Bones Festes a tots els blogaires

P1020341 from Albert de la Hoz on Vimeo.

EL PRESIDENT, de Thomas Bernhard

Traducció de Bernat Puigtobella. 

Intèrprets: Francesc Orella, Rosa Renom, Montse Pérez, 
Josep Julien, Daniela Feixas, Josep Costa i Sergi Misas. 
Direcció: Carme Portaceli. Coproducció TNC i Temporada 
Alta i El Canal, Centre d'Arts Escèniques Salt / Girona. 
Teatre Nacional de Catalunya

Des del punt de vista literari aquesta obra és riquíssima, hi ha amor i odi en el si del matrimoni presidencial perquè tant important és el president com la presidenta. També hi ha corrupció que, com arreu, es tradueix en un menyspreuj absolut envers el poble, que és qui paga els capricis i vicis del matrimoni,  fins al punt que un va a descansar a Estoril amb l'amant i l'altra amb el amant a la muntanya.

Encara que l'obra hi ha uns quants personatges, de fet només són dos, la presidència; tanmateix, per palesar més el seu cinisme a l'obra el diàleg no existeix: els dos monologuen. El que podria ser el primer acte hi domina el monòleg interior de la presidenta, mentre que a la segona part hi preval el del president. Aquest fet evidencia la seva soledat a palau.

És de justícia dir, per una banda, que l'obra es fa quelcom de reiterativa perquè quan s'ha vomitat tot, la vida política i la domèstica, ja no hi queda gaire per dir. Per altra banda els dos, Francesc Orella i Rosa Renom fan un paperàs d'antologia. Com és sabut el monòleg interior se'l suposa ràpid, tal comles coses passen pel cap, i, així de ràpid és com ells escupen al públic els mots.

És tant difícil ser català?

Ferran Adrià és considerat, segur que merescudament, elBulli, a on va agafar la fama, hagi tancat. Es pot dir que el cuiner i el restaurant són sinònims. Després de tancar el restaurant ha dut a terme vàries activitats, com la Fundació Alícia, i altres que estan en projecte. No hi ha dubte que Ferran Adrià és un home d'èxit, com diuen els americans és un "winner" (vencedor).
el millor cuiner del món malgrat

Per altra banda, amb el protagonisme del seu germà, Albert Adrià, s'han oberta a Barcelona diversos establiments, tots pel Paral.lel, amb un format que no semblen restaurants, sinó uns bars especials, que són TICKETS - BODEGA 1900 - PAKTA - NIÑO VIEJO - HOJA SANTA i cal dir que el primer ja té una estrella Michelin. No cal dir que els dos primers treballen amb alguna recepte del Bulli, per tant, és indiscutible que d'alguna manera hi ha la mà del Ferran.


Com no vaig tenir la sort d'anar al Bulli hi he anat un parell de cops als tres primers i m'identifico plenament amb la cuina dels dos primers. Resultat de ser un client del grup avui he rebut per correu electrònic la felicitació de Nadal. La decepció em deixe sense paraules perquè és en castgellà i no s'han pres la molèstia de fer-la bilingüe. Això sí, si entreu a la web per a fer una reserva aleshores ho podreu fer en català, castellà i anglès. Una cosa és vendre i una altra cosa és un simple felicitació de Nadal.


Com estic sense paraules, deixo el detall a la vostra opinió.

PRENDRE PARTIT, de Ronald Harwood

El teló del teatre

Traducció: Ernest Riera
Direcció: Josep Maria Pou
Intérprets: Josep Maria Pou (Wilhelm Furtwängler)
Andrés Herrera (Comandant Steve Arnold)
Sandra Monclús (Tamara Sachs) Anna Alarcón (Emmi Straube)
Pepo Blasco (Helmuth Rode)
Sergi Torrecilla (Tinent David Wills)
Teatre Goya

Berlín, 1946, una ciutat destruïda com a conseqüència de la guerra. Destrucció, desorientació, mort; la fi d’una etapa. Assistim als prolegòmens i investigacions preparatòries per al judici que durà a terme la Comissió Anti-nazi per als Artistes. El comandant Steve Arnold rep l’encàrrec d’investigar les implicacions del director d’orquestra Wilheim Furtwängler acusat de col·laboracionisme amb el règim nazi durant la II Guerra Mundial.

