Fa avui 28 anys a la revista L'HORA

Avui fa 28 anys a la revista TRIUNFO

La Sagrada Família, Gaudí i l'AVE

Abans que comencessin les queixes per les obres de l'AVE perquè posaven en perill la Sagrada Família, segons alguns l'obra cimera de l'arquitecte Antoni Gaudí, molts veïns de Barcelona que temien que aquestes obres podrien causar greus sinistres en el seus habitatges ja havien iniciat la seva campanya contra aquestes obres.

Una prova d'això és aquesta foto (1 maig 2005), en la que uns dels balcons és meu. De fet jo aleshores vaig fer campanya per a què més veïns poséssin el cartell dient que l'AVE anés pel Litoral. I per descomptat la prova fefaent és la tasca que des del 2005 duen a terme els de la Plataforma l'AVE pel Litoral.

El ressò ciutadà d'aquesta campanya va ser pobra i dos anys després les forces vives de la nostra estimada Barcelona es varen adonar que l'AVE no era bo per a la Sagrada Família i seria pel Setembre del 2007 que vaig rebre un correu d'un dels organitzadors de la campanya contra l'AVE en funció de la Sagrada Família.

L'escrit en qüestió va ser per mi ofensiu perquè el motiu essencial de la campanya era la Sagrada Família, tot donant explicacions de la importància arquitectònica de l'obra, però el fet graciós és que hi havia una frase dedicada al fet que també afectava a molts veïns de Barcelona i jo em vaig preguntar si era possible que no sabessin res de la Plataforma l'AVE pel Litoral. Era clar, era diàfanament clar, era barrudament clar que la menció sobre el mal que podria fer l'AVE a moltes llars de barcelonins era per pura apariència per donar un toc d'humanitat o potser fins i tot de cristianisme.

Alguns diuen que hi havia un mòbil polític pel que fa els salvadors de la Sagrada Família, ja sabem que en aquest país tan petit en el que quasi tots ens coneixem es fa difícil de dir, però és innegable que la Sagrada Família és més un negoci que no una altra cosa i estic convençut que si Gaudí era un arquitecte devot, com sembla pels qui el volen fer sant, s'esgarrifaria de veure en què s'ha convertit el seu (?) temple expiatori. En aquest sentit em permeto transcriure el que diu el diccionari de l'Encliclopèdia : 3 RELIG Restauració, mitjançant una acció humana, de les relacions entre l'home i la divinitat, deteriorades pels mancaments humans.

Política o negoci? No ho sé, però que alguna cosa està podria a la plaça de la Sagrada Família no hi ha dubte i és que 27 milions d'euros de calaix el 2006 justifiquen moltes coses.

Per altra banda no cal ser gaire entès en art o en l'obra gaudiniana que l'obra que s'està fent per a acabar el temple no té res a veure amb l'estil de l'arquitecte de Reus. En aquest sentit només cal dona un cop d'ull a la foto.

Si a la tomba de Shakespeare podem llegir la seva maledicció a qui gosi tocar els seus ossos, és una llàstima que Gaudí no hagués deixat escrita una cosa semblant a qui toqués les pedres de la seva obra.

Suposo que a causa del rebombori per les obres de l'AVE ha fet que molts no diguéssim res de com s'està maltractant l'obra de Gaudí perquè haver-ho fet s'hauria interpretat que es prenia partit a favor de l'AVE quan no és aquesta la qüestió, per això entenc que ha arribat el moment de dir les coses i això és el que han fet els directors del Museu Reina Sofia, Fundació Miró, Fundació Tàpies, Fundació Espai Guinovart, Fundació Vila Casas, els presidents del FAD i de l'Institut d'Estudis Catalans, així com de la Fundació MACBA, són alguns dels signants del manifest, titulat "Deixem Gaudí tranquil!".

Aquest manifest és la guinda que posa en evidència les contradiccions i hipocresia que envolten l'obra gaudiniana, que de sant a maçó s'ha dit de tot, la qual cosa m'és indiferent, el problema és que també s'ha fet de tot.

Com veí afectat per les obres de l'AVE no vull que ocasionin cap sinistre, però si l'AVE s'emportés pel davant la part més nova de la Sagrada Família estic segur que Gaudí aixecaria el cap per esclatar a riure.

Història del soldat

d'Igor Stravinsky/Charles Ferdinand Ramuz. Escena NIgel Lowery i Amir Hosselnpour. Direcció musical Virgínia Martínez. Intérprets: Míssia, Marilu Marini i Angel Pavlovsky. Ballarines: --Anna Pons, Fàtima Campos i Nagore Somoza. Teatre Grec.

Dintre del Grec d'enguany aquest és el primer espectacle que s'ha fet en el propi Teatre Grec de Montjuïc.

Confesso que no he gaudit com un espera, però a la vista de les crítiques tan adverses que s'han fet al Grec he vist cosa molts pitjors. Encara que el plantejament del conte no m'ha agradat no treu que com a conte filosòfic que és s'hi fan observacions prou interessants, especialment al fina de l'obra, per altra banda tot i que no em considero un home de música és evident que la música encaixa molt bé en una obra d'aquestes característiques.

