EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nacionalismo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nacionalismo. Mostrar tots els missatges

diumenge, de setembre 28, 2014

Informació o desinformació?

Crec que un ampli sector de la població comparteix l'opinió que tradicionalment el diari El País és el més moderat respecte els altres diaris de Madrid, que són titllats com "la caverna madrileña". Tanmateix, de fa un temps El País s'acosta a la caverna quan el tema és el sobinanisme català. L'exemple el tenim a la portada que hem pogut veure aquest matí al quiosc: Mas deja el destino de Catalunya en manos de la movilización callejera.

El primer problema, més ben dit, la primera mentida que circula és que la situació actual és deguda al president de la Generalitat, Artur Mas, i no voler veure que ell s'ha vist forçat a seguir un moviment social que partint de la base -com tots els moviments socials- s'ha materialitzat amb tres grans manifestacions democràtiques, que per ser festives i pacífiques encara empipen més. En aquest sentit cal no oblidar que el dret de manifestació no solament és constitucional, sinó que està reconegut arreu del món com una forma de la llibertat d'expressió. La llibertat d'expressió és l'essència de la democràcia i la que fa possible el pluralisme i caracteritza l'Estat de Dret, el que no hi ha aquí perquè se'l confon amb el cumpliment de la llei.

Una manifestació no és una "movilización callejera" encara que semànticament sigui el mateix. Seria interessant veure quins titulars va posar El País sobre la gran manifestació madrilenya -amb indignació- arran de l'intent de cop d'Estat de Tejero o la barcelonina -amb condol- arran dels assassinats etarres al magatzem d'Hipercor. Segur que cap de les dues eren "callejeras".

Per altra banda, en el Alderdi Eguna del PNB, a Foronda (Àlaba) el president Ortuzar ha dirigit unes paraules en català per recordar als ciutadans catalans que el PNB els dóna suport i que estarà amb ells. Ha afegit que quan el govern central intenti deixar muts als catalans, que no estaran sols en la seva lluita. També ha dit que comparteix la ràbia i indignació dels catalans per la vergonyosa actuació d'un estat sord i cec. Doncs resulta que el Telediario de TV1 quan ha donat la notícia d'aquest Alderdi Edguna hi han sortit les referències que s'han fet a Escòcia, però ni una paraula de les que s'han fet a Catalunya malgrat ser més nombroses.

dijous, de setembre 18, 2014

Allò que no diu La Vanguàrdia

"Allò que no diu La Vanguardia" és el títol d'un llibre de J.V. Foix que no he llegit, però pel que vull dir aquí em va bé. Confesso que La Vanguardia Española i La Vanguàrdia han estat acollidors de les meves paraules perquè m'ha publica força cartes al Director, algunes ben llargues. Van ser especialment extenses les dues en què defensava la llengua catalana; tanmateix, noto que darrerament no me'n publica cap malgrat que solen ser curtes i, per tant, molt concises.

El cas és que el 10 de setembre 2014 van publicar una carta de Ramón Fernández López amb el títol "La guerra de Sucesión" que està plena de inexactituds. Vaig contestar l'esmentada carta en data 11 en la que tocava només un tema, cosa que permetia que fos curta, però com no me l'han publicada, la poso a continuació. Més avall hi poso l'esmentada carta del dia 10 a més de l'enllaç que surt més amunt. És una pena que La Vanguardia no hagi publicat la meva i hagi publicat una carta plena de mentides. Algunes vegades, quan ha passat això, he tingut el plaer de veure que es publicava una carta o un article millor que el meu text, però aquesta vegada s'ha permès que les mentides hi quedin.

Carta enviada per correu electrònic el 11 Setembre 2014


Acabo de leer en este periódico que se diga que Cataluña era a finales del siglo XVII una democracia avanzada. Efectivamente en Europa no había en la Edad Moderna ninguna clase de democracia. No está demás precisar que la palabra "democracia" tiene varios condicionantes, pero lo que es incuestionable que el Consell de Cent fue una de las instituciones municipales más abiertas de Europa y a gran distancia de los aristocráticos de la Península Ibérica.

Por abierta quiero decir inclusiva, pues el Consell de Cent fue de los pocos en que dio cabida a los artesanos. La importancia de esta inclusión no es una ocurrencia mía, lo dice el historiador norteamericano James Amelang, Profesor de Historia Moderna de la Universidad Autónoma de Madrid desde 1989.

