El concepte de majoria silenciosa el va inventar Richard Nixon davant dels
problemes socials que havia de fer front als EUA i des d’aleshores és un
concepte que han aprofitat la majoria de partits conservadors perquè –en
teoria- manifestar-se al carrer és un acte més d’esquerres que de dretes, però
si hi ha un partit i un país que ha trencat aquesta norma és precisament el Partido
Popular d’Espanya. Evidentment aleshores ningú no va parlar de la majoria
silenciosa, però és que indubtablement en totes les manifestacions que s’han
fet al planeta Terra sempre han estat guanyades per la majoria silenciosa si
apliquem el savi i aprofundit raonament d’Alicia Sánchez Camacho, del Partido
Popular, que ha dit que la majoria s’ha quedat a casa. ¿Sap d’alguna
manifestació que no hagi estat així?
Tampoc no té pèrdua el que ha dit l’ombra de Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de
Santamaría, que ha dit que el govern espanyol és el govern de tots, tant dels
que van a les manifestacions com dels que es queden a casa. Tant el que ha dit
l’Alicia com la Soraya dóna joc a molta broma per raons òbives.
El que sí cal és recordar al Partido Popular, el més constitucionalista de
tots els que es fa i dels que es desfan és que el Dret de Manifestació està
emparat per la Constitució Espanyola de 1978, per tant, cal entendre que té una
funció democràtica i política, especialment quan el nombre de participants té
un gruix considerable. Això vol dir que posar l’ènfasi amb els que es queden a
casa vulnera el sentit de la lletra de la Constitució perquè si és un dret cal
pensar que té una funció i aquesta funció és l’obligació de tot demòcrata a
respectar-la i el govern que es considera demòcrata i constitucionalista té
l’obligació de respectar-la i actuar de forma proporcional. Aquesta proporcionalitat
no és la que diu l’Alicia de 6/1,6 perquè del 1,6 cal extrapolar una quantitat
que s’identifica, però que no hi va. Això és aplicable a totes les
manifestacions, per això tots els polítics es miren amb lupa les enquestes, que
ara diuen, per exemple, que un 52% de ciutadans de Catalunya votaría SÍ a la
independència de Catalunya.
Arran de la cadena humana feta per la Via Catalana el diari MUNDO ha posat
maliciosament a la primera plana CATALUÑA ENCADENADA. El cas és que té raó,
Catalunya està encadenada des del 11 de Setembre del 1714, és a dir, que al cap
d’una l’encadenament cumplirà 300 anys. Haurem de recordar-l’hi al cap d’un
any. Podríem trobar moltes proves d’aquest encadenament, però em quedo amb una:
Barcelona bombardejada. El lector pensarà que sóc un altre pesat que s’està
referint als avions italians que va ajudar a Franco, doncs no. El desembre de
1842, el general Espartero va bombardejar Barcelona durant 13 hores i no
content amb el mal que va fer després va declarar que “Barcelona ha de ser
bombardeada cada cincuenta años”.
En aquest temps no hi havia separatistes, independentistes, sobiranistes o
senzillament catalanistes; el que sí hi havia van ser els federalistes, però
tots van fracassar, de la mateixa manera que va fracassar Pasqual Maragall. La
manifestació de la Diada de l’any passat va ser sota el lema “Catalunya, nou
estat d’Europa” i com ja va ser un èxit el Pere Navarro (PSC) i el seu cap del
PSOE es van fer federalistes convençuts, però ja no convencen. Només cal
recordar que un prohom del PSOE, Alfonso Guerra, estava satisfet perquè “Nos
hemos cepillado el Estatuto”, s’entén el darrer, el que va tombar el Tribunal
Constitucional. La conclusió doncs és que ni Estat de les Autonomies, ni Estat
Federal, ni Confederal, ni res que signifiqui un lligam polític amb Espanya. No
podem fer confiança a l’Estat Espanyol.
Podríem seguir comentant les altres perles amb les que ens han obsequiat
diaris com LA RAZÓN y ABC, però el més clar que podem dir els catalans és que
si volen donar veua a la majoria silenciosa ho tenen d’allò més fàcil: poder
tots els catalans decidir amb el vot democràtic, secret, lliure,
constitucional, etc. etc.
A tall de conclusió em permeto recordar que el primer president democràtic
després de Franco va ser Adolfo Suárez, un personatge que aleshores no em queia
bé, especialment quan va dir allò que era més important la ciència nuclear que
la llengua catalana. Tot i amb això, al pas del temps, demostra que ha estat el
president espanyol més líder, més capaç de prendre decisions difícils perquè,
no ens hem d’enganyar, Espanya no va entrar a la Unió Europea gràcies a Felipe
González, sinó que era l’U.E. que volia que Espanya entrés. Què va fer Suárez?
Davant la mirada de l’exèrcit i de l’ABC, etc. va improvisar la vinguda de
Josep Tarradellas i va deixar tothom amb un pam de nassos. Ara toca dir: Què fa
Mariano Rajoy? No res. Un president de
govern, un líder polític de veritat el que hauria fet és anticipar-se a CiU i
convocar el referèndum. Aleshores faria una bona campanya pel NO i ens deixaria
amb un pam de nassos. I de passada s’estalviaria aprenents esparteristes.
Nota:
