La senyoreta Júlia

d'August Stridberg, és una de les obres més importants del teatre contemporani, per situar-la mínimament assenyalem que es va estrenar el 1888 i que Hedda Gablerde de Henrik Ibsen es va estrenar el 1890. Malauradament no he tingut mai l'oportunitat de veure La senyoreta Júlia, però el meu desconeixement no justifica la seva rellevància.

Aquesta observació ve a tomb perquè avui he vist La senyoreta Júlia que fan al Teatre Romea, que no és ben bé la mateixa esmentada amunt. Com diu el programa de mà "Fröken Julie (La senyoreta Júlia, 1888) està considerada l'obra mestra d'August Strindberg; pare del teatre modern. Transgressora, formalment revolucionària i atacada de manera ferotge en el moment de la seva publicació per immoral, és una de les peces cabdals del repertori del teatre universal.

Més endavant, en el programa de mà llegim: El director, dramaturg i actor Patrick Marber va crear una nova versióde la peça l'any 2003 amb el títol "After Miss Julie" i la va ambientar en el context dels esdeveniments tumultuosos que van tenir lloc durant la nit de les eleccions de l'any 1945 a Anglaterra, en què va guanyar el Partit Laborista, això vol dir que van perdre el conservador Winston Churchill i al cap relativament de poc temps el món occidental va estrenar el seu Estat de Benestar, és a dir, van guanyar les esquerres i els conservadors van quedar aclaparats.

TRADUCCIÓ: Cristina Genebat
DIRECCIÓ: Josep Maria Mestres

REPARTIMENT:
Julio Manrique (John)
Cristina Genebat (Miss Julie)
Mireia Aixalà (Christine)
Els qui han vist la de Strindberg em diuen que és més dura, però aquesta és també prou dura i tant la posta en escena com la interpretació són magnífiques. Teatre de veritat per qui vol veure una bona peça de teatre.

AIGÜES ENCANTADES

de Joan Puig i Ferrater. Edicions 62. Barcelona 1973. 124 pàgines.

Sense haver-ho previst resulta que m'he de repetir perquè quan comentava fa poc la novel.la Pilar Prim, deia que m'havia recordat a Ibsen i ara resulta que aquesta peça teatral és ibseniana per excel.lència.

Fins i tot hom pot pensar que està inspirada amb l'Enemic del poble, que com se sap és també un afer d'aigua, encara que pren un rumb totalment diferent i no es pot parlar doncs de plagi o còpia. Aigües encantades és clarament una obra original de Joan Puig i Ferrater.

En aquesta obra també és un científic que s'enfronta amb el poble, però per raons diferents perquè del que es tracta per part del científic és que unes aigües sagrades servirien per a regadius i donar riquesa al poble que es creu ser de secà. I també hi ha una dona ferma, podríem dir que hi ha una Nora.

El que més em sorprèn de tot plegat és que hagi tingut notícia d'aquesta obra ara perquè m'ha tocat llegir-la i no hagi sentit mai de la seva representació teatral. Hi ha una excepció clar, la que es va fer el 1908 al Teatre Romea per la Companyia Jaume Borràs.

"NORA, Casa de nines"

Nora, Casa de nines, d'Henrik Ibsen. Traducció de Feliu Formosa, amb la col.laboració de Carolina Moreno. Adaptació de Jordi Pons. Intèrprets: Gemma Sangerman Nora, Jordi Puig 'Kai' Torvald, Esperança Doy Mainadera, Ester Bové Senyora Linde, Pepo Blasco Krogstad i Pep Miràs Doctor Rank. Música d'Antonio Vivaldi. Vestuari: Mar Fraga. Escenografia: Alfred Casas. Il.luminació: Toni Riba. Il.luminació: Jordi Bibolas. Producció de Fènix Teatre i Teatre Principal d'Arenys de Mar. Direcció de Jordi Pons. Barcelona, Sala Muntaner, 8 març 2007.

.

La Casa de nines d'Ibsen és l'obra de teatre que més m'ha commogut tot i que per primera vegada la vaig veure al cinema amb un repartiment de pel.lícula, més ben dit de teatre de veritat perquè bona part de l'equip de la pel.lícula l'havia estat fent poc abans a l'escenari, cosa que em vaig perdre.

.

Des d'aleshores he vist totes les produccions de Casa de nines que he pogut i lògicament no em podia perdre la de la Sala Muntaner. Vaig anar-hi més per principis que per convenciment perquè d'entrada no m'agradava que es digui Nora i, menys encara, que en el programa de mà se'ns digui que és una versió escurçada feta com si fos cine, també ens avisa que es diu Nora perquè se centre en aquest personatge.

.

Ara que l'he vista no puc fer altra cosa que no es pot perdre perquè efectivament se centra magistralment amb Nora, que està estupendament interpretada tant en els moments que es fa la femella capriociosa com a la darrera escena quan li diu al seu marit imperativament: seu Torvald.

.

El plantejament del director és realment interessant perquè comença pel final i tota l'obra és com una mena de flash-back en la que els altres personatges volten a la vida de Nora, però es tracta d'això de la vida de Nora, que per Nora és la més important.

.

Si no és d'estranyar que aquesta obra el feminisme se la fet seva, també és interessant notar que el teatre de Henrik Ibsen va ser nostra pel Modernisme.

.

És d'agrair aquesta nova etapa de la Sala Muntaner que ens ha regalat aquest magnífic espectacle defensat per un equip de noms totalment desconeguts, però que de bon segur poden seguir fent vauloses aportacions al nostre teatre.