Nadal a Barcelona

Foto feta

avui a les 08:21

hores des de Miramar

A tota la blogosfera

Bon Nadal

Bon Nadau

Buon Natale

Joyeux Noël

Feliz Navidad

Merry Christmas

Sheng Dan Kuai Le

Nollaig Shona Dhuit

LA PLAÇA DEL DIAMANT

A la dècada dels seixanta vaig llegir aquesta novel.la de Mercè Rodoreda, que és la cosa més bella que s'ha fet en llengua catalana.

Francesc Betriu va fer el 1982 una pel.lícula basada amb aquesta novel.la, la vaig anar a veure i no em va entusiasmar. Fa tres anys es va portar a l'escenari, sota la direcció de Joan Ollé, una pecular versió en la que Mercè Pons, Rosa Renom i Montserrat Carulla monologaven les tres edats de la Natàlia-Colometa; no era un espectacle ambiciós, però un plantejament interessant i saludable.

Així doncs que no podria faltar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya a veure la representació d'aquesta Plaça del Diamant que es presenta com adaptació teatral de Josep M. Benet i Jornet. L'obra està dirigida per Toni Casares i hi destaca la gegantina escenografia de Jordi Roig.

Com l'obra és molt fidel al text hi ha una bona colla d'actors, per tant, encara que sigui injust destaco només la Sílvia Bel que protagonitza a la Natàlia, la veterana Imma Colomer que dona vida a la mare del Quimet i a Anna Sahun que és la Julieta.

L'obra consta de tres actes, el primer d'hora i mitja i els altres dos de cinquanta minuts. Massa llarga, especialment la primera part que és avorrida i sembla més aviat un acurat retrat costumista del barri de Gràcia dels anys trenta.

La segona i tercera part aconsegueixen transmetre emoció. Suposo que he d'agrair les emocions a Mercè Rodoreda, a Benet i Jornet, a Toni Casares i als actors; tanmateix, em pregunto si això és teatre. Per mi no és teatre, sinó l'adaptació teatral -el programa no enganya- d'una gran novel.la, però crec que la Sala Gran del T.N.C. hauria de ser la gran sala del teatre de Catalunya i avui no ho ha estat per mi perquè l'adapatador ha fet el millor que ha pogut per l'Any Rodoreda que s'acosta.

Com se sap la novel.la La Plaça del Diamant és un monòleg interior, per la qual cosa fa més que difícil la seva teatralització, això comportamolta veu en off i massa vegades que la Natàlia ha de fer un crit de ràbia, dolor, etc. No s'ha assolit fer una veritable obra de teatre.

Així doncs de les tres representacions, una de cine i dues de teatre, em quedo amb la més modesta, però més digne, la de Joan Ollé.

Com s'endevina al principi sóc un enamorat d'aquest text. Fa un any per un exercici d'interpretació vaig triar les primeres línies d'aquesta obra. En aquest video no hi ha cas de veure cap aportació artística o tècnica, al contrari, senzillament vaig triar-lo perquè Mercè Rodoreda hi demostra com es pot fer bellesa amb paraules senzilles, sense la més mínima pretensió retòrica o transcendència.

P.S. Tot i que tinc el blog amb calmes no hi ha regla sense excepció i La Plaça del Diamant és una excepció

Festa de la Llum, Lió - 8 Desembre

A la memòria de Maurice Béjart

Ahir va morir el que possiblement passarà a la història com el coreògraf més important de la segona meitat del segle XX, Maurice Béjart

Cada vegada em costa més identificar-me amb el meu col.lectiu, tant si és Barcelona com Europa. L'única cosa que em salva són les persones concretes que tinc a prop i altres persones també concretes que no em coneixen, però que m'han donat unes engrunes o uns cabassos de felicitat, de bellesa.

Maurice Béjart m'ha donat felicitat i bellesa a cabaços.

La malaltia d'Alzheimer

El meu germà Alfredo va morir el 1988 d'Alzheimer, tenia 67 anys. Es va jubilar quan tenia 62 anys perquè es va adonar que les coses del cap no anaven com havien d'anar; com va ser per mi un pare em va donar el seu cotxe perquè ell no es veia en cor de dur-lo i jo no en tenia.

Com una cosa que jo mateix no sé definir, perquè si l'Alfredo era mort ja no hi havia res a fer, em vaig apuntar per col.laborar a l' Associació de Familiars de malalts d'Alzheimer. Al cap de poc de ser-hi, en reunió de junta em van fer secretari; aleshores la presidenta era la senyora Iolanda Sintes, una bellíssima persona, entregada a la causa amb cor i ànima; tenia una gran sensibilitat per tot el que significa tenir un malalt d'Alzheimer a casa perquè n'era vídua d'un.

Com un es pot imaginar la meva tasca principal era fer les actes de les reunions i les cartes que em demanava la senyora Iolanda, ella no em dictava les cartes, sinó que em donava quatre idees i amb els coneixements que havia agafat les escrivia, la setmana següent ella les signava.

Les cartes les feia amb el programa WordPerfect de l'IBM que tenia a casa. També a casa es van refer els estatuts de l'Associació, encara que aquesta vegada els vaig escriure amb companyia d'un altre membre de la junta, de qui em sap greu no recordar el nom.

I perquè dic tot això? En una ocasió la senyora Iolanda em va dir que l'aprovació dels estatuts va trigar molt a ser aprovada, semblava que l'expedient s'havia adormit al calaix del ministre, però quan va el 1987 va ser notícia la mort de la gran actriu i ballarina Rita Hayworth sembla que l'expedient va sortir del calaix. Rita Hayworth tenia l'Alzheimer.

I cal afegir que qui representa a nivell mundial la lluita contra l'Alzheimer és precisament l'única filla d'aquesta artista: la Princesa Yasmin Aga Khan.

Amb això només pretenc posar en evidència que agradi o no, les persones que esdevenen mediàtiques, en vida o després, poden ser més efectives de cara a certes activitats filantròpiques.

No em puc pas alegrar que l'ex-President de la Generalitat de Catalunya sigui un malalt d'Alzheimer, ans tot el contrari. No cal que entrar en detalls del que això significa tant per ell com per la seva família; tanmateix, em sembla una magnífica decisió que com ha dit de manera heroica i magistral: Vam fer els Jocs [Olímpics], vam fer aprovar i ratificar l'Estatut, i ara anirem a per l'Alzheimer.

Endavant Pasqual! Vencerem!

VOLEM JUSTÍCIA

Crec que no val la pena que jo em posi a qualificar el fet que es veu en aquest video o que digui què en penso del noi que porta el mòbil a la mà.

El problema greu és que la Fiscal Cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, amb la llei a la mà, no troba raons per posar a la presió el paio del mòbil.

Jo no sé res de lleis, ni ganes; l'única cosa que vull, com la gran majoria de la gent, és que es faci justícia. I cada minut que el noi del mòbil a la mà passa al carrer és una injustícia. És una injustícia envers la xiqueta d'Equador, però és una injustícia a tots els ciutadans de Catalunya perquè aquest individu és mereix la privació de llibertat.

COM POT SER QUE T'ESTIMI TANT

de Javier Daulte. Director Javier Daulte. Traducció Víctor Muñoz i Calafell. Intérprets: Mamen Duc, Miriam Iscla, Marta Pérez, Carme Pla i Agata Roca. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers.

Tot admetent que m'agrada el teatre de text, el text d'aquest obra és excessiu, tant excessiu que fa difícil la comprensió.

Quan allò que passa a l'escenari és dit de pressa, quan l'obra té una mescla d'humor, que la té, que té terror, que hi ha canvis d'identitat que no sempre es copsen a la primera de canvi de la suplantació.

I no hi manquen els trets fets en nocturnitat amb policia a la porta que no s'adona de res, doncs quan es donen tantes coses inversemblants doncs un servidor no ha encertat amb l'espectacle.

Clar que podem dir que l'espectacle està ben dirigit i les noies de T de Teatre ho fa molt bé, per cert és la primera vegada que l'espectacle no és seu, sinó que fan un treball doblement amb equip.

L'ENCÍS DE LA DONA

Fa uns quants anys un soci del Cercle de Liceu, per raons professionals, ens va invitar a tres col.legues a sopar al mateix Cercle. Com era una nit que no hi havia òpera els únics a sopar érem nosaltres quatre. El que em va quedar d'aquella visita va ser que abans de seure vam visitar la Rotonda de Cercle, que és una meravella, dissenyada pel propi Ramon Casas i farcida amb les seves pintures.

Des del 20 de setembre fins avui hi ha l'exposició L'encís de la dona, Ramon Casas al Liceu i Montserrat.

Aquesta exposició no es fa al Cercle, sinó al Saló de Miralls del Teatre, que a més dels quadres del Cercle hi ha els de Montserrat. No hi ha cap dubte que l'exposició és interessant, però vint-i-cinc obres de Ramon Casas al Saló dels Miralls sembla que hagin entrat en calçador, el resultat és una visita incòmode, no gens plaent, perquè no solament les pintures estan massa juntes, sinó que el públic estem massa apretats gràcies a l'èxit de l'exposició i per acabar-ho d'arreglar, com hi tres grups seguint l'exposició estàs mirant una pintura i sentint el guia d'un altre grup.

Com se sap Ramon Casas era fill de casa bona, burgesa, que va saber viure coherent amb la vocació que va triar, la pintura.

I el llest de Ramon Casas va pintar dones que es caracteritzen pels aires parisencs, a més de ser guapes, modernes, pícares i sobretot misterioses, ha explicat el director del Museu de Montserrat, pare Josep de Calasanç Laplana.

A París va pintar a Madeleine de Boisguillaume, (cartell i primera pintura), la qual va ser model també de Toulouse-Lautrec i de Santiago Rusiñol i Ramon Casas, era indubtablement una dona guapa, que veiem aquí amb la famosa absenta, una de les pintures que ha vingut de Montserrat.

L'altra dona de Casas va ser Júlia Peraire, de Vic (segona pintura) que per casar-s'hi va haver d'esperar que es morís la seva mare i és que Júlia, La Sargantaine. La mare de Casas no aprovada el matrimoni.

Una exposició molt bona de la que no se surt satisfet.

KINSALE, República d'Irlanda

THE DUBLINERS canten Planxty Irwin

SLEUTH

Quan vaig arribar a Anglaterra per passar-hi uns dos anys no residia a Londres, sinó a Eastbourne, un lloc d'estiueig del sudest, prop de la capital de l'estiueig, Brighton. Quan tenia festa anava a Londres i mirava més que no feia.

No entenia el títol ni em sonava l'artista, tanmateix em vaig adonar que durant molt de temps va estar en cartell SLEUTH interpretat per Marius Goring, sempre en el mateix teatre del West End.

Per altra banda, em vaig aficionar a un actor, Michael Caine. Li vaig veure vàries pel.lícules, una d'espases, una altra que provocava l'orgasme a la seva parella parlant-li per telèfon, una fent un robatori d'or a Itàlia, una de magnífica amb una magnífica Elizabeth Taylor, etc. I al final em vaig assabentar què era allò de Sleuth.

Es tracta d'una obra de teatre que pel cine anava adaptada per Tony Award i l'original és de Anthony Shaffer. Dirigida per Joseph L. Mankiewicz, amb el shakesperià actor Sir Laurence Olivier and Sir Michael Caine. Sleuth és junt amb Citizen Kane l'única obra que m'he pres la molètia de comprar amb DVD, només ho dic per deixar constància que em va agradar molt.

No dic res nou amb allò que les pel.lícules antigues que es tornen a fer, remakes, no tenen bona premsa, un bon exemple és Sabrina.

L'interés especial d'aquesta nova versió és que Michael Caine ocupa el lloc que abans va ocupar Laurence Olivier. Crec que això sol ja és motiu d'interés, però aquí no acaba l'interés d'aquesta nova versió de SLEUTH.

El guió és de Harold Pinter, poca conya, la direccíó del shakesperià Kenneth Branagh i el que fa el paper del jove és Jude Law

Recomano anar a veure aquest remake, però recomano amb la mateixa força passar primer pel video club, veure la que va dirigir Joseph L. Manklevicz el 1972, en la que bona part de les escenes tenen lloc en un laberint -com el d'Horta, i després la d'ara a la gran pantalla, a on les escenes són dins de la casa, una casa totalment tecnificada, a on la sensació de laberint és encara més potent, una potència que la càmera s'encarrega de fer més juganera, però amb el sentit histèric de la paraula.

Es tracta doncs de dues pel.lícules que són un tour de force pels dos actors, diguem que són dues pel.lícules que estan justificades per veure un gran treball d'actors.

Ah! Sí, em refereixo a La Huella (1972) i a La Huella (2007)

Els meus HOMENOTS

Entre els Mil Adagis recopilats per Víctor Català tenim el que diu que cada terra fa sa gerra, que és situar un costum a l'espai i em permeto dir que cada moment de la vida té una persona preferida, que és situar-ses en el temps.



ARMAND MATIAS GUIU
Quan anava al Col.legi Catalunya, just davant del Mercat del Clot, el migdia sortia depressa cap a casa per a escoltar a la ràdio Tambor, un programa per a nens, i al costat es pot veure la cara que feia aleshores.


Cadascú tenia el seu personatge preferit, però el meu era l' enanito cascarrabias que quan s'empipava deia cascaritas y demoniajos


Pel blog La Panxa del Bou m'he assabantat que el guionista de Tambor fa uns dies va morir, em refereixo a Armando Matias Guiu, també era l'autor d'uns diàlegs d'humor absurd que es deien Diálogos para besugos que com tants altres títols ha esdevingut una manera de dir quan unes persones parlen i no s'entenen.

Està molt lluny el temps que escoltava Tambor, però la veu de qui feia d'enanito cascarrabias i la del ciempies ressona encara dins meu.

Cascaritas y demoniajos! Matias Guiu ja no hi és.


JOAN MANUEL SERRAT
A l'estiu del 1966 començava el servei militar com marinero forzoso. Com era habitual -pels catalans- vaig ser enviat a Cartagena a fer tres mesos d' instrucció. Després un curs també de tres mesos a San Fernando per ser amanuense i finalment, el gener del 1967, com escrivent era embarcat al llevamines Guadiaro.

No era precisament una vida joiosa, feliç o excitant, sinó pobre, desgracia i avorrida. Després de la jornada en el meu despatxet -car la mida del despatx és proporcional a la del vaixell, sopar i dormir.

A l'esquerra al meu despatx.

El menjador es convertia en dormitori a la nit i prop de la meva llitera hi havia la televisió, no la veia, però la sentia perfectament; em vaig acostumar a dormir a la tele a prop. Una nit, una de les nits més màgiques de la meva vida, vaig sentir la veu de Franz Joham dient que al Palau de la Música...un cantant...havien tingut un gran èxit amb unes cançons en català i vaig començar a sentir Cançó de matinada. Em vaig aixecar del llit i vaig seguir el programa fins el final.

Des d'aleshores Serrat és part de la meva vida i com ell és només dues setmanes més vell que jo em desitjo que pugui anar seguint la seva trajectòria molts anys i per això el el felicito perquè ahir va rebre la medalla de la Legió d'Honor francesa.



ERNESTO CHE GUEVARA

A l'Abril del 1971 arribo a Anglaterra a on hi passaré 26 mesos. Tot i treballant de cambrer vaig beneficiar-me de què era aleshores un país infinitament més lliure que el meu.

A Charing Cross hi havia una llibreria especialitzada en llibres polítics d'esquerres, era evidentment Collets Bookshop, que com podeu veure va tancar el 1993, poc després de fer cent anys. Doncs en aquesta llibreria, en la que un es podia passar hores mirant llibres, papers i cartes de la ITT sobre Allende, vaig comprar un llibre sobre el Che.

