LA COLÒNIA, d'Audrey Magee, títol original: The colony. Traducció de Josefina Caball. Publicat per Edicions del Periscopi. Impressió: Romanyà Valls, Capellades. Aquest llibre ha comptat amb l'ajuda de Literature Ireland.

 

Aquest llibre és dels que més m'ha agradat en la meva vida quan tinc 81 anys. El tema principal és que Irlanda és i ha estat des de centenars d'anys una colònia d'Anglaterra. És fàcil dir que essent jo un que voldria també una Catalunya deixés de ser una colònia d'Espanya i és veritat i és mentida perquè en aquest llibre no tot és la llengua, és a dir, el fet que els irlandesos saben millor l'anglès que no l'irlandès. Només la gent gran i no tota, parlen irlandès.

Irlanda és una colònia per moltes raons. Una dada que diu moltes coses encara que sigui del segle XIX és quelcom que no es pot oblida: La Gran Fam o fam irlandesa de la patata (sobretot fora d'Irlanda) fou un període de fam i malalties massives a Irlanda del 1845 al 1852. És clar que ara és un país lliure, però fins a cert punt doncs tots sabem que hi ha un tros que es diu Irlanda del Nord, que vol dir la Colònia d'Irlanda, que per descomptat és més rica que la República d'Irlanda. Com es pot veure tot està tèrbol però en profit d'Anglaterra.

A la pàgina 123 hi llegim: "La nuesa, la cruesa els espanta. Els empeny a amagar-se darrera d'horaris, factures, vacances i cases, sofàs, taulells de cuina i cortines, darrera una vida de comprar i tenir per emmascarar la nuesa de l'existència. Pere dissimular-ne la duresa. Fer-la més agradable. Tolerable. Però no sé si amb això s'aconsegueix.

A la pàgina 229 hi llegim: "D'aquí a vint anys. Algun estudiós francès s'inclinarà davant teu i declararà que ha trobat l'últim parlant d'irlandès d'Irlanda."

A la pàgina 268 hi llegim. "Tres vídues de l'illa que fan punt de mitja, beuen te, fumen pipa. I esperen que el seus homes surtin de l'aigua. Per tornar a començar a viure." 

Comentari meu: És una manera de matar el cuc. Els seus homes eren pescadors i van morir treballant a la barca. 

DAFNIS I CLOE, autor Longus (literatura grega escrita entre els segles II i IV, traduïde del grec Jaume Berengues i Amenós) Primera edició 1963. Primera edició: Editorial Vergara (1963). Aquesta edició : Edicions de la Magrana (1993)

 He disfrutat la lectura d'aquest llibre perquè és tan diferent de com s'escriu i es parla avui que sorprèn, però el lector es pot escandalitzar del món com era, tanmateix, si som una mica crítics en com són ara les coses potser no ho veuríem tant diferent. Les vergonyes avui també s'amaguen i encara que sorprenen les vergonyes del segle III podem pensar que no és tan diferent. Evidenment no ho hem de llegir d'una manera literal.

Personalment el trobo molt interessant i es llegeix força bé.

Després d'un llarg pròleg, la novel.la comença a la pàgina 45 i a la 50 llegim: 

"Tot ho feien junts, fent pasturar els ramats, l'un al costat de l'altre. I sovint Dafnis feia tornar les ovelles de Cloe que s'allunyaven del ramat, i sovint Cloe feia baixar de les roques escarpades les cabres massa atrevides. Més d'una vegada, un tot sol guardava els dos ramats mentre l'altre es divertia amb algun joc. Aquests jocs eren propis de pastors i de jovenalla. Ella se n'anava alguna banda a collir joncs, en feia una gàbia per a les cigales i, distreta en aquesta tasca, no es recordava més del ramat. Ell, per la seva banda, tallava canyes primes, les furadava dels nusos, les enganxava amb cera molla i s'exercia fins el vespre tocant aquesta caramella. De vegades, fins i tot es partien la llet i el vi i posaven en comú les viandes que s'havien emportat de casa. En fi, que més aviat s'haurien vist dispersades les ovelles i les cabres que no separats Dafnis i Cloe."

