Fa 300 anys, en un Onze de Setembre, Barcelona...

Sí, avui fa 300 anys que els espanyols i els francesos van véncer la resistència de la ciutat de Barcelona que portava mesos assetjada. Avui no es tracta de mirar la Història, el passat, un passat amb glòries i ombres, si portem 300 anys amb aquesta derrota a les espatlles és perquè les ombres han estat dominants entre nosaltres. Tanmateix, insisteixo, no hem de mirar el passat, encara que estigui tant a prop com el 25 de juliol, hem de mirar cap a endavant: el 9 de novembre.

Ja sabem que el 9 de novembre serà una jornada plena d'ombres també, però seran les ombres que ens venen de fora en forma de prohibicions.

La qüestió doncs no és si es votarà o no, sinó que el govern de l'Estat espanyol quedarà definitivament desemmascarat. Si li ha semblat poca cosa prohibir la presentació d'una novel.la (Victus) a Utrecht, aquest govern serà vist a Europa com el de les prohibicions i prohibir un acte democràtic com és deixar que els ciutadans de Catalunya votin d'acord amb una llei aprovada pel poble de Catalunya té unes connotacions autoritàries que no encaixen amb l'Unió Europea.

Tornant a mirar el passat algú podria dir que a Catalunya la Constitució del 1978 va ser aprovada per la majoria, però cal ajustar-se a la realitat i aquesta va ser modificada quan al Congrés de Diputats va esmenar articles significatius del nou estatut per a Catalunya aprovat en referendum i pel Parlament. Naturalment, aquesta trencadissa democràtica -i dubtosament constitucional- és a la base de la situació actual, que vol dir que Catalunya ha de sortir de l'Estat de les Autonomies perquè ha confós l'Estat de Dret amb l'aplicació de la llei.  

A guisa de comentari al marge no està de més apuntar que des del segle XIX han fracassat a Espanya tots els intents de federalisme. Fa pocs anys que els socialistes d'Espanya i de Catalunya es varen riure del federalisme asimètric de Pasqual Maragall, l'encara recent federalisme de Rubalcaba no era credible i el de Sánchez encara menys. No hem d'oblidar que el PSOE va protagonitzar, junt amb el PP, els retalls a l'Estatut ara en vigor, que van deixar per sota dels anhels del poble i de la democràcia. Més recentment hi hagut un manifest federalista per a combatre la independència de Catalunya, és això l'únic que saben fer els signants del manifiesto federalista?


Article recomenat en anglès sobre Catalunya:
https://www.opendemocracy.net/can-europe-make-it/patrice-de-beer/catalonia-vs-spain-clash-of-two-nationalisms
Article recomenat en anglès sobre Escòcia i que mostra certes similituds polítiques, socials i econòmiques amb Catalunya:
http://www.monbiot.com/2014/09/09/england-the-brave/ 

Ha estat o està Espanya contra Catalunya?

Suposo que són pocs els que honestament es fan aquesta pregunta perquè som en un món que tot se simplifica, un exemple eloqüent d'aquesta simplificació és que quan es parla de l'Església o de si Déu existeix, la majoria de la gent diu que un déu ha d'existir, però que no creu amb els capellans. Vull dir amb això, tot i que no té res a veure amb la pregunta del títol, que hi ha una inèrcia a la simplificació de forma que un se sol agafar allò que dóna seguretat, és a dir, allò que en diem ser conservador. El conservador creu en Déu o, diu que creu en Déu perquè dir el contrari li sona fort i li obliga a reflexionar.

Als espanyols que viuen a Catalunya, és a dir, els catalans els passa el mateix. Afirmar-se que "jo sóc català i res més" sona agosarat perquè a les monedes i als segells llegim clarament ESPAÑA, aleshores, com puc dir que jo no sóc espanyol? Hi podem afegir el DNI, el Passaport, etc. I què diu el DNA?

La meva opinió sobre aquest fenòmen que irònicament anomeno el DNA és que quan es tracta de política resulta infantil acollir-se al lloc d'orígen dels progenitors. Sartre deia que un home no neix, es fa, per tant el "homo politicus" no ha de fer política amb la mirada posada en el passat dels seus pares, per molt estimats que siguin, sinó que la política ha d'anar més enllà de l'entorn immediat. 