És un llibre que ara direm que és utòpic perquè el seu objectiu és assolir l'home socialista i no l'home socialdemòcrata en el que, en el millor dels casos, ens hem de conformar.

I ara que fa quaranta anys que va morir m'ha semblat oportú recordar-lo aquí. Era un homenot contrari a tot el que significa burocràcia.

Frankfurt, Monzó, Llull, Espanya, Catalunya i la Constitució

La queixa més hipòcrita que s'ha estat fent aquests darrers mesos és la de la discriminació dels escriptors catalans en llengua castellana pel fet que no poden representar Catalunya a la Fira del Llibre de Frankfurt.

Des que va aparéixer als mitjans de comunicació aquesta queixa tenia ganes de dir alguna cosa en aquest blog i com el magnífic discurs inaugural del Quim Monzó m'ho ha posat molt fàcil avui poso aquests quatre mots per afegir-me a favor de la decisió de no incloure els escriptors en castellà com representats de la cultura catalana.

No tinc res en contra dels qui escriuen en castellà a Catalunya, entenc que el que fan ells també és cultura catalana, de la mateixa manera que tot el que fa a Espanya és cultura espanyola, per la qual cosa tot el que es fa en català a Espanya l'Estat espanyol ho hauria de reconéixer com cultura espanyola. Ja sé que m'he repetit, però que quedi clar.

Quan agafem un llibre que es diu Antología de la Literatura Española ... hauríem de trobar, entre altres, textos en català. Els trobarem? Potser en algun cas és possible, però serà l'excepció de la regla.

Quan es parla d'inversions de l'Estat diuen que el repartiment s'ha de fer pel nombre d'habitants que hi ha a cada comunitat i no pels impostos que cada comunitat aporta a l'Estat perquè, diuen, ha de prevaldre el ciutadà i no la comunitat. Aleshores, caldria que el repartiment d'inversions en cultura (Instituto Cervantes, Biblioteca Nacional, etc.) hauria de fer-se pel nombre de catalanoparlants.

Els escriptors catalans en castellà tenen tot el meu respecte com a ciutadans, però quan ells escriuen saben que el seu llibre estarà en el prestatge de qualsevol llibreria d'Espanya, saben que el seu mercat és Espanya com a mínim. Saben que a l'estranger compten amb les biblioteques de l'Instituto Cervantes, mentre que els qui ho fan en català estan en mans d'aquesta mena de Ventafocs que és l'Institut Ramon Llull.

Arran del magnífic discurs inaugural de la Fira fet per Quim Monzó s'han dit moltes coses, com a simbòlica, podria citar que Montilla ha suggerit que ja voldria que ell li fes els discursos.

De tot el que va dir Monzó jo em quedo amb aquest paràgraf:

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (Soyez propre, parlez français!) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

Invito a tots els qui s'han queixat de la discriminació del castellà a la Fira que es manifestin en contra de l'Acadèmia Sueca i pressionin a l'Estat espanyol que no interfereixi, que això ho facin cada vegada que s'acosta el moment de la gran decisió. No es tracta d'analitzar perquè Espriu no el va rebre ni perquè Monzó no el rebrà. No entro si Monzó seria mai mereixedor del Nobel o no, ell fa bé no de comptar-hi. Tot i que aprofito per dir que The New York Times ha comparat Monzó amb Kafka.

I ara una mica de feina per Ciutadans com Albert Boadella i molt especialment per l'especialista en dret constitucional el senyor Francesc de Carreras. L'Article 3, punt 3, de la Constitució Espanyola diu: La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y promoción. ¿Poden dir-nos quants euros hi ha a la partida de pressupostos de l'Estat per a la promoció del català?

CAHIR i ROCK OF CASHEL, REPUBLICA D'IRLANDA

THE BUBLINERS interpreten "Reels"

CARTA D'UNA DESCONEGUDA

de Stefan Sweig. Versió de Manuel Enrique Orjuela. Traducció Carme Gala. Direcció Fernando Bernués. Intérprets: Josep Maria Comènech, Marta Marco, Ivana Miño, Carlota Olcina, Jordi Puig "Kai", Emma Vilarasau. Teatre Borràs.

Aquest cap de setmana he vist i gaudit moltíssim aquesta peça teatral, que està basada en la novel.là d'aquest gran escriptor austríac. Casualment no ha estat la primera vegada que he encepegat amb aquesta història, quan fa un any em vaig dedicar a mirar pel.lícules xineses, llogant-les al video-club, una d'elles duu aquest títol en xinès i és del 2004, la història comença a Beijing el 1948. I val a dir que és una gran pel.lícula que recomano també i que poden trobar interessant els qui ara vagin al Teatre Borràs. Per internet he vist que hi ha una altra pel.lícula amb el mateix títol en anglès, que és del 1948, amb Joan Fontaine i Louis Jourdan.

El text de Sweig és magnífic, com no podia ser d'altra manera perquè aquells que ja li hem llegit algunes coses hem pogut comprovar que és un dels escriptors que més a fons penetra a la psicologia humana i que en la seva magnífica biografia de Maria Antonieta ho demostra en la seva anàlisi de la psicologia de la dona.

No és de sorprendre doncs que Sweig signi la carta que una dona adreça a qui va ser l'única persona que va estimar en tota la seva vida, que la va estimar de la manera més genuïna, silenciosa, pura i lliurada que es pot fer. Ell no la va conéixer mai malgrat que en alguna ocasió va dormir amb ella. Es tracta d'una carta agre-dolça; dolça perquè és d'amor, però no és com la majoria de nosaltres volem estimar.

I això queda expressat amb el treball que fan les quatre actrius perquè cadascuna d'elles representa una etapa o edat en la vida de la mateixa dona.

El treball que fak les quatre dones és magnífic i el que fan els dos homes, l'home estimat i el seu majordom, és correcte, per la senzilla raó que el seu treball no és central, sinó per a donar lloc al treball de les quatre dones.

De tota manera com de gustibus non est disputandum he de dir que a parer meu el treball que més m'ha agradat és el de Marta Marco, la filla de Lluís Marco. Suposo que la gravetat de la veu de la Marta és d'herència, però la seva veu junt amb l'entonació que li sap donar la converteix amb una de les millors actrius d'avui a Catalunya.

Considero que les veus greus són més efectives i efectistes que les agudes, com li passa a Emma Vilarasau que tot i ser una bona actriu, té una veu massa aguda i quan aixeca la veu en el teatre es converteix en una mena de falset que, com el nom indica, falseja.

Certament havia vist a la Marta Marco en altres treballs, però en aquest és tota una dona que en el seu llarg i emocionant monòleg dient què és ser mare en una casa de maternitat.

GLENDALOUGH i KILKENNY, REPÚBLICA D'IRLANDA

Descobriu la Torre Rodona irlandesa i la creu cèltica o Creu Alta.
THE DUBLINERS canten "Rose of Allendale"
SINEAD O. CONNOR i THE CHIEFTAINS canten "The foggy dew"

Jo esmorozo, tu esmorzes, ell ...

De nen la meva mare em va acostumar a sortir de casa ben esmorzat, de tal manera que no vaig esmorzar mai a l'hora del recreo, ara en diuen del pati.

Seguint el costum que sembla estàndard, i no em desagrada, començo l'esmorzar amb el suc de les taronges que jo mateix he espremut; tanmateix, potser per allò que no hi ha regla sense excepció; ara estem en el període excepcional que és la temporada de les figues coll de dama.

I com també em varen acostumar a menjar les figues per a esmorzar doncs aquí les tenim junt amb unes nous que formen, entre altres coses, la dieta per a començar el dia.

La meva dona avui m'ha dit que hi afegeixi formatge. Ella és molt llesta, sap que les figues lliguen amb un formatge sec.

Ja sé, ja sé que les figues es poden mejar sense pelar, i així feia quan les figues me les agafave jo mateix de l'arbre, però ara sóc més sibarita i les pelo, resultant una menja finíssima.

