sin embargo, su actualidad resurgió bruscamente con motivo de la participación de decenas de miles de marroquíes en las filas militares sublevadas contra el legítimo gobierno republicano. De nuevo, emergió, recuperada, la imagen más terrible del marroquí. Lo llamativo de este período es que fueron las izquierdas (socia- listas, comunistas y anarquistas), los republicanos de distinta obediencia y los naciona- listas catalanes y vascos los que se destacaron en la tarea de presentar a los marroquíes como seres fanáticos, sedientos de sangre, asesinos, violadores, borrachos, rapaces, etc. Un catálogo de todas las vilezas atribuidas a los marroquíes lo proporciona la aleluya, Auca del moro feixista, editada por el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.".  "El fin de la Reconquista, en 1492 con la toma de Granada, vino a coincidir con el inicio de la expansión castellana por el litoral norteafricano." 

Ens parla de la Conferència d'Algecires que va significar la creación del famós protectorat espanyol i francès. A través de la lectura anem veient que hi ha una mena de contradicció inherent a Espanya davant del món musulmà, a vegades hi ha simpatia i altres odi. Així s'arriba:

"Desde 1927, inicio de la “pacificación” de Marruecos hasta 1936, comienzo de la Guerra Civil española, el país vecino cayó en el olvido al dejar de ser el origen de noticias de carácter luctuoso. Sin embargo, su actualidad resurgió bruscamente con motivo de la participación de decenas de miles de marroquíes en las filas militares sublevadas contra el legítimo gobierno republicano. De nuevo, emergió, recuperada, la imagen más terrible del marroquí. Lo llamativo de este período es que fueron las izquierdas (socia- listas, comunistas y anarquistas), los republicanos de distinta obediencia y los naciona- listas catalanes y vascos los que se destacaron en la tarea de presentar a los marroquíes como seres fanáticos, sedientos de sangre, asesinos, violadores, borrachos, rapaces, etc. Un catálogo de todas las vilezas atribuidas a los marroquíes lo proporciona la aleluya, Auca del moro feixista, editada por el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.”

Ja en temps de Franco es va mantenir l’odi envers el “moro”:

“El mejor ejemplo lo proporciona la represen- tación iconográfica de los enemigos musulmanes, berberiscos, árabes, tunecinos y saha- rianos de un nutrido grupo de héroes del cómic de aquellos años (El Capitán Trueno, El Guerrero del Antifaz, El Cachorro, el trío protagonista de Audaces Legionarios, etc.). Conviene tener en cuenta que buena parte de los ilustradores y guionistas militaron en el bando derrotado en la contienda espaola. Los exiliados, agobiados por terribles proble- mas (entre ellos el de verse recluidos en terribles campos de concentración y sometidos a las arbitrariedades de guardianes senegaleses y argelinos, a los que seguramente debían identificar con los marroquíes del bando franquista) y marcados por el recuerdo de la par- ticipación de los Regulares en la Guerra Civil no tuvieron ni simpatías ni interés por los marroquíes, que, entre tanto, continuaban sometidos al colonialismo español. “

Considero que el passat el pinta força objectiu, però a mesura que s’acosta l’actualitat perd els papers en alguns aspectes. Evidentment comparteixo la contradicció que planteja davant les simpaties que l’esquerra i els nacionalismes perifèrics han tingut envers el poble saharahui perquè han mirat cap a una altra costat quan també són musulmans per imposició constitucional. De les simpaties que té el poble palestí les veu justificades per les greus arbitrarietats de l’exèrcit i de l’Estat d’Israel, encara que una persona que sap tan bé la història hagi oblidat el que Nàsser deia per la ràdio contra Israel abans de la Guerra del Sis Dies.

Tanmateix el que m’interessa és que posi el cas de Can Anglada amb El Ejido i res més, que es refereixo a les declaracions de Pujol i de la seva esposa, junt amb declaracions d’altres espanyols. És evident que proporcionalment en el seu text hi ha més noms propis de Catalunya que de la resta de l’Estat espanyol.

En primer lloc cal assenyalar l'excepcionalitat demogràfica que és Catalunya davant la immigració musulmana. En aquest sentit, no marejaré en moltes dades perquè el lector les pot comprovar si visita el document amb el què em baso, es tracta del Estudio demográfico de la población musulmana, realitzat per la Unión de Comunidades Islámicas de España. 

D'acord amb aquest document la comunitat musulmana més important d'Espanya és la del Marroc, que són 749.274, el total de musulmans a Espanya són 1.887.906. 

A Catalunya hi ha 213.795 del Marroc, després li segueix Andalusia amb 125.640, seguides de Múrcia i València amb més de 70.000 cada una.

A Catalunya hi ha un total de 510.481 musulmans seguida d'Andalusia amb 300.460, Madrid amb 278.976 i València amb 200.572.

Aquestes xifres indiquen clarament que té una relativa lògica que el conflicte sigui superior a Catalunya respecte a la resta i no és gens nou. Si es mira qualsevol país amb conflicte racial o cultural o com es vulgui dir saps molt bé que la demografia és determinant. 

