LA PARTIDA D'ESCACS, de Stefan Zweig

Teatre Romea

Autor: Stefan Zweig

Versió d'Iván Morales a partir de dramatúrgia d'Anna Maria Ricart

Direcció: Iván Morales

Sinòpsi

En un transatlàntic que viatja d’Europa a Amèrica poc després de la Segona Guerra Mundial hi coincideixen el campió mundial d’escacs, Mirko Czentovicz, i el senyor B., un burgès vienès que fuig dels nazis. Tots dos s’enfrontaran en una partida que no sabem com pot acabar.

L'editor de la novel.la

Negat per qualsevol altra activitat intel·lectual, Mirko Czentovicz va revelar-se des de nen com un geni dels escacs, i ara n’és el campió del món. Però, en un viatge de Nova York a Buenos Aires, li sorgeix un contrincant enigmàtic: el senyor B., un noble vienès que fuig dels nazis. Un dels passatgers del vapor prova d’acostar-se a tots dos personatges, i així, junt amb ell, el lector en descobreix les històries i assiteix a la seva confrontació. En aquesta Novel·la d’escacs, doncs, se’ns presenta, d’una banda, l’enfrontament de dues naturaleses antagòniques i, de l’altra, la fragilitat i la força de la persona sotmesa a una pressió extraordinària. I tot això, en una història construïda amb art de mestre i amb bones dosis d’intriga.

LA PLAZA DEL DIAMANTE

Títol original: La Plaça del Diamant 
Autora: Mercè Rodoreda 
A partir d'aquest magnífic text 
Joan Ollé ha fet una adaptació per un monòleg que 
Lolita Flores ha interpretat al 
Teatre Goya 

En el programa de mà que ens han donat al teatre hi ha part d'una carta que la Mercè Rodoreda va escriure el 1982 a Joan Ollé. El final de l'esmentada citació hi podem llegir:

la Colometa fa tot el que li toca fer dins de la seva situació a la vida. I fer el que toca fer i només això, demostra un talent natural digne de tots els respectes (...) La Colometa nomérs s'assembla a mi en el fet de sentirse perduda al mig del món"

Del programa de mà:

Sinopsi

La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, es desenvolupa durant els anys de la postguerra. Explica la història de Natàlia "La Colometa" una noia que se sent perduda al món. Òrfena de mare, veurà patir i morir als seus éssers estimats, passarà fam i misèria i moltes vegades es veurà incapaç de tirar endavant als seus fills. Lolita Flores interpreta, amb la seva característica força dalt dels escenaris, un monòleg interior, dur, costumista i punyent, ple de simbolismes.

La novel·la és una crònica fidel de la Barcelona de la postguerra i de com va marcar aquest període històric als seus habitants. Mercè Rodoreda és considerada una de les escriptores de llengua catalana més influent de la seva època i la seva obra s'ha comparat a vegades, pel seu estil i la seva capacitat descriptiva, amb la de Virgínia Woolf.

"El que a mi em passava és que no sabia molt bé per què estava al món." La Colometa.

No sé si és perquè jo sóc un etern admirador de l'obra de Mercè Rodoreda i, molt especialment de la Plaça del Diamant, però confesso que vaig anar sense molt entusiasme, tot i que havia llegit i escoltat elogis tant de la feina de Joan Ollé com del treball de Lolita Flores; tanmateix, acabada la representació vaig aplaudir com qui més i amb tot l'entusiasme que es pot desenvolupar assegut al teatre.

Com a mostra de la meva antiga admiració per Rodoreda i la seva novel.la, heus aquí

"El banquero anarquista", Fernando Pessoa

El títol d'aquesta obra del 1922 es podria dir que és el contrari d'un oxímoron. El títol em recorda un text de fa uns quants anys que també era contradictori, em refereixo a La terrorista bona, de Doris Lessing.

El veritable problema és que és una obra força inclassificable perquè no és una novel.la, per la brevetat podríem pensar que és un conte, però tampoc. Té l'aparença de diàleg filosòfic quan de fet és un monòleg que sembla un diàleg, que no es pot dir ben bé que sigui filosòfic; tanmateix ho sembla.

No es pot dir filosòfic perquè és, com el títol, tot força contradictori, encara que molt ben plantejat que sembla que sigui coherent i lògic.

En aquest diàleg que només parla un, el banquer, l'altre escolta. El banquer vol fer la disintició entre els anarquistes de la bomba i ell mateix, que presumeix de ser banquer i de ser més anarquista que tots els altres:

No hay otra diferencia: ellos sólo son anarquista teóricos, yo soy téorico y práctico; ellos son anarquistas místicos, y yo científico: ellos son anarquistas acobardados, y yo lucho y libero…en una palabra: ellos son pseudoanarquistas, y yo soy anarquista."

Aquest curiós plantejament el porta, no diguem l'autor, sinó el narrador o el banquer anarquista creat pel narrador a fer aquesta crítica dels anarquistes, els altres: "Los anarquistas, trabajando en conjunto, condicionándose lo sunos a los otros tal como ya le he indicado, crean entre ellos, al margen de las ficciones sociales, una tiranía; y ésa que es una tiranía nueva. Pero esa yo no la he creado. De hecho no podría crearla, dadas las condiciones de mi actuación. No, amigo mío; yo sólo he creado libertad. Me he liberado. Me he liberado a mí mismo.

 Veiem que el que critica dels anarquistes és exactament el mateix del que es critica dels comunistes, socialistes i de totes les organitzacions humanes. El banquer diu que s'ha alliberat, però no ens diu que té esclaus que treballen per ell.

Pel final de l'obra ens fa aquest acudit:

El socialismo y el comunismo se basan en la idea de igualdad, pero desprecian la libertad. Son peores tiranías que el sistema burgués, que al menos, al basarse en el individualismo , se basa indefactiblemente en algo que contiene el germen de la libertad."

Suposo que aquesta visió és molt del 1922 perquè els individualistes que treballen per ell en el seu banc intentaran robar al banc -en diuen "corrupció"- i si no ho fan és per por a què els enxampin, perquè el gèrmen de la llibertat dels esclaus ha estat sempre trencar les cadenes, que en aquest cas passaria per robar al banc perquè en la cultura burgesa la llibertat té un preu: diners.

De tota manera, com no sabem quin és el joc literari de Fernando Pessoa, cal acceptar que al marge de la contradicció que planteja el text, està molt ben travat i és una lectura interessant i amena de com va construint l'ideal anarquista de forma que arriba a la conclusió d'abandonar els anarquistes per a fer-se banquer, que no bancari.