A la pàgina 58 Dafnis, el noi: -¿Què m'ha fet el bes de Cloe? Els seus llavis són més tendres que les roses, la seva boca més dolça que un raig mel; però el seu bes és més picant que el fibló d'una abella.-

 A pàgina 75 llegim: "a la primavera, roses, lliris, jacints, pomes de tota mena, i ara, raïms, figues, magranes, murtra verda."

A la pàgina 80 llegim: "-Ens hem besat -es deien-, i no hem guanyat res; ens hem abraçat, i no trobem cap millora: jeure plegats és, doncs l'únic remei de l'amor. També hem de provar-ho; de segur que deu tenir més virtut que les besades."

A la pàgina 116 llegim: "Licènion va manar-li de seure al seu costat, tal com anava, de besar-la de la mateixa manera i tantes vegades com feia a Cloe, i, tot besant-la, d'abraçar-la i de ajeure's a terra. Ell es va asseure, la va besar i es va ajeure, i ella quan el va sentir a punt i turgent, l'aixecar una mica de la posició que tenia de costat, lliscà sota d'ell i, amb enginy, el va posar en el camí que fins aleshores havia buscat. Després, no fent altra cosa que el que s'acostuma, la mateixa naturalesa ja li va ensenyar el que calia fer.

La lliçó d'aquest text, d'aquesta novel.la és que tot s'aprèn d'una manera o una altra. Jo, que vaig néixer el 1944 en aquella època els pares no parlaven mai davant dels fills de res relacionat amb el sexe, però recordo que un amic-veí de l'escala em va preguntar què en sabia d'això i com ell era tres anys més que jo m'ho explicar. Jo tenia 10 anys. Vaig quedar molt sorprès.

LA IMPOSTURA, de Zadie Smith. Títol original: The fraud. Traducció: Eugenia Vázquez Nacarino. Narrativa/Salamandra. Penguin/Random House. Impreso en Romanyà-Valls, Capellades, Barcelona.

 

Hace años leí DIENTES BLANCOS, que fue su primer libro. Desde entonces Zadie Smith ha seguido escribiendo libros, algunos con cierto éxito pero siempre se da la circunstancia que DIENTES BLANCOS sigue siendo el mejor de su trayectoria literaria. 

Sobre este libro que acabo de leer, pues fue el regalo de aniversario de mi hija, cuando vi el nombre de la autora me alegré. Ahora no estoy tan contento.

Admito que estoy en una incertidumbre. Se supone que uno lee un libro para disfrutarlo. No ha lugar, no lo he disfrutado.

Esto no significa que sea un mal trabajo. Tengo la impresión que la pluma de Zadie Smith es la más potente del mundo, pues desde el principio hasta el final el libro es una cascada de situaciones nuevas y continuamente. Eliza y Touchet dominan el mundo en que ellas participan desde el principio hasta el final. 

En la penúltima página leemos "En medio de ese soliloquio Eliza recordó que el manuscrito de La impostura estaba arriba, encima de su tocador, a la vista, liberado de su escondite habitual: una pila de papel secante...

¿De quién iba a ser la casa ahora? ¿Quién heredaría los libros, este escritorio, estas plumas? ¿Quién se sentaría a escribir en este estudio? Retiro el brazo que le cubría los ojos y se horrorizó al verlos muy abiertos. "¡Mi William!" Con la frente petrificada en un gesto afectuoso e intrigado, parecía mirar fijamente a aquella mujer llorosa inclinada a su lado, como si la estudiase para describir a un personaje:

"La señora Touchet era, al fin y al cabo, un misterio insondable."

FIN

No hay duda que la pluma de Zadie Smith tiene una capacidad infinita de ir creando nuevas situaciones, nuevos personajes; unos aparecen a lo largo de toda la historia y otros desaparecen. Tengo el convencimiento que Zadie Smith podría seguir escribiendo y prolongado esta historia y crear la novela infinita.

LA CRIDA DEL BOSC, de Jack London, Traducció d'Antonio Rovira i Virgili. a crida dels Bosch, de Jack London. Edicions LA MAGRANA .

Tenim aquí un llibre petit, de 110 pàgines. El títol és coherent que si per una banda s'aprecia com és de veritat, per l'altra banda té un punt desagradable, és el món del fons de la veritat. I si hi ha persones que els afecte. La crueltat hi està present. 

Això no deixa de ser interessant. La crueltat d'avui s'amaga, però e
xisteix.