Carta de Ramón Fernández López publicada el 10 Setembre 2014

Sorprende ver cómo ha calado en la sociedad catalana la idea de que una especie de "problema" catalán estuvo en la génesis de la guerra de Sucesión, que la guerra duró poco más de un día (la toma de Barcelona) y que aquella Catalunya era algo así como una democracia avanzada. Los que han logrado lo anterior obvian que fue una guerra europea en la que participaron todas las potencias de la época y que las austracistas usaron a Catalunya como una marioneta para sus intereses.

Omiten que lograron convertirla en una guerra civil española y que, aunque europea, la guerra se desarrolló, principalmente, en España. Pero además ocultan, maliciosamente, que parte de Catalunya luchaba con los Borbones y que parte de Castilla lo hacía con los Austrias. Acallan que antes de la guerra Felipe V había jurado los fueros de Catalunya y que en 1701 Felipe V fue recibido en Barcelona, aclamado y querido como rey de España. Ignoran que sólo el clero y la nobleza tenían derechos, no el pueblo llano. Pero sobre todo esconden que se trató de una guerra por la corona de España, nada más.


La cirereta de la carta, el final, es una altra mentida. La historiografia no es refereix a una guerra per la "corona d'Espanya", sinó per la "Corona Hispànica" perquè Espanya no existia, la seva existència comença just després de la guerra. Veure: Monarquía compuesta


Aprofito aquesta entrada per fer un petit apunt. Anit vaig veure el programa televisiu "8 al dia amb Josep Cuní" sota el títol Catalunya mira Escòcia, en el que entre altres ha intervingut José Vicente Rodríguez Mora, que ha dit que mentre els catalans sentim menyspreu per a la resta d'Espanya, els escocesos no menyspreen els anglesos. Això del menyspreu dels catalans ho deixo a la consciència de cadascú, però és evident que els anglesos, a Anglaterra, consideren que els escocesos estan en el passat, per exemple, no tenen un únic banc emissor de moneda com el Bank of England.

dimarts, de setembre 09, 2014

Susana Díaz em fa fàstic

Susana Díaz, l'actual dirigent del PSOE andalús, acaba de dir que el cas Pujol li fa fàstic. Estic d'acord amb ella, a mi el cas Pujol, com el cas Millet, em fan fàstic, molt de fàstic. Són persones que han jugat amb les emocions dels catalans per a fer diners.

Amb quin dret Suasana Díaz pot sentir fàstic pel cas Pujol? Curiosament del cas dels ERE i dels cursos de formació fraudulent es limita a dir: "ha hecho mucho daño a la democracia española porque erosiona la credibilidad de los políticos". Fixem-nos, ha fet mal a la democràcia espanyola, no a l'andalusa. Per altra banda, si li fa fàstic el cas Pujol hauria de ser perquè també fa mal a la democràcia española perquè no serà que ella és independentista catalana i considera que el cas Pujol només fa mal a la democràcia catalana. Si no és aquest el cas, un diria que el cas Pujol és com el cas Bárcenas, Gürtel, Nóos, etc. O no?

Jo suposo que Susana Díaz ha sentit una pudor molt forta al seu despatx de la Junta de Andalucía, però algú li deu haver dit que no és de dins, que ve del carrer.

Susana Díaz, com Dolores de Cospedal, fan fàstic perquè quan senten pudor els sembla que és del veí, però no, la tenen dintre de casa.

Potser algú, o alguna, em dirà que les xifres entre el cas Pujol i els dels ERE no tenen res a veure, però ja deia referint-me al cas Pujol que la moral no es jutja per la quantitat de diners robada, sinó pel fet d'aprofitar-se de la situació d'estar a prop de la caixa. El control democràtic és precisament perquè la cobdícia és part de la condició humana i, per tant, cal castigar a qui roba. La llei castiga d'acord amb la importància de la falta, però la manca de moral envers la societat és la mateixa.

