Aquesta novel.la és molt complexa perquè a mesura que el lector llageix els paràmetres van canviant. Clar, hom pot dir que això passa a totes, com en el Quixot, però ni així, perquè el Quixot és l’únic protagonista i en aquesta no.
Així que el narració és la vida d’Elizabeth Finch. Una professora fora del comú, gens acadèmica, però que té uns seguidors fidels.
“Jo no he tingut mai un d’aquells mestres d’escola tan estimats i recordats de quan un era petit, un mestre que em mostrés els atractius de les matemàtiques, de la poesia o de la botànica, i que potser abusés de mi sexualment de passada. … Per tant, agraïa d’allò més haver trobat i conegut l’Elizabeth Finch. (pàg. 33)
Elizabeth Finch havia escrit un parell de llibres breus i descatalogats “Dones explosives 1890-1910” i “Els nostres mites”. Els seus temes eren els mites, nacionalisme i religió. Interessant el que explica de la Princesa Santa Úrsula, obedient, devota i virtuosa, que s’havia de casar amb el fill del rei d’Ànglia, que adoren ídols. Ella va decidir prendre tres anys de gràcia per anar a Roma amb pelegrinatge. Quan això es va esbombar va ser acompanyada per onze mil verges. (pàg.16)
A internet he trobat aquest enllaç per a saber més d’aquest interessant tema.(https://www.ucm.es/bdiconografiamedieval/santa-ursula) .
“De debò pensem, per exemple, que els etruscos eren inferiors als romans? Que haurien influït millor sobre el món? No podem pensar que l’heretgia albigesa era més progressista i més just que l’Església romana medieval que la va esclafar tan despietadament?” Pàg.37
Faig un parèntesi coma català: el resultat d’aquesta guerra, a més dels morts, Roma va fer possible l'eixamplament del domini dels Capets sobre el que actualment és França, eliminant el domini dels nobles occitans, i frenant l'expansió política dels catalans vers el Llenguadoc.
“¿Considerem que tots aquells colons blancs que van exterminar totes aquelles tribus indígenes arreu del món eren moralment superior a les seves víctimes?” Pàg. 37
“Julià l’Apòstata, l’últim emperador pagà de Roma, que va intentar revestir la desastrosa marea del cistianisme. I el no tant conegut Julià Eclanense, que va ser lax, per no dir entusiasta, pel que fa a l’instint sexual….de fet, reverend, ja que ho considerava natural i, per tant, inculcat per Déu. I això no és tot…encara més greu als ulls de l’Església….aquest altre Julià no subscrivia la doctrina del pecat original. L’Església, com recordeu, exigia…i encara exigeix…la cerimònia del baptisme per purgar el nadó del pecat original necessàriament heretat. Julià Eclanense no creia que Déu volgués que fos així. Lamentablement va perdre davant de Sant Agustí i repetia la idea d’una màcula eterna, transmesa entre generacions, i amb això la culpa irredimible pel que fa al sexe. Imagineu com hauria estat el món si sant Agustí no s’hagués imposat.” Pàgs. 37-38
“M’agradaria apuntar que l’error ens pot dir més coses que l’èxit; i un mal perdedor, més que un bon perdedor. I aixòno és tot, també que els apòstates sempre són més interessants que els vertaders creients o que els sants màrtirs. Els apostates representen el dubte, i el dubte…. el dubte insistent…és senyal d’un intel.ligència activa.” Pàg. 47
“Els vells déus de Grècia i Roma eren déus de llum i alegria; homes i dones comprenien que no hi havia una altra vida, de manera que la llum i l’alegria s’havien de trobar en aquesta, abans que ens engolís el no-res. En canvi, aquests estranys cristians obeïen un Déu de foscor, dolor i servitud; un Déu que declarava que la llum i l’alegria només es trobaven després de la mort al seu cel ensucrat, al final d’un camí ple de penalitats, culpa i por.”. Pàg, 49
—És clar —va prosseguir l’Elizabeth Finch—, sempre hauríem de procurar evitar l’autocompassió. Imaginem que tot sortís malament al desert persa el 363 dC, i que setze segles més tard descobrim en néixer que ens han donat cartes marcades, cosa que ens permet fer el ploricó: “No és culpa meva, senyor”.Val més creure que tothom està igual i que tenir les cartes marcades és normal. L’autocompassió històrica no resulta més atractiva que la personal.” Pàg. 49
“Vaig rebre una notificació al funeral d’Elizabeth Finch.” Pàg. 65
Això no vol pas dir que la narració es quedi sense protagonista perquè Neil hereda la seva biblioteca i les seves notes i els seus estudis.