No fa gaire vaig llegir un interessant text de Jordi Évole. Molt intel.ligent i també molt conservador, però potser no tan conservador com sembla. A un amic meu que no està per la independència em va dir que Jordi Évole diu exactament el que ell pensa. Jo no sé exactament el que pensa aquest bon amic, però Jordi Évole sí que parla clar. Diu que no està per la separació de Catalnya perquè els seus pares són espanyols, ho té en el DNA, que ell té amics per tot Espanya, no parla de la feina, però s'entén perquè treballa per una televisió amb seu a Madrid; tanmateix, després de fer tot una defensa d'espanyolitat ens diu que cada cosa que fa el govern de l'Estat espanyol es converteix en arguments a favor de l'independentisme. Naturalment, no diu que Espanya està contra Catalunya, però...

Aquí no és el lloc de posar en relleu tot el que hi hagut de Castella, de la Corona Hispànica i d'Espanya (per ordre cronològic) contra Catalunya, però com si es tractés d'una ruleta, de tantes boles que podria agafar, n'agafaré només una. El 3 de novembre de 1842 Barcelona va ser bombardejada per ordre del general Espartero, que no era boig que acabava de sortir de la presó, sinó regent de la reina Isabel II. Això vol dir senzillament que l'Estat espanyol va anar contra Catalunya, és a dir, un exemple d'Espanya contra Catalunya.

Qui pensi que aquesta argumentació és exagerada, aleshores la cosa és senzilla, que faci un repàs per la història dels grans països d'Europa i miri si troba, per exemple, una Marsella bombardejada per ordre de París o un Manchester per ordre de Londres, etc. Crec que l'esperiment pot ser interessant. Si algun lector troba un cas semblant al protagonitzat per Espartero li agrairé molt que m'ho digui. En el meu blog es poden posar comentaris lliurament perquè no practico la censura prèvia que es fa a molts blogs.

El problema greu que tenim els catalans és que la nostra cultura, la real, té l'essencia del que significa anar contra Catalunya, contra la cultura catalana, perquè alguns tenen una falta de respecte contra les nostres institucions que no tenen amb les d'altres països, així poder veure com un diari digital unionista que es diu lavozdebarcelona.com es refereix a "Centro de Historia Contemporánea de Catalunya" i no al Centre d'Història Contemporània de Catalunya i també al "Instituto de Estudios Catalanes" i no a l'Institut d'Estudis Catalans. M'agafen ganes de preguntar què dirien si jo escric "Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola" o si ells escriurien "Escuela de Economía de Londres" quan es diu London School of Economics. Aquest és un exemple del personal que tenim el país.

Malgrat les denúncies presentades contra aquest simposi, la millor prova de què Espanya ha estat i està contra Catalunya es refleteix pel fet de l'existència de les denúncies presentades pel Partido Popular, Ciutadans i UPyD. Si això no fos cert aquestes denúncies no existirien perquè el simposi seria un motiu de broma, però saben que no és broma. A més els denunciants saben que compten amb el suport explícit d'un estat autoritari que prescindeix de la norma elemental de la democràcia, l'anomenat "espirit Montesquieu": la separació dels poders. Això significa que de la mateixa manera que el projecte de llei de protecció de la ciutadania va contra diferents drets reconeguts, tampoc hauria de sorprendre que busquin una sortida per a limitar a l'Acadèmia la llibertat d'expressió. Tot sabem que un estat que protegeix molt és un estat que s'ingereix massa en la vida dels ciutadans i esdevé el "Gran Germà" d'Orwell.

És clar que si  convé faran servir la Constitució per a suspendre el Simposi perquè la constitució és precisament per això i no per a defensar els drets dels ciutadans que per alguna raó se senten marginats, ignorats i menystinguts.

Pi i Margall, Pasqual Maragall i Pere Navarro

(Ramón Cotarelo, Catedràtic de Ciències Polítiques, i "nacionalista espanyol" deixa amb la boca oberta als seus tertulians en una televisió de Madrid...no te pèrdua... inverteix uns minuts en aquest vídeo. Sembla extrany pero en gaudiràs)

Com és notícia els socialistes catalans amb col.laboració amb els de la resta d'Espanya volen fer una campanya d'uns cinc actes per tot Catalunya com a resposta de la campanya sobiranista endagada per l'A.N.C. La campanya dels socialistes consistirà a enaltir els valors del federalisme.