El text aborda l’Alemanya post-nazi de 1946 i pretén involucrar a l’espectador com a part i testimoni d’un judici obert que presenta dues actituds absolutament oposades davant la terrible realitat política del Tercer Reich.

L’autor ens col·loca davant l’eterna confrontació entre cultura i poder, entre art i política.

I ens convida a “prendre partit”.

MISÁNTROPO, de Molière

Magnífica, contemporània i sorprenent versió 
lliure de Miguel del Arco. 
Direcció: Miguel del Arco
Intèrprets: Israel Elejalde Alcestes / Bárbara Lennie Celimena /
José Luis Martínez Clitandro / Miriam Montilla Elianta /
Manuela Paso Arsinoé / Raúl Prieto Filinto /
Cristóbal Suárez Oronte
Teatre Lliure, Montjuïc

L'Alcestes, el nostre protagonista, vol, anhela viure en la veritat. Vol ser honest i sincer i que els altres ho siguin amb ell. Però, com qualsevol ésser humà, està carregat de contradiccions. Són aquestes contradiccions, i la seva incapacitat per trobar el terme mig que el deixi viure, allò que el porta a retirar-se al desert pel qual clama des de la primera conversa amb el seu amic Filint.
L'Alcestes lliura una lluita desesperada que m'emociona profundament. Potser per la passió dels seus actes en una època laxa com la nostra, en què sembla que s'imposa el “tot s'hi val”. En la qual cada vegada costa més distingir allò que està bé d'allò que està malament i, per tant, es difumina la idea de què és la llibertat. En què, a força de no voler que les coses siguin blanques o negres, tot s'ha tornat gris. L'Alcestes posa en perill la seva integritat per defensar la veritat. Perquè no s'acomoda a la ficció imperant i perquè està disposat a perdre-ho tot per defensar allò en què creu. Potser té raó o potser no. Del que estic segur, desgraciadament, és que no conec gaires homes com ell.
Miguel del Arco

Si en el títols de crèdit he fet el que no s’acostumar a fer, que és elogiar el que ha fet la versió lliure d’un text clàssic, és perquè sens dubte sóc del parer que és la millor versió lliure  que he sentit d’una obra de teatre. Normalmente sóc del criteri que cal respectar el text de l’autor i si no que li posin un altre títol; tanmateix, estic conveçut que si Jean-Baptiste Poquelin, més conegut com a Molière, si aixequés el cap, es treuria el seu gran barret i abraçaria a Miguel del Arco.

L’espai de l’obra ja no és un saló en el que es reuneix l’aristocràcia per fer conxorxes i criticar-se entre ells hipòcritament, sinó una discoteca en la que es troben per a fer el mateix d’una altra manera.

No em puc estar que de dir que la millor escena i en la que és per mi l’actor més interessant pel seu magnífic treball, és l’escena interpretada per Cristóbal Suárez (Oronte) que en l’original representa un poeta que recita un sonet que acabar de fer i del que està la mar de cofoi, però que el protagonista (Alcestes) li diu que no val res, mentre que en aquesta versió el personatge va de cantautor, cantar la cançó i el protgagonista li diu que és un “truño”. La realitat és que la cançó podria ser una d’aquestes dolentes que Espanya podria haver enviat al Festival de l’Eurovision, però que el cantant és guapo i ho fa bé. No obstant, tots els intérprets broden el seu paper i destaquem també la que fa de Celimena és sexy i vestida amb elegant atreviment, guapíssima. 

Israel Elejalde, Bárbara Lennie, Cristóbal Suárez.