Per altra banda, he d'aplaudir aquesta portuguesa -amb ascendents catalans- que canta fados magistralment i que en aquesta obra hi posa la potència de la seva veu, cosa que dona força al seu paper de narradora. De tota manera el que més m'ha agradat és el treball d'aquestes tres ballarines que semblen una mena d'autòmates, però a 3000 r.p.m.

Marsella viva !

La casualitat ha fet que hagi trobar Marsella més animada que de costum tot i que ja se la veu prou animada. El cas és que el dia 21 s'hi celebrava la Festa de la Música, suposo que és una manera de celebrar el solstici d'estiu, i també la festa (major?) del barri La Panier, que és el barri castigat per Hitler.

Les dues primeres fotos són fetes a Le Panier, mentre que la tercera no, però això a la pràctica no tenia cap importància perquè com hi havia la Festa de la Música es feia sentir per molts llocs de Marsella. Així mentre tenim uns que fan una mena de moixiganga, tenim uns gitans que amb les seves trompetes interpretent música romaní i una dona posant la seva magnífica veu a cançons de jazz i estàndards americans.

I no cal dir que com el dia 21 és dissabte totes les discoteques i bars del passeig marítim estaven al màxim d'animació.

Tanmateix, si això era poc, la casualitat addicional va ser que aquest 21 de juny els carrers cèntrics de Marsella eren plens de les quatre barres catalanes. De moment vaig pensar que amb una mica de retard els marsellesos s'havien adonat de la meva presència i em retien vassallatge, però el motiu era que al vespre hi havia un partit de rugby entre els de Perpinyà i els de Clermont i malgrat que hi havia més senyeres que les ensenyes dels altres, l'endemà vaig assabentar-me que els meus compatriotes van perdre.

Malgrat la derrota de l'equi català em va plaure veure que a la nit, tant els de Clermont i de Perpinyà feien xerinola junts i no vaig veure la més petita mostra d'enemistat entre les parts contendents. Va ser esport de veritat.

Marsella i un petit pensament d'història

Arran del llibre d'Història de Barcelona, deia que una ciutat és el resultat de l'ambició, no sempre noble, i de sang. De Marsella en podem dir el mateix.

Com ens recorda aquesta placa al port, Marsella fou fundada 600 anys a.C pels grecs que van arribar de Focea, Àsia Menor. No hi van anar amb la mateixa ambició que Juli César o Hernán Cortés, hi van anar només a comerciar, és a dir, una ambició noble.

La segona foto ens recorda els marsellesos que van tornar de la guerra de l'Àfrica del 1918, a on molts compatriotes hi van deixar la sang.

El significat del que tenim per la tercera foto està explicat per una placa que diu MEMORIAL DE LA DEPORTATION DE L'INTERNEMENT ET DE LA RESISTANCE. CE MEMORIAL A ETÉ ERIGÉ A L'INITIATIVE DE LA FEDERATION NATIONALE DES DEPORTÉS ET INTERNÉS DE LA RESISTANCE A.D.I.F. A LAMEMOIRE ET DES VICTIMES DE LA BARBARIE HITLERIANNE. IL A ETÉ INAUGURÉ LE 23 AVRIL 1983 PAR MONSIEUR GASTON DEFFERRE MINISTRE DE L'INTERIOR MAIRE DE MARSEILLE.

Tanmateix cal precisar que la barbérie hitleriana té certes ramificacions. Tal com s'explica en el Memorial el Camp de la Mort, Quai de la Tourette, capital i immobiliaris marsellencs abans de la guerra van suggerir endorrocar el barri del port, però aquest intent va fracassar.

El fet curiós és que Hitler va considerar Marsella una xacra i es va proposar treure tots els jueus i tota la gent de malviure d'aquesta ciutat. A tal efecte en combinació amb la policia francesa es varen destruir més de cent edificis que els especuladors ho havien intentat abans.

Marsella es fa a la mar

Com ha estat la primera vegada que he visitat Marsella no puc fer comparacions sobre els canvis que s'hi han produït, però pel que m'he pogut assabentar sembla que les millores han estat significatives.

El que és evident que Marsella és una ciutat que viu realment de cara a la mar i la millor prova és que, com es veu per la primera foto, l'Ajuntament està al Quai du Port.

I no hem de menystenir l'església de Notres Dame de la Garde que encara que a dalt d'un turó, es fa ben visible des del port, de nit i de dia, com es veu a la segona foto. La Mare de Déu que s'hi venera és la patrona dels mariners i com es pot veure l'altar està referit al món mariner com tots els elements decoaratius del seu interior.

La morfologia d'aquesta zona de la Provença és qualsevol cosa menys lineal, està plena de illes, illots i cales, i si afegim les necessitats d'expansió portuària ens trobem que hi ha una certa abundància de fars i jo tinc la feblesa de fotografiar-los tots, encara que aquí no hi són tots.