Neil aclara que “la gran majoria de l’art occidental Jesús es va presentar amb la pell d’un nord-europeu (un Crist de rostre blanc) a diferència de diferència de l’emperador Julià”. Fa l’efecte que sigui l’inici de l’eurocentrisme.
“Julià l’Apòstata va ser cridat a Milà. Va trobar una protectora en la segona esposa de l’emperador Constanci,el van posar a càrrec de l’exèrcit occidental i ella li va donar llibres de filosofia, història i poesia.
Així doncs, quan, en ser proclamat emperador, Julià es va declarar pagà, i com que no va posar mai ni un peu en una església cristiana, no va desastabilitzar el cristianisme perquè aquest últim tampoc havia estat consolidat mai. Els cristians, per descomptat, no ho veien així; i alguns sospitaven que, si Julià tornava victoriós de la guerra contra Pèrsia, es dedicaria a perseguir la seva Església. Què li impediria proscriure la seva religió de nou i convertir-se en un segon Dioclecià?”
Pàg. 105-106
“Julià va perfeccionar el sistema judicial i el sistema impositiu. Va tornar més segur l’imperi, però sempre seria un apòstata. Amb poc més de vint anys, es va iniciar en els misteris d’Eleusis, l’antic culte de Demèter. Al mateix temps, i al llarg d’una dècada, Julià va continuar comportant-se en públic com si fos cristià.” Pàg. 106
“Julià mateix “venera” el Déu d’Abraham, Isaac i Jacob (que eren caldeus, encara més, Abraham com els hel.lens, creia en els sacrificis d’animals, l’endevinació a través dels estels fugaços, i els auguris a partir del vol dels ocells.
El mite fundacional dels galileus, la història del Jardíde l’Edén, és “totalment inventada” segons Julià; a més de completament injustaamb Adam i Eva, ja que Déu sabia exactament què passaria (el dit diví decantava la balança)… La idea de Déu mostrant-se “gelós” és “una difamació espantosa contra Déu.” Pàg. 109
“Jesús sembla enormement encisat amb la canalla, les dones i els pescadors; recomenava amb compte de la follia als seus apostols, però els prevenia davant la saviesa… A les escriptures s’esmenten sovint cèrvols, cèrvoles i xais, quan no hi ha éssers més babaus, si ens hem de creure la màxima d’Aristòtil, “tímid com un xai”. Pàg. 112
“Val la pena remarcar que estudis científics recents han demostrat que, contràriament a l’opinió establerta d’antuvi, els xais són, fet i fet, animals molt intel.lligents i emocionalment complexos, amb bona memòria i l’habilitat de formar amistats i sentir tristesa quan s’envien els seus companys a l’escorxador.” “Miracles i martiri van ser dos dels grans atractius del cristianisme primitiu. Mories per la teva religió i assolies la vida eterna.” Pàg. 113
“Miracles i martiris van ser dos dels grans atractius del cristianisme primitiu.”
