El gran silencio. Títol original: Die grosse stille. Director/Producció/Fotografia/Muntatge:
Philip Groning. Alemanya, 2005.
Les normes que regeixen la vida dels cartoixans són la soledat i el silenci i aquests dos aspectes són els que ha emprat l'alemany Philip Groning en la realització d'aquesta pel.lícula que dura prop de les tres hores.
La pel.lícula està tota feta amb llum natural i la música, més exactament el cant, és és propi de la cartoixa.
Aquesta pel.lícula m'ha recordat els dos dies que -quan tenia vint anys- vaig passar en una cel.la de Montserrat, dinant al refectori junt amb els altres monjos. La diferència, que no és petita, és la soledat i el silenci perquè a la cartoixa només conversen entre ells en determinades dates de l'any.
Per descomptat que la fotografia és boníssima. La pantalla ens apareix tota blanca, després es va veient que aquesta blancor és la broma i a mesura que es va esvaint es veuen uns punts negres per finalment veure's tota la Grand Chartreuse.
En aquest món competitiu en el que cadascú -com deia ma mare-
té un rei al cos, resulta reconfortant veure que la mateixa persona que està llegint després la veiem treure la neu amb una pala, fer de perruquer o repartir el menjar per les cel.les.
Si la pel.lícula d'ahir és lenta, hauria de dir que la d'avui és quieta perquè efectivament de tant en tant la càmera es passa, potser mig minut, fent el primer pla a un monjo. Aquests monjos sempre mostren una envejable bonhomia, res a veure amb el català emprenyat. Com deia Llull, se'ls veu la
bonea. Tanmateix, aquesta quietud s'agraeix.
La pel.lícula és tot un elogi a la lentitud i ara que es parla de
slow is beautiful i de
l'elogi a la lentitud, no hi ha dubte que els cartoixans en són pioners.
Es diuen moltes coses de la felicitat, però jo crec que la felicitat comença per saber estar un sol: saber estar amb la companyia d'un mateix. Jo crec que aquests monjos són feliços i, per això, són capaços de jugar i riure a la neu com si fossin canalla.
Només en una ocasió en tota la pel.lícula hi ha un diàleg entre ells. Es tracta d'una conversa informal en un passeig, el tema és la litúrgia i els símbols. Un li diu a l'altre que si treiem els símbols perdem el rumb.
La pel.lícula no és, doncs, parlada i per compensar això de tant en tant apareixen uns rètols per l'espectador. Alguns només apareixen una vegada i prou, però hi ha dos que apareixen tot sovint, que són:
1.-
Qui no renuncia els seus bens, no segueix els meus passos, no pot ésser el meu deixeble.Tots els cristians saben aquesta màxima evangèlica, però...
2.-
Senyor, m'has seduït, i jo m'he deixat seduir.Aquesta m'ha portat a la pel.lícula que comentava ahir perquè el mot seducció té un component sensual. Ho deixo aquí.
A la pel.lícula hi ha una frase que també m'ha quedat, encara que es diu només una vegada:
Us treuré el cor de pedra i en posaré un de carn.Vivim en un món dur, molt endurit. No cal que doni exemples. On no hi ha sang i mort hi ha odi i són molts els qui prediquen, però l'espècie no millora. La frase em recorda un llilbre d'Erich Fromm:
The heart of man..
No sé si això anima a veure aquest bon documental, però com la pel.lícula comença a les onze del matí i acaba a tres quarts de dues, el cine Alexandra obsequia amb un petit esmorzar, que els qui solen esmorzar un cafè amb llet amb un croissant en tindran prou.