TRIO DE DAMES

TRES DRAMOLETTE, de Thomas Bernhard. Traducció Anna Soler Horta. Adaptació Rosa Mª Sardà i Carme Cané. Direcció Carme Cané. Intérprets: Dama Rosa Mª Sardà com Claus Paymann. Dama Mercè Pons com Cristiane Schneider. Dama Pepa López Narradora.

Sens dubte Thomas Bernhard és un dels comediògrafs més importants i provocadors del teatre actual i aquesta obra que presenta el Teatre Romea n'és un exemple, però amb un problema. És una obra de teatre dins del món del teatre i, per tant, no és una obra fàcil, que com sol passar en aquests casos les rialles del públic no són compartides per uns altres. En aquest sentit ja fa bé l'autor de fotre's del públic a més a més dels directors de teatre, dels autors de teatre, dels actors megalòmens, dels actors conformats i, per descomptat, dels consellers polítics. I si són nazis tassa i mitja.

No és un espectacle per a recomenar, però qui estigui interessat a veure un bon treball d'actrius no ha de dubtar d'anar al Teatre Romea. La Rosa Mª Sardà és una actriu que no es prodiga gaire, però quan és a l'escenari esdevé una de les millors actrius que ha tingut i té el teatre català. Els qui per raons professionals ens hem anat fixant amb la vida dedicada al teatre per la filla d'un important fabricant de xocolata de Vilajoiosa, la Pepa López, veiem que la seva trajectòria artística és ascendent i aquí fa un dels seus millors i importants papers. Mercè Pons té un paper difícil perquè fer paiassades quan es té al costat una actriu com la Sardà resulta molt i molt difícil. En qualsevol cas hem gaudit de tres dames del teatre.

.

.

.

.

.

.

A LA MEMÒRIA

de Carlos LLamas, un gran perodista de la ràdio que ha mort a la matinada d'avui

AIGÜES ENCANTADES

de Joan Puig i Ferrater. Edicions 62. Barcelona 1973. 124 pàgines.

Sense haver-ho previst resulta que m'he de repetir perquè quan comentava fa poc la novel.la Pilar Prim, deia que m'havia recordat a Ibsen i ara resulta que aquesta peça teatral és ibseniana per excel.lència.

Fins i tot hom pot pensar que està inspirada amb l'Enemic del poble, que com se sap és també un afer d'aigua, encara que pren un rumb totalment diferent i no es pot parlar doncs de plagi o còpia. Aigües encantades és clarament una obra original de Joan Puig i Ferrater.

En aquesta obra també és un científic que s'enfronta amb el poble, però per raons diferents perquè del que es tracta per part del científic és que unes aigües sagrades servirien per a regadius i donar riquesa al poble que es creu ser de secà. I també hi ha una dona ferma, podríem dir que hi ha una Nora.

El que més em sorprèn de tot plegat és que hagi tingut notícia d'aquesta obra ara perquè m'ha tocat llegir-la i no hagi sentit mai de la seva representació teatral. Hi ha una excepció clar, la que es va fer el 1908 al Teatre Romea per la Companyia Jaume Borràs.

COSA DE DOS...

de Gloria Montero. Traducció Ricard Salvat. Direcció Rafel Duran. Coreografia Raul Alejandro Mamone. Intérprets Lurdes Barba i Francesch Lucchetti. Biblioteca de Catalunya.

Com fa 47 anys que tinc el carnet de la Biblioteca de Catalunya fa certa il.lusió veure teatre en un marc d'aquestes característiques tot i que no res supera l'Informe per a acadèmia, de Kafka, que fa anys vaig veure a l'Amfiteatre Anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina, tocant a la Biblioteca.

L'obra es presenta en tres parts que en diuen moviment i cada moviment és independent l'un de l'altre, la parella d'intérprets, que són matrimoni a la vida real, al primer moviment són un matrimoni, en el segon mare i fill i en el tercer germà i germana, però aquestes diferències són l'anècdota.

El fil conductor de les tres peces, que les cohesiona és la comunicació perquè malgrat el parentiu no hi ha mai un veritable diàleg, sinó que els personatges es pot dir que monologuen, que de fet, és ben normal a la vida real, en la que un deixe anar el seu rotllo, doncs just això és el que fa cada personatge.

En el primer cas el tema és una infidelitat que va haver fa trenta anys o més, però clar, va deixar les seves cicatrius. A la segona, tenim un fill que va marxar de casa perquè és homosexual i el pare, ara ja mort, no ho va tolerar i la mare vol recuperar el fill, però no l'amant del seu fill, de fet la mare encara vol casar-lo com Déu mana... La tercera és la més complexa i crec millor no parlar-ne, però possiblement és el text més agosarat dels tres i a on la incomunicació s'entén millor.

Hi ha un aspecte de l'espectacle que no em callo encara que pel que veig la crítica no en parla, potser és lògic perquè no és essencial a l'argument. L'obra seria igual de bona sense aquesta jove parella que al final de cada moviment balla un tango.

Estic tant acostumat a veure ballar el tango amb tanta força i ímpetu, que la majoria de les vegades sembla més aviat un exercici gimnàstic, mentre que els tres únics tangos ballats per aquesta parella són els més sensuals, delicats i tendres que mai he vist, una sensualitat i tendresa no gens mancada de la tècnica i poesia que pot tenir aquest ball rioplatense. No dic que es vagi a la Biblioteca de Catalunya a veure aquest espectacle només pel tango, però no és gens ni mica exagerat dir que la jove parella de ballarins són la guinda d'aquest pastís que ens ofereix aquesta parella que ha fet moltes milles a l'escena catalana.

STALIN

A partir de la novel.la Une exécution ordinaire, de Marc Dugain, Josep Maria Flotats n'ha fet l'adaptació teatral que és estrena mundial, que presenta al Teatre Tívoli i que el propi Flotats dirigeix.
Intérprets: Josep Maria Flotats, Carme Conesa, Pere Eugeni Font, Pepa Arenós, Pep Sais, Francesc Pujol. Alexander Korotkov i Vladimir Lukin.

Per començar he de dir que vaig veure Flotats per primera vegada al Teatre Lliure de Gràcia i des d'aleshores he vist tot el que ha fet a Barcelona i sempre ha demostrat ser un gran home de teatre, tant si només fa d'actor com, en aquest cas, a més fa de director.

Tots sabem que Josep Maria Flotats ha esdevingut un personatge especial a l'escena política de Barcelona i fa l'efecte que tingui ganes de mantenir aquest ser especial perquè no entenc que en el programa ens digui: A Lluís Torner i a Carles Sabater companys estimats. I a Anton Canyellas amic enyorat, que amb la llei a la mà com a Síndic de Greuges, en hores baixes, fa deu anys, em reconfortà. I al fidel i gran humanista Alexis Eudald Solà. Tot això està molt bé clar, però què hi pinta en aquest programa?

No hi ha dubte que és una obra que pot resultar dura per a aquelles persones més acostumades al cine d'acció perquè és una obra de discursos quasi monòlegs, però aquests quasi monòlegs amb els que Flotats ens obsequia donen una imatge perfecte del veritable objectiu de l'obra: mostrar-nos la humanitat de Josef Stalin. Evidentment he dit humanitat en un sentit ampli perquè en realitat ens mostra una manca d'humanitat absoluta, per això ens parla de la seva habilitat de practicar el terrorisme aleatori, que és el més refinat de tots perquè no saps mai per on, quan i perquè et vindrà la clatellada.

L'obra doncs ens mostra també la soledat del dictador, que de bon segur és aplicable als seus col.legues (Hitler, Mao, etc.) i és que quan es busca el poder absolut individual només és possible a costat de tots els altres, entre els quals cal comptar en primer lloc els que esta més a la vora, que són els que tenen més ganes d'agafar el relleu, com ell va tenir ganes de prendre el relleu a Lenin.

Pel que fa a les interpretacions, totes són excel.lents i, en aquest sentit, cal remarcar la de Carme Conesa que es mereix des d'aquí un aplaudiment especial.