Esperem que Susana Díaz mantingui la credibilitat política, però per fer-ho haurà de mirar el que té més a l'abast, esperem doncs que no sigui un cas de miopia, que només veu allò que està lluny.

divendres, de juny 27, 2014

España, proyecto inacabado. Costes/beneficios del Imperio, d'Antonio Miguel Bernal

A primera vista pot sorprendre que aquesta obra va guanyar el 2006 el Premio Nacional de Historia de España que atorga el Ministerio de Educación Cultura y Deporte, però cal dir que va ser quan el socialista José Luis Rodríguez Zapatero era el president del govern de l'Estat espanyol perquè és molt difícil imaginar que la FAES, el think tank del Partido Popular, pugui aprovar una obra tant heterodoxa o agosarada com aquesta. En aquest sentit només cal veure el que diu la contraportada.

Las naciones, como los imperios, son craciones históricas, artificiales, y, como tales, tienen fechas de origen y caducidad, pues con el tiempo todos terminan por desaparecer. El arranque de la construcción nacional de Estado moderno en España se hizo al unísono que la forja del Imperio. Una dimensión apenas explorada y que se aborda en este libro en términos de costes/beneficios bajo perspectivas económicas, políticas y sociales.

Val a dir, per altra banda, que com a llibre està molt ben construït i no li manca una picada a l'ullet al joc d'escacs, de manera que en el Prefaci duu el subtítol La apertura española i amb una mostra d'erudició del joc diu el desarrollo en punta, sutil y penetrante, de los álfiles -simulacro de descubridores, exploradores y conquistadores- y, sobre todo, por el poderío alcanzado por la Dama -la reina- hasta convertirse en la pieza fundamental del tablero -el Reino- mentre que el subtítol de l'epíleg es El enroque español que el justifica dient No es posible contrarrestar una ofensiva directa al rey mediante el enroque. Es una jugada que implica el movimiento simultáneo de dos piezas, la del rey y la torre, con la que se busca seguridad, defensa y fortaleza de una posición ... es requisito indispensable que la primera pieza en moverse sea la del rey y, a continuación, la torre o baluarte del Reino, que traducvido al simil político equivaldría a las Cortes o Parlamento. En la Monarquía de España, la Corona -el rey- carecía desde fines del siglo XVIII de la capacidad aglutinadora que hubiera podido ejercer hasta entonces y el Parlamento, o sea, las Cortes o baluarte del Reino, era inexistente. 

Com sabem, les crítiques més dures i serioses sobre el colonialisme espanyol s'han fet des de fora i, cal dir, que no tot és caure en el tòpic de la Llegenda Negra. Així llegim que l'obra del francès G. Th. F. Raynal va ser editada tres vegades entre 1700 i 1780 i va escriure la Monarquía Hispana no tenía otro interés que la plata y el oro de América, de los que al final todos los europeo se lucraron, incluso los enemigos. Una praxis económica depravada, carente de cualquier contenido de política económica digna del tal nombre, terminaría por llevar a España a la "decadencia", quedando desde entonces el país sumido en un indisimulado "resentimiento antieuropeo", ensimismado en glorias pasadas del Imperio.

L'altre gran crític que cita l'autor és l'escocès W. Robertson que diu con el "monocultivismo minero" de los primeros tiempos sacaba riqueza, pero pronto surgen unos problemas a los que los españoles no dieron adecuada respuesta y que terminaron por pervertir la buena coyuntura incial.

L'aspecte més interessant és que essent Campomanes director de la Real Academia de Historia es va aconseguir que el 8 de gener de 1778 el rei Carles III (el que té ara Felip VI pintat al seu darrere) va autoritzar la publicació a Espanya  de l'obra de Robertson traduïda, però al cap d'un any Campomanes va ser desautoritzat i es va preparar una gran obra de Juan Bautista Muñoz que tenia per objectiu, diu Bernal, contestar a las diatribas de Raynal, se rectificasen los errores de Robertson y, ya de paso, se corrigiesen también las exageraciones y falsedades de Las Casas, que tando daño -desde la Leyenda Negra- venían haciendo a España desde el siglo XVI  i diu Muñoz una historia de América que desagravie a la nación de los injustos cargos de los extranjeros, e incluso de algunos españoles carentes de celo patriótico, donde se denigra el proceder de España en América ... desde que se halló el Nuevo Mundo por los Reyes Católicos ya empezaron en Europa a envidiar a España. Bernal diu Muñoz asume la corriente de pensamiento más tradicional y rancio emanado de las fuentes oficialese historiadores aúlicos y panegeristas: que la causa de la conquista fue la propagación de la fe.