El fet, però, és que la història del federalisme en aquest país és plena de desastres per les divisions internes del federalisme català i també per l'escàs resultat del federalisme a la resta d'Espanya. A Espanya el sufragi universal masculí per als majors de vint-i-cinc anys es va decretar el 9 de novembre de 1868 i la primera contesa electoral va ser el desembre del 1868. El resultat a Catalunya va ser 21 federals, 13 monàrquics i 3 carlins, però els que eren majoria a Catalunya, és a dir, els 21 federals es van haver d'integrar a Espanya formant una minoria consistent en 85 republicans, mentre que els altres eren 236 monàrquics i 20 carlins.

Tenim, doncs, un quadre que en el fons no és gaire diferent al d'avui en que mana a Espanya un partit que a Catalunya va quedar en tercer lloc i, per altra banda, els federals catalans es van haver de fondre amb els republicans espanyols perquè el federalisme a la resta d'Espanya no era atractiu. Un podria dir que el català, federalista, socialista i president de la Primera República podria haver fet grans coses, però és que la seva presidència va ser molt curta, com curta va ser la durada d'aquella llunyana república perquè al cap i a la fi les dretes espanyoles no li van deixar, com va passar després a la primera meitat del segle XX, que va acabar amb guerra.

          En essència, amb els noms canviats, hi ha una línia política que separa com es veu Espanya des de Catalunya i la resta d'Espanya que es manté des del 1868 fins als nostres dies, que ja es va manifestar quan a Catalunya es va aprovar l'Estatut de Núria (1931) i l'estatut que en paraules d'Alfons Guerra va ser "cepillado" per a deixar-lo d'acord amb els desitjos de l'extrema dreta que governa Espanya.   

El que evidencia la hipocresia o la feblesa d'idees del socialisme actual, sia el català o l'espanyol, és que, com qui diu fa quatres dies, que uns i altres se n'enfotien -no es pot dir d'altra manera- de la principal maragallada, és a dir, la proposta de Pasqual Maragall d'anar cap un federalisme asimètric.

          Certament, Pasqual Maragall la va encertar, si a la resta d'Espanya no ha interessat mai el federalisme, no hi ha cap necessitat d'entestar-s'hi i, per tant, la millor via és un federalisme exclusiu per a Catalunya.

          Algú que em llegeixi es deu preguntar perquè no faig esment del País Basc i Galícia. La resposta és simple. Que ho estan demanant?

          Té credibilitat Rubalcaba quan diu que proposarà modificar la Constitució per a posar en marxa una Espanya Federal? Potser sí que ell ara s'ho creu, però el tema no és aquest, sinó que és prou evident que el partit en el seu conjunt no hi està d'acord i la prova és que els seus dirigents, com l'actual dirigent del socialisme andalús, ataquen més a Catalunya que no pas defensar el federalisme.

          En conseqüència, aquesta capanya de cinc cents actes hauria de fer-se a nivell d'Espanya, és a dir, que si a Catalunya volen fer 500, caldria fer uns 3000 a tota Espanya a fi i efecte es visualitzi què vol dir una Espanya Federal donat que es pretén modificar la Constitució de tots els espanyols.

Malgrat sigui ademocràtic és un fet que d'acord amb la lletra de la Constitució tots els ciutadans espanyols tenen dret a decidir sobre el futur de la nació catalana.
          Si al principi he recomenat visionar el video que he afegit en aquesta entrada, ara recomano la lectura de l'entrevista amb Antoni Castells. 

La manifestació de l'ONZE DE SETEMBRE

Setembre 1977 al Fossa de les Moreres

Avui fa 35 anys que vaig participar en la manifestació de l'Onze de Setembre del 1977, era l'època de la Transició i havia estat la manifestació més massiva coneguda a Espanya fins aleshores. Malgrat alguna estelada, com es pot veure aquí, al Fossar de les Moreres, la manifestació va ser per l'Estatu d'Autonomia.

 

 

L'Estat espanyol es va inventar una fórmula molt fàcil per a blanquejar l'estatut català, es tractava d'aplica el clàssic "divideix i venceràs", és a dir, el famós "cafè per a tots" que va significar l'Espanya de les 17 Autonomies malgrat que originalment només l'havien demanat les tres nacionalitats històriques. Es varen crear i recrear nous significats per a "nació", "nacionalitat" i "històric" amb el clar objectiu, insistim, d'aigualir els estatuts, especialment el de Catalunya. Curiosament i contradictòria el terrorisme va tenir premi i el País Basc va assolir un estatut millor.