DUBLIN

Aquí hi ha el segon i tercer dia a Dublín.
THE DUBLINERS canten ORO SE DO BHEATHA BHAILE

PILAR PRIM

de Narcís Oller. Edicions 62, Barcelona 1999. 278 pàgines.

A la meva entrada del 3 de Juliol en aquest blog deia, entre altres coses, que el setembre començaria un curs.

Doncs el primer resultat d'aquest curs ha estat la lectura d' aquesta novel.la. Malgrat la seva fama no l'havia llegida ni tenia intenció de fer-ho, però la disciplina i el propòsit de ser aplicat han fet que ja l'he llegida.

I he de reconéixer que m'ha agradat molt.

És de la meva opinió, que no sé pas si és generalitzada entre els crítics, que una de les coses més difícils és la descripció de paissatges i entorns, doncs en aquesta novel.la hi podem trobar descripcions per mi magnífiques com el riu fressejava al costat encabritant-se pels còdols de son llit o per il.lustrar que el tren va ràpid la mirada des del tren li fa dir Allà lluny, per damunt de les muntanyes que anaven davallant a trot seguit.

Pel que fa al contingut l'obra és un tros de la vida de Pilar Prim, una dona vídua d'uns quaranta anys que ha de lluitar contra l'opressió de la dona, el masclisme i tota la hipocresia característica de l'època. Goso dir que, sense saber-ho ni esperar-ho, m'he trobat amb un Ibsen català.

Per a fer palesa la lluita de Pilar Prim només cal dir que en dues ocasions, pel final, la protagonista diu Vull viure! i evidentment no és perquè la seva vida corri perill, sinó que és el natural crit de guerra de qui se sent aclaparat per la injustícia social de la que és víctima.

Que si ser d'esquerres, que si ser de dretes

Si cliquem aquí i després el triangle corresponent sentirem a Ana Botella que diu que no és d'esquerres i, més endavant defensa l'economia liberal.

Avui dia tot sovint sentim i llegint que això d'esquerres i dretes és un cuentu, però casualment i irónica mentre uns no ens avergonyim de ser d'esquerres els que són de dretes no ho declaren, els fa vergonya dir que són de dretes. Perquè?

D'això que dic són un bon exemple aquestes declaracions d'Ana Botella, l'esposa de José Mª Aznar, en la qual nega ser d'esquerres, però no diu ser de dretes. I després, en les mateixes declaracions defensa les idees liberals, és a dir defensa les idees de dretes.

Independent d'això confon idees liberals amb idees occidentals, per la qual cosa, també ens podria parlar de les bases cristianes d'Europa com fa el Papa perquè posats barrejar i crear un pensament únic d'Europa no cal quedar-se curts.

EL LLIBERTI

d'Eric-Emmanuel Schmitt, traducció Esteve Miralles, direcció Joan Lluís Bozzo. Intérprets: Laura Conejero, Ramon Madaula, Jofre Borràs, Nausica Bonnín i Paula Vives.


Potser sona com una una extravagància, però va ser molt va ser molt encertada. Arran d'un article de Marcos Ordóñez a Babelia, fa dos anys vaig anar a Madrid expressament per a veure El Libertino, dirigida per Joaquín Hinojosa, en el Teatro de la Abadía, que vaig gaudir de veritat. Aquell cap de setmana a Madrid va quedar completat en el Teatro María Guerrero amb Historia de una escalera de Buero Vallejo, que va també va ser tot un gaudi.

A l'adonar-me que aquesta divertidíssima obra s'estrenava a Barcelona em va encantar la idea perquè sempre agrada que es faci en català allò que té qualitat i que, al mateix temps, m'oferia l'oportunitat de tornar-la a veure d'una manera diferent.

I també ha estat un encert anar al Teatre Poliorama a veure El Llibertí. Aquí que val a dir que Marcos Ordóñez també a Babelia aplaudeix aquesta producció catalana. Ell diu que és el millor treball que darrerament ha fet Joan Lluís Bozzo, jo em permeto reblar el clau per dir que és més que el millor dels darrers anys, sinó l'únic interessant i de gran qualitat que ha fet en els darrers anys, diria que s'ha crescut. Un director que ja el donava per perdut després de tanta glòria que va donar a Dagoll Dagom.

El llibertí és una obra divertida, diuen que és un vodevil filosòfic. És una obra intel.ligent i que amb l'excusa que Diderot ha de fer l'entrada de moral a l'Enciclopèdia, l'obra es converteix en el divertit joc de paraules en el que queiem tots quan volem donar lliçons de moral.


El treball dels actors és perfecte i, evidentment, el duet protagonitzat per Ramon Madaula i Laura Conejero és dels que es recordaran. Encara que he vist bons espectacles de la Laura Conejero, en aquest he tornat a veure aquella magnífica actriu que vaig veure fa uns deu anys fent d'hostalera a L'Hostalera.

No us la perdeu i si el vostre nom és Mercè o se'n diu així a qui estimeu, és el millor regal que us podeu fer o li podeu fer avui

DUBLIN

THE DUBLINERS canten MOLLY MALONE i DUBLINERS.
MOLLY MALONE és alhora la figura que apareix al principi del video, es tracta d'un personatge fictici de Dublín, diuen que el seu fantasma recorre la ciutat i la cançó és una mena d'himne de la ciutat.

A SHORT HISTORY OF MODERN IRELAND

de Richard Killeen. Editat per Gill & Macmillan. Dublín 2003. 123 pàgines.

Aquest llibre me'l vaig comprar de tornada a l'aeroport de Dublín. Per ser una obra curta, està clarament pensat pels turistes que volem fer-nos una idea de com han anat les coses en aquell país.

L'autor té el mèrit d'adreçar-se d'una manera clara a un públic del qui no s'esperen coneixements previs de la història d'Irlanda.

A la vista d'aquest, del que fa poc comentava i altres coses que he anat recollint aquests darrers dies, goso dir que els quatre punts bàsics de la història de l'illa són: 1) el naixement del nacionalisme irlandès amb la figura de Daniel O. Connell, 2) la Gran Fam (1845/1849), que va representar una pèrdua demogràfica de 2,5 milions d'irlandesos, entre morts i emigrants 3) lei naixement de l'Estat Lliure d'Irlanda (1922), i 4) la retirada formal de l'exèrcit britànic d'Irlanda del Nord amb l'acord a tres bandes entre nacionalistes, unionistes i britànics, d'aquest estiu que acaba.

Ja sabem que ser objectiu en política o història és cosa de molt mèrit i, sembla que l'autor fa un sincer esforç d'objectivitat. Quan fa el balanç de la Gran Fam, al referi-se als perdedors (The losers) escriu: La Gran Fam va afeblir fatalment la moral legitimitzadora del Govern britànic a Irlanda. Als ulls dels nacionalstes irlandesos, establir que Irlanda era constitucionalment una part completament integrada de l'estat britànic va sembla més que una ficció. Bretanya no va tractar Irlanda com un igual del Regne Unit, sinó com una colònia problemàtica.

Tanmateix, la sorpresa pel lector és quan es refereix als guanyadors (The winners), aquí escriu Els més grans guanyadors d'aquesta desgràcia de la Gran Fam van ser els arrendataris rics, que en general eren catòlics perquè la fam va ser bàsicament una crisi a l'Irlanda rural, no a l'industrial (Ulster). En aquest sentit és instructiu donar un cop d'ull a les dates fundacionals de les institucions catòliques per a adonar-se del vigor econòmic que tenien moltes parts de la comunitat catòlica en els anys de la Gran Fam. Aquí l'autor ens detalla les catedrals que es van aixecar en aquelles dates.

El que també em crida l'atenció és que l'autor considera més determinant, pel procés de pau assolit, el que va signar Margaret Thatcher que el que va signar John Major.