Com son l'any del Tricentenari i alguns seguidors de la linea Muñoz en volen convéncer que Espanya va ser fundada pels Reis Catòlics, alguns diuen fins i tot abans, arran d'aquests reis Bernal escriu:  
Lo que se produce es “una unión personal de los dos Reinos –cada uno de ellos con instituciones propias e independientes- en las personas de sus reyes. Es la misma fórmula que se utilizará en 1580 cuando Felipe II acceda al trono de Portugal: este Reino –en pie de igualdad a Castilla, Aragón y Cataluña- pacta su incorporación, que no integración, a la Monarquía hispánica como “Reino unido a otro sólo en la persona del rey y separado en derecho e instituciones”. En el transcurso de un siglo, de 1481 a 1580, la pretendida unidad de los Reinos peninsulares era más aparente que real: reunidos bajo una única Monarquía dinástica no habrían logrado fundirse en la formación de un verdadero Estado moderno; más aún, setenta años después (1640) quebraba la propia unidad de la Monarquía.

En contra dels arguments dels catalans sobre el que es considera un victimisme no fonamentat del que va perdre Catalunya arran del Decret de Nova Planta, molts historiadors espanyolistes ens volen convéncer de què la reforma borbònica va ser positiva per Espanya i per Catalunya perquè va modernitzar el país, per tant, tanco aquesta entrada amb les paraules d'Antonio Miguel Bernal:

El reformismo borbónico de mediados del siglo XVIII, una especie de arbitraje impuesto desde arriba, deslegitimado por lau ausencia de cauces participativos y representativos de la sociedad, siquiera mínimos, no pasó de ser un vulgar remedo de las transformaciones en profundidad que exigían la economía moderna y el Estado nacional. El parcheo de la política colonial -suprimir o restablecer el sistema de flotas, a tontas y a locas, posponer el libre comercio lo más que se pudiere y retocar el sistema fiscal colonial sin alterar en lo sustancial el monopolio gaditano hasta 1778- deja bien patente las limitaciones de la política emprendida.
Junto al traslado de la Casa, las medidas complementerias adoptadas por el reformismo borbónico -Real Factoría de Indias, Real Proyecto de 1720 y los sucesivos Reglamentos de las primeras décadas del siglo XVIII- quedaban a años luz de los derroteros emprendidos por las potencias coloniales europeas.
Con el comercio colonial del siglo XVIII no se alcanzó el objetivo de promover un resurgir de la industria nacional, salvo la excepción de Cataluña y, en este caso, aún con reservas. 

Si donem per bo el text de Bernal veiem que la recuperació industrial de Catalunya que alguns ens pinten com si hagués estat la panacea, no va ser ni de bon tros el que hauria pogut ser.

divendres, de juny 06, 2014

La guerra de 1714-La clau catalana d'un conflicte mundial, de Joaquim Albareda i Joan Esculies

Tot i que, com s'ha pogut veure en aquest blog, fa pocs dies que vaig llegir el famós VICTUS, que tracta sobre el mateix tema, precisament perquè és una novel.la, he passat uns dies amb més dubtes que abans de llegir la novel.la.

Com no havia llegit mai res a fons sobre l'Onze de Setembre es pot pensar, amb raó, que no m'hauria d'haver conformat amb un llibre de només 174 pàgines. Per descomptat que no descarto llegir-un un totxo, però de moment m'ha estat suficient la lectura d'aquest llibre perquè és molt didàctic, en el que els temes van apareguent en forma de pregunta i resposta, tal com podeu veure a sota d'aquestes línies.

No cal doncs que expliqui el contingut del llibre perquè a l'any del tricentenari dels fets que ens ocupen tot lector d'aquest blog segur que n'ha està assabentat.

L'única cosa que justifica aquesta entrada és que el llibre és molt recomenable per  aquell que vulgui saber els aspectes essencials que hi ha al voltant del que significa o va significar el 1714 a Catalunya en particular i a Europa en general.



divendres, d’abril 11, 2014

Carta avui a EL PERIÒDICO


Val a dir que tant Foro Asturias com UPN són partits propers ideològicament al PP.

En el meu original deia: "també van votar SÍ els que van votar en qualitat de la seva identitat".