“Un motiu és la natura tunàrica del monoteisme. “Tindràs un únic Déu; qui / serà a costa de dos?”, com va dir Arthur Hugh Clough. I això vol dir a costa de tenir sols un Déu, perquè ell té totes les respostes, dona tots els consells, exigeix tota l’adoració.” Pàg. 134
“El demon personal de Julià l’Apòstata, no podem evitar de fixar-nos l’ha deixat morir en tan sols divui mesos des que es va proposar restaurar el paganisme helènic com a rteligió preferent de l’imperi romà (un projecte que expirarà amb ell al desert persa).” Pàg. 136
“El primer pensador modern que va fer servir el seu criteri pel que fa a l’Apòstata va ser Michel de Montaigne (1533-1592) al seu assaig “Sobre la llibertat de consciència”…”quan la nostra religió va començar a rebre el suport de l’autoritat de la llei. Aquest podeer va conduir a un excés de ràbia purificadora i a la immensa destrucció de “llibres pagans, cosa que a suposar que el públic culte sufrís pèrdues esbalaidores… Els zelotes cristians, per exemple, havien intentat eliminar tots els exemplars dels Anals de Tàcit.” Pàg. 138
L’any 1644 Milton va fer una de les grans i apassionades defenses de la llibertat d’expressió, no només per a la promoció de la cultura, sinó també per a la promoció de la virtut… Milton insisteix: “Doneu-me la llibertad de saber, de parlar, de discutir amb llibertat, segons la consciència, per damunt de totes les llibertats.” Es posdria considerar que Julià és una elecció paradoxal en aquest context: al cap i a la fi, la destrucció a gran escala de manuscrits i biblioteques , i la consegüent pèrdua la van infligir els primers cristians als pagans., no pas a l’inrevés. Julià, pel que sabem no va ordenar la destrucció de cap text dels galileus. Pàg. 139-140
“Va arribar el moment en què Goethe, amb pessimisme, va comparar la seva tasca amb l’intent no reixit de Julià a fer retrocedir el ciristianisme.” Pàg. 151
Byron comença Don Juan (1819-1824) dedicant sorneguerament aquest poema èpic al seu amic i poeta Robert Soutley, que, com Woodsworth, s’havia entusiasmat inicialment amb la Revolució Francesa, i que amb el temps i l’edat es va temperar per convertir-se en un membre conservador de l’establishment. Pàg. 152
/////////////////////////////////////////////////////////////
Enllaç: A internet he trobat: https://victorianweb.org/espanol/autores/swinburne/hay9.html
«Himno Proserpina» «Hymn to Proserpine» de Swinburne presenta una visión de la religión curiosamente diferente de la de otros poetas victorianos, de los que ya hemos hablado. La voz poética es la de un hombre que no está convencido del poder salvador de este "pálido galileo" ("pale Galilean"), por cuyo aliento "el mundo se ha vuelto gris" ("the world has grown grey"). Aquí, Swinburne considera el cristianismo como algo efímero, igual que el paganismo de la voz poética. Los dioses que un día fueron sagrados están ahora "destronados y muertos" ("dethroned and deceased”).
«Himno Proserpina» «Hymn to Proserpine» de Swinburne presenta una visión de la religión curiosamente diferente de la de otros poetas victorianos, de los que ya hemos hablado. La voz poética es la de un hombre que no está convencido del poder salvador de este "pálido galileo" ("pale Galilean"), por cuyo aliento "el mundo se ha vuelto gris" ("the world has grown grey"). Aquí, Swinburne considera el cristianismo como algo efímero, igual que el paganismo de la voz poética. Los dioses que un día fueron sagrados están ahora "destronados y muertos" ("dethroned and deceased").
En medio de su mundo carente de dioses, la voz poética crea una imagen muy poderosa y abrumadora, que domina todas las fuerzas vitales, incluidas las míseras creaciones divinas del hombre: la imagen del tiempo. Casi en el punto medio del poema, Swinburne crea una interpretación muy gráfica de las fuerzas temporales, pues recurre a elementos espaciales (como hemos comentado hoy en clase). Aquí encontramos otra vez las imágenes del mar donde observamos "la espuma del presente que arrastra al oleaje del pasado" "the foam of the present that sweeps to the surf of the past" y "grandes barcos que zozobran" "tall ships founder" en una tormenta creada por los "pálidos vientos del futuro, la oleada del mundo" whitening winds of the future, the wave of the world".
La imagen se vuelve especialmente poderosa en la extensa oración que sigue, en la cual Swinburne presenta en capas la desolación y fuerza de visión del Tiempo — Impío y absorbente:
The depths stand naked in sunder behind it, the storms flee away;
In the hollow before it the thunder is taken and snared as a prey;
In its sides is the north-wind bound; and its salt is of all men's tears;
With light of ruin, and sound of changes, and pulse of years:
With travail of day after day, and with trouble of hour upon hour;
And bitter as blood is the spray; and the crests are as fangs that devour:
And its vapour and storm of its steam as the sighing of spirits to be;
And its noise as the noise in a dream; and its depth as the roots of the sea:
And the height of its heads as the height of the utmost stars of the air:
And the ends of the earth at the might thereof tremble, and time is made bare.
Tras este intento de describir la fuerza de la naturaleza insuperable y absorbente del tiempo, la voz poética pasa a formular una pregunta retórica a los dioses construidos por el hombre: "will ye bridle the deeps sea with reins, will ye chasten the high sea with rods?" Su respuesta es firme y negativa: "Ye are Gods, and behold, ye shall die and the waves be upon you at last".