LA NIT JUST ABANS DELS BOSCOS

de Bernard-Marie Koltès, adaptació i direcció Àlex Rigola, al Teatre Lliure, Sala Fabiàpuigserver. Traducció del francès Sergi Belbel / espai escènic Àlex Rigola i Pau Carrió / Vestuari Berta Riera / Il·luminació Maria Domènech (a.a.i.) / Música Eugeni Roig / so Igor Pinto. IntèrpretsPere Arquillué / Andreu Benito / Jordi Bosch / Francesc Orella / Josep Maria Pou / David Selvas.

Quan en el programa de mà vaig llegir que l'obra és un monòleg per un sol intérpret em va semblar un excés posar-hi sis grans intérprets, però a l'acabar l'obra i haver vist el resultat només puc dir que vaig aplaudir amb entuisiasme.

Es tract d'un text duríssim perquè aquest personatge únic és un immigrant que a la nit parla amb algú amb el que acaba d'encepegar. Li parla perquè no té a ningú en què parlar, però té una necessitat vital de comunicar-se, té una necessitat tendre de dir quelcom, té unes ganes d'adreçar-se a una persona, té ganes de fotre's a hòsties amb el primer que trobi, que també és una manera de comunicar-se, la de deixar anar tot aquesta agressivitat que porta a dins i té cru posar-la en pràctica perquè tal com ens diu, està prohibit trempar.

Tot i que és un text únic, les pauses estan sàviament aprofitades per a fer passar els sis diferents intérprets, cada un d'ells té la seva entonació, la seva manera de de dir que està fins els collons de tot plegat i, francament, no goso a fer la travessa de quin és el millor perquè, simpaties al marge, tots ho fa magníficament.

Però una vegada és una vegada, i aprofito aquesta oportunitat que tinc una especial simpatia envers Josep Maria Pou perquè els dos érem a la mateixa brigada a la Escuela de Suboficiales, de San Fernando, Cadis, i que en la nostra qualitat de marinero forzoso érem allà fent un curset per a ser escrivents a la Marina. Encara que jo no sóc baix, ell és més alt que jo i ell sempre, o quasi, feia de caporal gastador, mentre com jo marxava una mica darrera seu, només vaig ser-ho una vegada.

Dit això. Qui pugui que hi vagi.

Como, Llombardia, Itàlia

Lucio Dalla canta les seves creacions que són: "Spengo il telefono... e ti cancello" i "I.N.R.I. (con Marco Alemanno)"

A POCKET HISTORY OF IRELAND

Fa uns quinze anys que a l'estiu la meva filla anava a Irlanda i li vaig demanar que em portés un llibre petit de la història d'Irlanda. Em va portar aquest de Breandán, editat per The O'Brien Press, Dublín, 1989. 109 pàgines.

Ma filla la va encertar perquè era just el que aleshores volia i vaig llegir. Arran, però del viatge a Irlanda el mes passat l'he tornat a llegir i m'ha plagut doblement perquè encara que el turisme avui estigui tan criticat, com va fer Lluís Foix a La Vanguardia del 14 d'agost, el cas és que jo no sóc ni millor ni pitjor viatger que Josep Pla, la diferència està en què ell era un home de posibles i a més, això sí que és un mèrit, escrivia moltíssim més bé que jo; tanmateix, en les meves limitacions no treu que mirant i escoltant, alguna cosa en trec.

I no és cap casualitat que moltes de les coses que he llegit en aquest llibre se m'han fet més reals i clares, és a dir, aquest llibre ara és menys abstracte que quan el vaig llegir el 1993.

Són moltes les coses que, gràcies a la meva ignorància, m'han cridat força l'atenció. Evidentment la que més de totes, car és la dominant en el llibre, és el tractament de colònia que ha rebut Irlanda de l'Imperi britànic, que queda simbolitzada en quan la Reina Victòria va ser a Irlanda i es va sentir ofesa perquè no se li va deixar posar la seva signatura en el Llibre de Kells. Val a dir que els monjos irlandesos eren els més experts d'Europa en l'art o tècnica d'il.luminar llibres.

Ara que vivim en una època en què es confonen les coses i no sabem ben bé què és pitjor, si una guerra o terrorisme seguit per una banda o un atac bèlic o un atac terrorista. I quin va ser el primer acte terrorista o l'últim de guerra declarada i com es diu tot el que hi ha pel mig. Doncs avui que uns miren amb enveja i altre amb menyspreu el que es fa a Irlanda, no està de més assenyalar que la primera vaga de fam no la va fer Mahatma Gandhi, sinó Terence MacSwiney el 1920, de la que va morir.

Un llibre petit, però com es diu ara, un compacte en el que ens diu l'essencial, des de l'arribada dels primers pobladors per Larne fa uns 8000 anys fins a Margareth Thatcher i el no resolt problema de la llengua, entre altres.

Com a català és inevitable tenir especial esment amb el tema de la llengua, una llengua que va tenir la gran caiguda a causa de la Gran Fam (1845-9), però també val a dir que pel fundador del nacionalisme irlandès, Daniel O'Connell, la llengua no era el problema i tot i que dominava l'irlandès era un ferm defensor de l'ús de l'anglès. O sigui, un Prat de la Riba en castellà...

EL EXTRAÑO

Aquesta entrada es pot dir que és la continuació de la del dia 5 perquè tal com deia vaig anar al cine a veure una pel.lícula i em vaig trobar amb una altra. No puc pas dir que he voltat la seca i la meca, però al final, al cine Verdi, he vist EL EXTRAÑO, títol original L'ÉQUIPIER. Director/Guinista: Philippe Loiret. Intérprets: Sandrine Bonnaire, Philippe Torreton. Grégori Derangère. Émilie Dequenne, Anne Consigny. Martine Sarcey. França. 2005.

La trama té lloc en un poblet perdut de la mà de Déu, més exactament a l'illa de Quessant, a la costa bretona, aon ha arribat una jove per fer-se càrrec de la casa, des de la qual es veu el far en el que son pare -ja mort- hi havia treballat, per la qual cosa vol des-fer-se'n. De tota manera, el punt essencial és el que va passar abans, quan son pare vivia i els fars no estaven automatitzats.

La feina al far era duríssima, però era feina i tot nouvingut era un estrany, no era bretó. I un estrany es va trobar en tota mena d'incomprensions i hostilitats. Tots aquests elements tan humans són els que conformen la trama que és hàbilment duta pel director en la creació d'uns personatges i uns fets força versemblants, en els que qualsevol de nosaltres s'hi pot identificar. En un moment de ràbia sé quin personatge és el meu i en un moment de comprensió també tinc el meu.

I no cal dir que un dels aspectes que té un encant afegit aquesta pel.lícula: el far. Tot i que els fars tenen una màgia que no tenen les xemeneies, jo tinc una petita col.lecció de fars i xemeneies.

Precisament per això la literatura ha tirat mà dels fars, que és el que ens diu la Júlia al comentar aquesta pel.lícula, que és el que em va animar a veure-la. I, com ella, també suggereixo clicar Els fars de Catalunya.

Ah! I si hi sou a temps, veieu la pel.lícula, que compte amb una magnífic treball interpretatiu.

A PORTRAIT OF BRITAIN BETWEEN THE EXHIBITIONS 1851-1951

de Donald Lindsay i E.S. Washington, editat per Oxford University Press, Oxford 1963, 321 pàgines.

En un dels llocs que vaig treballar a Anglaterra, a Eastbourne, durant un estiu vaig tenir de company de feina un xicot anglès, un bon xaval i ben educat. El cas és que un matí, només entrar m'allarga aquest llibre i em diu It's yours (és teu). Després em donà l'explicació. Feia uns dies que jo li havia comentat que tenia interès per a saber coses del perìode victorià.

Em va sobtar i plaure la manera seca de donar-me'l, però despullada de la teatralitat o auto-bombo que fem quan aquí regalem una cosa. Ell es va limitar a dir que era meu. En el seu moment vaig llegir-lo, però fa uns dies l'he tornat a llegir.

Ara l'he trobat més interessant que aleshores. Tenint en compte que és un llibre de text, per a nois i noies d'uns quinze anys, m'ha semblat molt progressista. I hem de tenir en compte que la primera edició era del 1952, quan el més semblant aquí era la Formación del Espíritu Nacional perquè aquest llibre és més que un llibre d'història de la manera convencional, que també, sinó de com vivien els anglesos.