A la versió digital que en castellà


elPeriódico.com

SOBERANISMO

DebateConsulta:

Un problema español

Viernes, 11 de abril del 2014 Albert de la Hoz (Barcelona)
Los aplausos del pasado 8 de abril en las Cortes por la abrumadora victoria del 'no' fueron patéticos, pues les parece haber liquidado el mal llamado "problema catalán" cuando su 'no' es el reflejo del problema español. No fue una victoria democrática, sino demográfica, la prueba de ello es que no solo votaron 'sí' los partidos que defienden un referendo en Catalunya y aquellos que votaron en calidad de su identidad: Canarias, Galicia, País Vasco y Valencia. A mí me gustaría decir que "me sé español (Estado) y me siento catalán (nación)". Rajoy olvida que la constitución reconoce que Catalunya es una nacionalidad, lo que significa que se puede ser nacionalmente catalán sin menoscabo de ser español. No es una cuestión de buenas palabras: hace falta que quien se siente catalán perciba que el Estado reconoce esta nacionalidad con hechos.
El texto original dice: "también votaron SÍ los que votaron en calidad de su identidad"

dimecres, de març 19, 2014

Rajoy i el nacionalisme



El dissabte 15 Març 2014 Mariano Rajoy, a Las Palmas de Gran Canaria, va inaugurar el pavelló poliesportiu GRAN CANARIA ARENA. Va fer un discurs per a elogiar els canaris, les seves autoritats i el govern que ell mateix presideix, així com la importància de l’esport com a factor que crea riquesa turística.



El que em va cridar l’atenció és aquesta frase que pot semblar natural i no en té res de natural: té una càrrega de nacionalisme espanyol indiscutible. Aquesta és precisament la peculiaritat del nacionalisme espanyol, que s'exerceix amb tanta naturalitat i convenciment que no es nota, encara que sigui potent i fort com un roure:



El espíritu competitivo nos lleva a mejorar y que no hay metas que ningún español no pueda aspirar a alcanzar.


Aquest roure passa dessapercebut, tanmateix. Tothom veu el bri d'herba del nacionalisme català.  Com és això? L'única explicació és la potència aclaparadora del roure. Ningú no parla del nacionalisme espanyol perquè els mitjans de comunicació han fet el "miracle" de què quan a Espanya es parla dels nacionalismes ja s'entén que és en relació al català, al basc o al gallec, per ordre de més a menys. El nacionalisme basc estava a les converses quan matava, com ara ja no mata, l'únic perillós és el català. Les víctimes del nacionalisme basc formen part del panteó sagrat del nacionslime espanyol. Ara s'està intentant crear un retaule del nacionalisme espanyol amb una entelèquia de les víctimes del nacionalisme català. Alicia Sánchez Camacho (PP), l'Anna Grau (C's) i altres voluntaris a declarar-se víctimes tenen un problema: el bri d'herba no és un roure.

Les paraules de Rajoy són un clar exemple de nacionalisme. El nacionalisme demana a l’individu que sigui prou lliure per a sentir lleialtat envers un concepte abstracte de nació. El nacionalisme demana lleialtat i lligam, qualitats que només poden funcionar si es desenvolupa una cultura portadora d’un codi de conducta perquè l’individu tingui la sensació de formar part d’un tot, que és la nació. Aquest codi està, per exemple, en les paraules de Rajoy quan diu "ningún español". Amb aquesta demagògica frase Rajoy apel.la al sentiment nacionalista espanyol per tal que ens arribi el missatge de què com espanyols també podem assolir les nostres aspiracions. Tanmateix, caldria preguntar-se si es refereix a un dels que està a l'atur o es refereix a un d'aquests nois que no poden pagar la matrícula univeresitària o al fill d'una família desnonada o aquest talentut que ha tret excel.lents en enginyeria i ara és a Alemanya.