Marsella a tota vela

Marsella és d'aquestes estranyes ciutats que un n'ha sentit parlar tota la vida, que sap que és molt a prop, que sap que és la Barcelona de França perquè a més de tenir port és la segona ciutat de França; tanmateix durant molts anys l'ha acompanyada la mala fama. Una mala fama legítima perquè era on s'hi amagaven els contrabandistes i els mafiosos, cau de prostitució i tota menes de brutícies, però afortunadament el mistral de lamodernitat s'ha endut tot això i ara regala la glòria de Frederic Mistral en una ciutat que mira el futur amb renovada empenta i aspiracions, prova d'això és la quantitat de veles que hi ha a l'antic port, Vieux Port, i el petit port on vaig raure per sopar a Chez Fonfon, és a dir, a Vallon des Auffes, la darrera foto.

Marsella gastronòmica

Fa anys uns amics ens deien que ells de tant en tant agafen un cap de setmana hi van a Marsella a menjar la bullabesa, que és una sopa de peix que s'acompanya amb pa i all-i-oli i rouille. El cas és que al principi ens ho vam prendre com una extravagància, però amb el pas del temps i sigui perquè ara estic en una fase que els meus capricis són urgències doncs he fet una visita gastronòmica a Marsella, encara que en el meu cas sigui per una sola vegada.

I com es es tractava d'una sola vegada n'he menjat dues bullabeses. El primer dia, divendres, com ja era de nit al Café Carusso vaig menjar un tall de tonyina acompanyat d'un vi blanc de la comarca, Paternel de Cassis. Un sopar discret a l'aire lliure. A la fresca del passeig marítim que en diuen Quai du Port.

El dinar del dissabte es presentava gloriós, Restaurant Miramar, al mateix passeig, però amb el sol que feia vam dinar a dins tocant a la finestra; tanmateix si la sopa va estar bé, com després es menjar el peix amb el que s'ha fet, resulta un plat que no engresca, potser la presentació o potser el fet de sentir-se apretat en un restaurant gran i en el que ets més un consumidor que no un client. A més l'ampolla de Barbeyrolles anava amb una fresquera amb poc gel.




El sopar del diumenge és dels que m'agraden, de la desprestigiada per alguns nova cuina, poqueta cosa al plat, però ben treballada, com era el tartare de sardines. El vi també era de Cassis, Aumerade. Com això era en el Restaurant Les Trois Forts, al setè pis del Sofitel, des de la finestra es gaudeix d'una panoràmica vista del port.

El 20 gener 2008 Joan de Sagarra, des de la seva tradicional pàgina a La Vanguardia deia la bullabesa que sirven en Chez Fonfon, mi restaurante marsellés... que se la recomiendo. Així doncs el dilluns vam anar al petit i simpàtic port on hi ha aquest coquetó restaurant i a on et pots menjar tant sopa de bullabesa com vulguis per 9 euros més econòmica que al Miramar.

HISTÒRIA DE BARCELONA

Arran del fet exposat a la meva entrada del 15 de Maig uns amics m'han obsequiat aquest llibre perquè pel que jo deia semblava que faria Història a la Universitat de Barcelona, tanmateix he demanat plaça per fer Humanitats a la UPF.
.
Fa uns dies vaig llegir aquesta HISTÒRIA DE BARCELONA, de Jaume Sobrequés i Callicó, editada per Random House Mondadori. Barcelona 2008. 169 pàgines.
.
Malgrat que l'autor i jo no congeniem a nivell personal he de dir que aquest llibre és força recomenable i com ja sabeu que la premsa li ha trobat el gust a regalar un llibre el diumenge crec que seria molt convenient que aquesta premsa fes arribar al màxim de barcelonins aquesta Història de Barcelona amb l'opció de català o en castellà que edita Plaza & Janés.
.
Això no vol dir que no tingui cap errada o omissió, com és el cas de no fer esment de l'Orfeó Català o dir que Don Antonio López era castellà quan era de Cantàbria. Aquí em permeto apuntar que proves del vincle sentimental amb Cantàbria no solament són els encàrrecs que féu a Gaudí per a aquelles terres, sinó que tota la vida fou amic fidel de Don Gabino de la Maza, Alcalde de Tarragona el 1869, que també era de Cantàbria.
.
Em sembla bé que es faci esment del Congrés Eucarístic del 1952, però no que restin a l'oblit els II Jocs del Mediterrani del 1955.
.
Quan es parla dels darrers jardins es fa esment dels jardins de la Pegasso, però crec que és injust en aquest punt o en un altre no fer esment que el lloc ocupat per la Pegasso i després ENASA era on s'havien fabricat els cotxes Hispano-Suiza.
.
En la relació de les manifestacions se silencia la que ha enregistrat més participació a la història de la ciutat, la de l'Onze de Setembre del 1977.
.
Malgrat aquestes petites observacions és un llibre que hauria de ser de capçalera a totes les cases barcelonines durant un temps, en català o castellà. I una cosa molt important, és un llibre d'història que es llegeix com si fos una novel.la.