Ens parla de la Revolució Industrial, de com vivien els pagesos, de l'aparició de la classe obrera, del que van dir Marx i Engels al respecte, de com anaven caient els privilegis de l'aristocràcia i com pujava la classe mitja, els reptes que va afrontar també l'Església d'Anglaterra.

En aquest sentit quan pel 1841 un sector de l'església es va acostar a Roma, els Tractarians, va ser titllats de Romish, mot curiós. Per altra banda, els primer parlamentaris en defensa la classe obrera eren gent d'església.

Un dels aspectes que més èmfasi posa el llibre, en molts capítols, és l'aparició de la dona a l'escena social. Un exemple és el cas de Florence Nightingale que al llgir a The Times dels horrors que passaven els anglesos a la guerra de Crimea, ella va abandonar el luxe victorià i se n'hi va anar a fer d'infermera.

Per descomptat que fa un detall força exhaustiu de la Gran Guerra i del conflicte dels Balcans.

No cal dir que a partir de certa data apareix la figura de Winston Churchill, admirat per uns i odiat per altres. Com totes les figures que han fet història.

En aquest cas no puc dir que el recomano perquè goso a dir que és l'únic exemplar a Barcelona, però en qualsevol cas, interessant pel contingut i més pensant a qui estava adreçat i quan.

Accidents de trànsit, cotxes ràpids i Ole Thorson

Tot sovint sento de persones assenyades que és una contradicció lamentar els accidents de trànsit i, per altra banda, permetre la fabricació de cotxes ràpids. Evidentment és un argument que té la seva lògica, però per a organitzar la vida de les persones en el món que vivim no serveix de gaire la lògica perquè hi ha moltes coses implicades que cal tenir en compte.

A més a més passa una cosa molt interessant que no és nova. En un article a El País fa molts anys vaig llegir de Josep Ferrater i Mora com criticava a les persones que tienen soluciones tajantes para todo. I efectivament no tot té un solució clara.

Comencem pel principi. L'Estat espanyol no pot determinar la velocitat màxima dels cotxes que surten de les fàbriques espanyoles perquè una mesura d'aquestes característiques crearia greus problemes a Brusel.les i faria que els cotxes fets a Espanya no es venguessin. I Brusel.les tampoc ho pot legislar perquè vindrien els cotxes d'EUA i Àsia.

De tota manera la cosa no passa per aquí. El problema de fons és de mentalitat. A la mentalitat espanyola, per raons que no són ara al cas, no li causa un problema moral l'incumpliment de la llei i la desobediència és quasi admirada, cosa que és impensable a molts països. Aquí, una persona que fa un engany a l'Administració no s'avergoneyix i més aviat en presumeix.

Quan vivia a Anglaterra, un diumenge pel matí, poca gent i pocs cotxes, llegia el diari tot caminant a poc a poc; a l'arribar a la vorera per travessar, em vaig aturar per seguir la lectura. Al cap de poc vaig sentir una claxonada que no vaig fer cas. A la tercera claxonada vaig aixecar el cap i vaig adonar-me de la cua de cotxes, potser cinc, que s'havia fet esperant que jo travessés el carrer. Vaig fer-ho corrent. Aquí és un risc fiar-se d'un pas cebra.

Per altra banda, qui ha voltat pels EUA ha pogut veure, en aquelles carreteres prou amples i rectes per uns quants quilòmetres, que els cotxes van a una velocitat que aquí seria ridícula. Suposo que ningú dubte de les possibilitats dels cotxes americans per anar a més de 150 Km/h.

És per això que em permeto reivindicar la tasca que fa Ole Thorson, una persona que per unes raons molt peculiars li segueixo la pista des de fa quaranta anys. Ole Thorson és l'expert que hi ha a Catalunya i a Espanya en temes de trànsit. Va venir a Barcelona fa més de quaranta anys i sempre amb aquesta preocupació, com es pot comprovar si es clica aquí i no deixe de ser exempificador que quan va anar a un poble del Maresme a fer una conferència per a racionalitzar el trànsit del poble la gent del poble quasi el va lapidar, per això és evident que l'afer no és com s'han de fer els cotxes, sinó que siguem civilitzats, que és el que demana Ole Thorson.

La millor manera de no afrontar el problema és dissimular-lo i nosaltres els catalans no podem ser titllats de país incívic, nosaltres no som espanyols, diuen alguns, però el comportament cívic dels catalans és igual que els de la resta d'Espanya.

Un exemple més de que és demagògic fer exigències a la indústria de l'automòbil és el que passa dins de la Ciutat de Barcelona. Cal veure el reportatge que va aparéixer a La Vanguardia d'ahir, en el que en alguns carrers de la ciutat l'Ajuntament ha determinat -amb l'aplaudiment d'Ole Thorson- que la velocitat màxima no ha de superar els 30 Km/h, per tant, és evident que fins i tot que reduint la velocitat màxima dels cotxes, només es reduiria una part dels accidents perquè anar a 50 Km./h pel carrer Vila i Vilà, Poble Sec, és arriscat.

¿És casual que Ole Thorson no hagi dit res, que jo sàpiga, sobre amb quina velocitat màxima han de fer-se els cotxes?

Una pel.lícula meravellosa

Fa uns dies, en el blog de la Júlia, vaig llegir que deixava bé una pel.lícula francesa, que encara que no sé francès, m'atrau el cinema francès i, com per altra banda, la meva dona sap francès doncs era segur que la veuria i per això vaig posar el corresponent comentari en el blog de la Júlia.

Decidit a veure-la vam anar a peu, al mateix cine on l'havia vista la Júlia, el Renoir Floridablanca. Resulta, però, que havien canviat la programació i la pel.lícula havia passat a sessió golfa i ja ens tens haver de decidir a corre-cuita una altra pel.lícula. Vam entrar a veure BARRIO CUBA, producció Santi Camuñas, Jorge Gómez, Camilo Vives, guionista Sergio Benvenuto, Elia Solás, Humberto Solás, intérprets Adela Legra, Luisa Maria Jimenez, Jorge Perugorría, Isabel Santos, Mario Limonta, musica Esteban Puebla, director Humberto Solás, fotografa Carlos Rafael Solís, Any 2005, Cuba-Espanya

Segurament aquesta pel.lícula passarà sense pena ni glòria per les mans de la crítica perquè potser no aporta res de nou al cinema. És una drama en el que no hi ha dolents, cada personatge té un dolor, un dolor fons.

I és que la pel.lícula està poblada de persones que cerquen la felicitat en L'Havana que s'està fent a miques. Aquestes persones es revolten contra allò que les ha fet caure: la circumstància, Cuba. El poeta ens va dir que l'home no suporta la realitat, però a vegades és que la realitat no el deixe ni suportar-se ell mateix perquè la realitat ha esdevingut una mena de contrari. Això és el que passa a Cuba, això és el que passa arreu quan no es té confiança, ni esperança, ni futur, ni res que ajudi a viure, sobreviure i gràcies.

Per això la mare diu que farà una remenat d'ou perquè no té un ou per a cadascú, el no es pot fer és indignar-se quan els fills són davant, ni cal preguntar gaire quan un d'ells ha portat a casa carn per tothom.

Enaquesta pel.lícula les vides dels homes, les dones, els joves i els vells es creuen entre ells i creen un mostrari de sentiments i emocions d'una manera colpidora, honesta i a on no hi ha cap dolent, tots comparteixen una mateixa cosa: dolor. No és una pel.lícula de guanyadors i perdedors, tots són perdedors.

Un cerca l'amor que no troba; una altra vol superar la mort d'una persona estimada, l'altra vol tenir fills, l'altra deixar Cuba i la seva gent, relacionar-se amb el pare que no t'accepte com ets.