Aquest discurs no està a YouTube, sinó a la web de La Moncloa, per tant, qui vulgui escoltar-lo ha d’anar a:


http://www.lamoncloa.gob.es/Presidente/Actividades/ActividadesNacionales/2014/150314Canarias.htm

dimarts, de desembre 03, 2013

La bandera, la Moreneta, els símbols i el Caganer

En les religions de l'Antiguitat s'adoraven elements ecològics com el sol, la lluna, el mar, el riu o la muntanya, després vingueren els déus i deesses com Melqart, Astarté, Baal Hamon i Tinnit, que es representaven en estatuetes, que foren seguides per les escultures gregues i romanes, els noms ja se saben, només diguem que Astarté esdevingué l'Afrodita dels grecs i, posteriorment, la Venus dels romans, és a dir, en alguns casos hi hagué una mena de continuïtat. Com és sabut, totes les representacions d'aquests déus i deesses, és a dir, totes les representacions de les divinitats foren considerades pels cristians com ídols i la seva devoció era un signe d'infidelitat davant el déu únic i veritable dels cristians. Per altra banda, van haver reis que es feren tractar de déus i quan això ja no era possible, els reis esdevingueren ungits per déu, se sentien sagrats. Possiblement el tsar de Rússia Nicolau II va ser el darrer de sentir-se legitimiat per Déu, per això el van matar.

La revolució burgesa s'havia encarregat de deslegitimar la sacralitat de la monarquia, per això es va inventar la nació. Així que el nacionalisme esdevingué una nova religió, que en lloc de déu tenia símbols. El símbol màxim d'una nació és la bandera. Tanmateix, moltes nacions s'han equipat de més símbols, per exemple la Mare de Déu del Pilar és la patrona d'Espanya i la Mare de Déu de Montserrat és la patrona de Catalunya. També és un símbol l'himne nacional i hi ha una mena de consens mundial de sentir respecte per l'himne d'una altra nació, com es visualitza en l'entrega de medalles en una Olimpíada. També pot ser un símbol la Constitució o un determinat monument. En els països que està prohibit de manera expressa opinar sobre el rei significa que ha esdevingut un símbol.

Encara que amb el llenguatge no es voldrà reconéixer, el comportament de les persones envers els símbols, és a dir, la bandera i altres símbols, com les mares de déu esmentandes i el rei, sota els termes abans esmentats, ha esdevingut una forma d'idolatria perquè s'han sacralitzat i la prova és la multa de 30.000 Euros que pretén posar l'actual govern de l'Estat espanyol, segons el projecte de llei de seguretat ciutadana. Per altra banda E-cristians es querellarà contra l'empresa que ha comercialitzat la Moreneta caganera.

D'aquí ens podem adonar que els nacionalismes han estat pur s'assemblen i, per altra banda, és clar que les persones ncessiten els símbols per aferrar-se davant la incertesa de la vida. Quan ja no es creu en res, sempre tindrem una bandera per defensar.

dijous, d’agost 01, 2013

ONANISMO EN LAS CORTES ESPAÑOLAS

La casualidad ha hecho que recientemente, en pocos días de diferencia, me he encontrado con una onanismo, pero curiosamente en ambos casos referido a los catalanes, más precisamente a los catalanistas, por lo que dicho uso es de los españoles, más precisamente de los nacionalistas españoles. Con este vocablo se pretende decir de una manera pseudocientífica lo que normalmente se dice "mirarse el ombligo", que no necesariamente se refiere al catalanismo.
aplicación o significado nuevo de la palabra

Huelga decir que referirse con este término a buena parte de la población de Cataluña tiene una clara intención de insulto.

En las primeras lineas me he referido a que he visto este uso insultante de la palabra onanismo en dos ocasiones recientes, la primera fue en un foro de opinión, pero la segunda es mucho más grave, pues se trata del actual Presidente del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, ex-militante del Partido Popular, de talante claramente nacionalista español, ha dicho: "No hay en Cataluña acto político que se precie sin una o varias manifestaciones de onanismo"

Hoy las Cortes Españolas se han convertido en el Palacio del Onanismo del Partido Popular, pues se trataba de averiguar la verdad sobre los llamados "papeles de Bárcenas", por lo que la actuación principal ha correspondido al presidente del partido y a la vez presidente del gobierno del Estado español; sin embargo, la sospecha sobre dichos papeles no recae úncamente sobre Rajoy, sino todo el partido.

El caso es que el "debate" ha sido una especie de actuación de una versión libre de LA CUBANA en la que los miembros del Partido Popular presentes en la función no tenía otra cosa que hacer que eyacular aplausos cada vez que su director de escena hacía una frase bonita.

Terminado el debate la eyaculación ha sido suprema, todos de pie, se sentían satisfechos, estaban en estado orgástico. Más y mejor imposible.