 

 

El balaç de tot plegat és que ara cal la INDEPENDÈNCIA. Catalunya és menyspreada per la resta d'Espanya, quan no és insultada. No cal dir que el partit de Pablo Iglesias ha fet un ridícul democràtic imperdonable. No deixa de ser una dada que el seu comité central es diu Comité Federal perquè se suposa un partit federalista; tanmateix quan fa uns pocs anys Pasqual Maragall va tenir l'original, intel.ligent i realista proposta de fer un federalisme asimètric els socialistes espanyols van mirar cap a l'altra banda i els socislites catalans se'l van treure de sobre. El dirigent, que no líder, dels socialistes catalans diu ara que reivindica el federalisme. Vinga home!

 



 

 

Diari LA VANGUARDIA
Una foto panorámica de la manifestación independentista#.UFCVZ3qXAIw.blogger#.UFCVZ3qXAIw.blogger#.UFCVZ3qXAIw.blogger#.UFCVZ3qXAIw.blogger

Diari ARA
http://www.ara.cat/especials/onzesetembre2012/Diada-onze_de_Setembre-Artur_Mas-manifestacio_0_772122883.html

Diari NEW YORK TIMES
http://www.nytimes.com/2012/09/12/world/europe/12iht-barcelona12.html?_r=3

La BBC
http://www.bbc.co.uk/news/world-europe-19564640

Diari LE MONDE
http://www.lemonde.fr/europe/article/2012/09/11/maree-humaine-pour-reclamer-l-independance-de-la-catalogne_1758784_3214.html

La guinda de la jornada va ser la manipulació que va fer TELEVISIÓN ESPAÑOLA a l'informar sobre la manifestació com a cincquena notía més important del dia, per ells va ser més important l'11-S de Nova York que no pas el de Barcelona. A més a més va dir que era pel Pacte Fiscal quan els organitzadors van deixar clar que era per a la

INDEPENDÈNCIA

 

LE MONDE ho aclareix:
http://www.lemonde.fr/europe/article/2012/09/12/la-diada-catalane-occultee-ou-encensee-par-les-medias_1759232_3214.html

El diari
THE WALL STREET JOURNAL
http://online.wsj.com/article/SB10000872396390444017504577645600449621564.html#slide/12



Espanya no ens convé

La primera Diada mig legal que es va fer quan Franco era mort i enterrat es va fer a Sant Boi, vaig ser-hi i vaig seguir els parlaments de Jordi Carbonell, Miquel Roca i Octavi Saltor. També vaig participar a la famosa Diada de 1977, va ser famosa arreu del món perquè hi varen participar més d'un milió de persones. Un dels aspectes significatius d'aquelles dues diades nacionals era que s'hi havia banderes estelades, no eren la nota significativa, senzillament es volia LLibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia. Aleshores hi havia catalanistes i nacionalistes, però uns i altres volíem que Espanya esdevingués un país normal, democràtic i que respectés el fet diferencial català que s'havia de concretar amb un Estatut d'autonomia.

Això no va ser prou ben entès i per a aigualir els anomenats "nacionalismes perifèrics" -car el nacionalisme espanyol no és perifèric, sinó l'únic que és fruit d'una llei natural- doncs per a aigualir els nacionalismes de poca talla es va fundar l'Estat de les Autonomies. La idea potser no era del tot dolenta si ens havia de fer d'Espanya un Estat Federal. Al cap d'uns anys Pasqual Maragall amb molt bon criteri va parlar del federalisme asimètric i totes les parts varen mofar-se.

Del què ha fet el Tribunal Constitucional ab el segon Estatut de Catalunya no cal que ho digui perquè ja se sap prou bé. El resultat és que a la manifestació d'avui he vist més banderes estelades que mai. I és que ha quedat clara una cosa, Espanya no ens serveix. Catalunya ha de cercar la independència No hi ha dubte que si el Rei Joan Carles I d'Espanya vol continuar essent el rei de tots els espanyols, és a dir, també dels catalans, hauria de convocar els dirigents de tots els partits en representació a les Corts i a tots els membres del Tribunal Constitucional a fi i efecte anul.lar la sentència perquè és un tribunal que legalment estava caducat i políticament està mort.

Espanya? Constitució? Democràcia!