Un dels personatges més commovedors malgrat ser una actuació curta és el de la jinetera, que passa de la rialla còmplice a la llàgrima més humana i tendre que un es pot imaginar, un canvi de registre magistral.

Tot això en uns escenaris que mostren la part més grisa de L'Havana, on no es veu cap imatge de postal, sinó les d'aquesta ciutat-que-fou i ara és un grup de cases desconjuntades.

Monasterboice

El 14 d'agost va ser el darrer dia a l'illa Maragda i, per tant, el de la darrera visita perque a la tarda agafava l'avió a Dublín.

O sigui que torno ser a l'Estat Lliure d'Irlanda. A Irlanda prou molt, per això és tant verda, però els qui estem en un lloc per una sola vegada ens empipa que plogui, tot i que els núvols s'han comportat força bé durant tot el viatge, la manifestació dels Apprentice Boys a Londonderry i ara la de Monasterboice han estat sota l'aigua.

Cada país té les seves joies, doncs unes de les joies més significatives d'Irlanda està a Monasterboice. Durant en el viatge m'he adonat de la importància i càrrega identitària tenen a Irlanda tant la Torre Rodona com la Creu Celta. A Glendaralough hi ha la torre rodona més important de l'illa doncs aquí hi ha la tercera, però si a Glendaralough vaig descobrir la creu celta aquí, a Monasterboice hi ha la més important, tot i que hi ha una altre de respectable i una altra més normal.

Les ruines històriques de Monasterboice són d'un antic assentament cristià al comtat de Louth, que va ser fundat el s.V per Sant Buite.

Malauradament l'iagua que cau del cel no em va deixar fer unes decents, per la qual cosa, encara que hi poso una foto aquí, poso també un enllaç per a què qui tingui interès, pugui fer una visita clicant aquí.

Cal dir que en el cristianisme irlandès primitiu el monastir feia la funció que en el continent i a la Gran Bretanya feia la diòcesi.

Encara que sigui un aspecte que no té res a veure amb Monasterboice, cal dir que la immensa majoria dels nascuts a Irlanda són batejats i que en aquest moment els noms preferits pels irlandesos pels seus fills són Sarah i Sean. Llegit en un diari irlandès.

Amb aquesta entrada al blog acaba el que en podríem dir la ressenya del viatge. Molt possiblement de tant en tant sortirà alguna cosa relacionada amb Irlanda, l'Illa Maragda, l'illa dividida amb una part lliure i una altra formant part d'un imperi més que d'un estat.

FOTOS

Belfast

La visita a Belfast ha estat especialment interessant perquè és la ciutat que reflecteix millor la contradicció i conflicte de l'illa d'Irlanda respecte al Regne Unit.

Dublín és la capital d'Irlanda, entenent Irlanda tota l'illa; tanmateix Dublín no té l'aparença de ser la capital d'un estat, és un poble gran, potser aquest factor juga a favor seu que la fa amable.

Per altra banda, Belfast, per ser la ciutat protestant, era la nineta del ulls dels anglesos, de tal manera que amb una població de 280000 habitants (580000 amb l'àrea metropolitana inclosa) té un ajuntament que ja voldria més d'una capital d'estat i que el seu parlament sembla un palau reial. I això es reflecteix en altres construccions, com podria ser la duana.

Un altre punt que crida l'atenció és veure la drassana on es va fer el Titanic i ara queda la grua com una icona del que ha estat una de les ciutat més importants en la construcció de vaixells.

Un dels llocs que més m'ha agradat és la pub Crown Liquor Saloon, una meravella. Com és molt antiga, està voltada d'històries que no tenen res a envejar del que es deia del Liceu de Mariona Rebull.

Com he visitat Irlanda formant part d'un grup d'una agència de viatges, que es distingeix per fer tots els documents i catàlegs en català, una dama del grup duia una senyera que ha fet possible la foto de dalt de tot.

De tota manera a la tarda, mentre els altres han anat a fer compres, la meva dona i jo hem anat al barri catòlic a fer fotos dels graffiti polítics, que n'hi ha molts i es poden veure a FOTOS, encara que jo poso aquí només el relacionat amb Catalunya.

FOTOS

Londonderry o Derry i la Calçada de Causeway

La Wikipedia catalana, és a dir, la Viquipèdia diu el següent a l'entrada de Derry:

Oficialment el nom de la ciutat és Londonderry d'acord amb el reial decret de la ciutat, i així mateix surt inscrit en diversos mapes. Aquest nom substituí el de Derry l'any 1613 arran de la colonització de l'Ulster per tal de reflectir el canvi de la ciutat efectuada pels gremis londinencs. Tot i així, actualment gran part dels habitants fan referència a la ciutat amb el nom de Derry.
La disputa pel nom ha esdevingut un peça més dins del conflicte entre irlandesos i britànics. Mentre que el nom de Derry és usat preferentment per irlandesos (catòlics-republicans), el bàndol dels britànics (protestants-unionistes) prefereix utilitzar el terme oficial de Londonderry. Més enllà dels habitants, la majoria de catòlics i alguns protestants utilitzen el nom de Derry. A la República d'Irlanda, tant la ciutat com el comtat són encara anomenats com a Derry.
D'altra banda, en irlandès se l'anomena com a Doire o Doire Cholm Chille segons la terminologia triada anteriorment.
Popularment, també se l'anomena com a la ciutat intacte (Maiden city) degut a que llurs muralles en cap moment foren penetrades durant el setge de Derry (1688-1689).

I si busques Londonderry apareix Derry. Encara que els independentistes (catòlics) irlandesos tenen totes les meves simpaties, una enciclopèdia que vol ser de referència està obligada a acceptar el nom oficial, sobretot si té prop de 400 anys de vigència. Si un dia les províncies d'Irlanda del nord -ara en minúscules- deixen de ser colònia britànica i passen a formar part de la República d'Irlanda, aleshores, i només aleshores, direm Derry amb molt de goig.

I si passeges per Derry has d'anar en compte a on dius un nom o l'altre. El que és evident, d'acord amb la Viquipèdia, que la realitat en aquesta ciutat és dura.

Si el dia 11 d'agost em va servir per veure la manifestació d'Apprenteice Boys, que en molts casos acaba en borratxera, el dia 12 el vaig dedicar a fer de turista pur, més ben dit, turista català, com ja es veu per la segona foto.

La duresa de la ciutat queda palès amb el que hi ha al darrera de la primera foto. Quan els britànics van fer de les seves, és a dir, matar innocents, l'IRA va dir que no entrés cap servei de l'Estat britànic, ni policia, ni exèrcit i ni el carro de la brossa. Aquesta amenaça va queda manifestada amb aquest gran mural.

Es pot dir que aquest fet va ser el principi del final, per tant, no és clar des de quina banda es feia terrorisme.

Graffiti com els dos de les dues primeres fotos n'he fotografiat uns quants i que, per tant, recomano vívament que es vagi al final si cliqueu FOTOS.

He vist les famoses muralles i per arreu he vist murs amb la part de dalt filferrada, càmeres de vigilància i una gran torre de control.

Als nostres diaris tots llegim que s'han fet acords de pau i, per descomptat, molt millor que sigui així, però la sensació els que els odis segueixen vius i caldrà molt de temps per calmar no solament les armes, sinó el nervi que prem el gatell.

No hi ha dubte que després d'aquesta atmosfera enrarida ha estat un plaer fer una mica de natura, això ha estat per La Calçada de Causeway, per la qual cosa he anat a Bushmills que amb aquest nom és el poble on es fa el millor whiskey del món, no he he entrat. El que sí valia la pena és La Calçada de Causeway (tercera foto), que són les excepcionals formacions basàltiques estructurades en més de 38000 columnes hexagonals. Considerades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des del 1986. Com el nom en anglès és Giants de Causeway (Gegants de Causeway) perquè hi ha una llegenda al voltant. Quin tingui curiositat que cliqui aquí.

Finalment he fet un passeig agradable per Glenariff Forest Park, que no cal dir gaire per a entendre que aquests llocs sempre resulten agraïts pel cos.

FOTOS