Per altra banda, tots sabem que el tema no és principalment demogràfic malgrat tot perquè hi ha un element històricament nou a l'Europa del segle XXI és allò que representa Alqueda.

Com l'autor del text que ens ocupa fa esment de Can Anglada en el diari EL PAIS d'avui podem llegir que "Un acusado de yihadismo, vocal en una mesa electoral de Ca n'Anglada". El 16 de novembre del 2015 EL PERIÓDICO deia "Desde que aterrizaran en territorio catalán hace una década, los seguidores de la doctrina salafista no han parado de crecer en Catalunya, que es el territorio de España con mayor arraigo de esa doctrina extremista y que ha convertido en su núcleo más importante en el sur de Europa.

Aunque los salafistas no son per se terroristas, su ideología sí sirve de alimento doctrinal para el yihadismo. Además, en Catalunya, esa ideología ha marginado otras corrientes islámicas más tradicionales y tolerantes."

No comparteixo les teories de Philip Huntington i Bernard Lewis sobre el que podríem dir de xoc de cultures i crec que l'obligació dels ciutadans del món és col.laborar en la democratització dels països musulmans en particular, d'una manera particular avui, en el cas de Tunis, encara que també és evident que Europa no pot donar lliçons de democràcia, ja va demostra la seva impotència en el conflicte de l'antiga Iugoslàvia.

Per altra banda, mentre Espanya sempre té motius per parlar de l'obra literària de Miguel de Cervantes, mentre que l'obra de Ramon Llull és olímpicament negligida i, encara que els seus textos no resultin amens pel lector d'avui, sí seria útil mostrar públicament a Espanya i al món com se'n de fer les coses pel que fa a les religions. No hi ha cap dubte que l'obra de Llull és un missatge de tolerància i, per tant, de pau universal.

HANNAH ARENDT, un film de Margarethe von Trotta

Entrevista subtitulada en castellà


Hannah Arendt ha estat l'única que he vist en els darrers mesos, que són molts perquè no vaig gaire al cine i faig molt bé d'anar-hi tant poc. Un cop al cine, abans de la pel·lícula he vist tres tràilers i m'ha semblant que els tràilers eren tots de la mateixa pel·lícula, grans màquines que es mouen per l'espai, molt de foc, grans herois, molts superhomes i moltes superdones i, en un dels trailers, el propi Superman, que no sé què hi pinta avui, quan es va crear era l'únic, però cada pel·lícula d'aquestes ja té uns quants.

Quan tenia setze anys els diaris anaven plens d'un tal Adolf Eichman, per ser responsable de la mort de molts jueus. Amb el temps un va sabent més coses. L'Estat d'Israel no va ser cosa fàcil tampoc ho és ara.

Segurament no és imprescindible, però crec que és força convenient conéixer una mica la història dels primers anys de l'Estat d'Israel per tal d'entendre tot el significat de la pel.lícula o, altrament dit, del que passava a Israel en el temps històric de la pel.lícula.

David ben Gurion és possiblement un dels polítics més intel.ligents del segles XX i això ho va demostrar ja quan va omplir de jueus que fugien d'Europa en el vaixell "Exodus" sense tenir cap port mediterrani que poguessin desembarcar i, al mateix temps, estava negociant a Nova York la fundació de l'Estat d'Israel. Després d'aquest èxit va aconseguir d'Alemanya una compensació econòmica pels sufriments causats al poble jueu quan, de fet, la indemnització no tenia cap sentit perquè la xoà tingué lloc quan l'Estat d'Israel no existia, per tant, no era una part damnificada per la xoà.

David ben Gurion va donar la consignar als esdevinguts ciutadans de l'Estat d'Israel de OBLIDAR, calia oblidar el que s'havia patit perquè "si continuem parlant d'això la gent s'en cansarà". Així que es parlava dels "presents absents" malgrat que, com hem dit, gràcies al preu posat als "absents".

Des del mateix moment de néixer l'Estat d'Israel va ser amenaçat de mort per tots els seus veïns i, lògicament, Israel es va preparar per a la guerra, mentre que Nasser, amic de Hitler, feia uns discursos radiofònics clarament antisemites i amenaçadors.

Per altra banda la intel.ligència israelita sabia a on era Adolf Eichman el 1954, però aquesta informació es va congelar per a fer-la servir quan calgués. Relacionat amb el que s'ha dit de l'amenaçada continuada sota la qual vivia Israel el moment necessari va arribar el 1960. Aleshores es va detenir a Eichman i va ser portat a Israel per a jutjar-lo. Es volia fer u judici o un circ? El judici va ser manipulat des del principi perquè abans es va haver de canviar la llei perquè sí Eichman s'hagués declarat culpable, aleshores el judici s'hauria acabat automàticament i ben Gurion no podia córrer el risc d'aquesta possibilitat perquè no hauria pogut aixecar el circ. Evidentment alguns d'aquests aspectes apuntats no els sabia Hannah Arendt, però sí que era conscient del caràcter espectacular que agafava el judici, el primer judici televisat a la història.

El cas dels jueus còmplices amb els nazis no cal que siguin comentats aquí perquè la pel.lícula ja ho mostra clarament i, per altra banda, és, com la corrupció, natura humana.

Per a David ben Gurion el judici representa l'exercici per part d'Israel de la seva legítima voluntat i deia que quan escolto a Nasser penso en Hitler, és a dir, ja no toca OBLIDAR, cal utilitzar el passar cara al futur perquè cal evitar una segona xoà.

El judici era part de l'equipatge per a què l'Estat d'Israel tregui pit i es prepari per a la guerra, caldrà fer un atac preventiu, del contrari Nasser destruirà Israel i el poble viurà un segon Auschwitz. Israel es prepararà doncs per a la Guerra del Sis Dies. La preparació d'aquesta guerra va començar doncs amb el judici a Adolf Eichman.


Es tractava doncs de venjar-se, però evidentment no es podia dir així. El problema era el presoner/botxí/víctima perquè hi havia ganes, per part dels polítics, d'anar pel botxí.

En el judici va quedar clar que Eichman era un pobre home, s'havia limitat a seguir les ordres que havia rebut, no es podia imaginar fer una altra cosa. Tenia clar que haviaa de fer bé la feina i la seva feina era que els jueus detinguts pugessin al tren. Un cop al tren acabava la responsabilitat d'Eichman perquè a ell no li afectava si el tren els duia a un forn crematori o a una platja. Se li preguntava perquè ell, sabent a on anaven els jueus, no s'havia declarat incompetent a fer la feina. La resposta ja es pot imaginar. Eichman no entenia que se'l jutgés per una cosa de la que ell no era el responsable, ell era un simple executor de les ordres que arribaven de dalt.

El tema doncs de la pel·lícula és que la filòsofa Hannah Arendt va a Jerusalem per a seguir el judici com a corresponsal del "New Yorker". Naturalment s'adona del circ mediàtic muntat per Ben Gurion i de què Adolf Eichman és un pobre funcionari que compleix ordres.

Naturalment no va agradar a molts jueus que Arendt no tractés a Eichman com un botxí perquè Arendt va anar massa lluny. Arendt va inventar el concepte de la "banalitat del mal", un mal que és generalitzable, més ben dit, generalitzat, que habita entre nosaltres. Ho veiem aquí quan s'utilitza la Constitució per anar en contra de la Democràcia, ho veiem quan un policia colpeja estúpidament i convulsiva a una persona que és a terra indefensa, ho veiem quan es fa un desnonament per no pagar, fa molt de temps que ho sabem: "Luces de Bohemia" (1924), de Valle Inclán, un personatge conservador diu: "la ley es inescrutable". És clar que la llei, la constitució o les ordres internes del departament K no estan fetes al servei de l'home, sinó al servei del sistema, per això la darrera banalitat del mal és que s'ha fet veritat la profecia de George Orwell "Big Brother is watching us".

Per a Arendt l'ésser ve del saber i el saber ve l'entendre, mentre que Eichmann no podia ésser perquè no podia pensar i no pensar significa no estar en un mateix. Així Arendt descobreix que l'absolut extrem del mal no ve d'un pensament malvat, sinó de la incapacitat de pensar, que pensar és just allò que ens permet diferenciar entre allò lleig i allò bell, entre el que és just i el que és injust, entre el bo i el dolent.

Això significa que Eichmann no era el culpable total, sinó un culpable banal, una simple peça entre moltes altres peces perquè la banalitat de negar-se a pensar vol dir negar-se a ésser. L'absoluta negació de la veritat de l'ésser és la mort, per tant, Eichmann era un portador de la mort. Eichmann no podia dir la veritat perquè abans de morir ja estava mort.

Per altra banda, Arendt va veure en el judici com alguns testimonis eren escridassats per altres jueus perquè havien col·laborat amb els nazis. Evidentment Ben Gurion no va preveure aquest problema.

El resultat de tot plegat va ser l'execució d'Eichman i l'ostracisme d'Arendt que va ser declarada persona no grata per l'Estat d'Israel i, per descomptat, per moltes de les comunitats jueves d'arreu del món.

La pel·lícula reflecteix perfectament el problema i, per això, és tracta com poc cinematogràfica i és una pena que "Fotogramas" la puntuï amb un 3/5. Sembla que els cinèfils ja no els agraden les paraules, volen: "action!".

Per una banda es recomanen les entrevistes a Hanna Arendt subtitulades en castellà. Si es va a la que hi ha aquí posada, es podrà continuar amb les següents si s'entra a YouTube.

Part de la informació que figura aquí en el seu moment no era coneguda per Hanna Arendt perquè qui va fer la recerca va ser Idith Zertal, l'autora de "La nació i la mort. La Xoà en el discurs i la política d'Israel". Cal dir que aquesta autora tampoc és grata a l'Estat d'Israel. Només la trobem a la Wikipèdia en català i francès. També la trobem a la Wikipedia en hebreu, però ens permetem dubtar de la seva fiabilitat.