EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimecres, de març 18, 2015

El reportaje, de Santiago Varela



Teatre Lliure de Gràcia

Direcció: Hugo Urquijo
Intèrprets:
Federico Luppi
acompanyat per Juanjo Andréu i Susana Hornos

Del programa:
"El reportaje, de Santiago Varela, ens acosta al moment de preparació d'una entrevista televisiva a un exgeneral de la Nació Argentina, que s'ha de fer a la presó on compleix condemna per haver participat a la brutal dictadura genocida que va assolar l'Argentina a partir del 1976.
L'interès del programa rau en el fet que aquest militar expliqui com va participar en activitats de censura en l'àmbit cultural i, més concretament, en l'incendi del teatre El Picadero de Buenos Aires, que es va cremar una nit de finals de juliol del 1981.
En aquest teatre, un grup d'autors, directors, escenògrafs i tècnics acabava d'estrenar un cicle de peces, de mitja hora cada una, que es feien en sèries de tres cada dia de la setmana, fins a un total de vint-i-una peces. El cicle es va anomenar Teatro Abierto i anys després va acabar essent una icona de la resistència cultural durant la dictadura.

En homenatge a aquest cicle, la Secretaría de Cultura de la Presidencia de la Nación va organitzar, el 2013, el concurs de dramatúrgia Nuestro Teatro. Les obres guanyadores, agrupades també de tres en tres, es van programar durant sis mesos al nou El Picadero, inaugurat el 2012, amb el mateix esperit de llibertat creativa que el de Teatro Abierto. El reportajeacompanyava Padre e hijo, contemplando la sombra de un día, de Luis Gabriel Cano i El cruce, farsa sindicalista, de Fabricio Rotella."

Sota l'aparença d'una entevista el que realment tenim davant és d'un monòleg en el que el gran actor Federico Luppi, amb prop de 80 anys, fa un paper magnífic defensant el seu personatge, no pas el que representa, perquè a parer meu l'essència de l'obra és un retrat del que significa o ha significat en molts països ser militar, és a dir, el monopoli de la violència acompanyat del convenciment de tenir el monopoli de la raó o de la veritat, cosa que explica la proximitat, en molts casos, de l'alt clergat amb l'estament militar. De tota manera com la funció del teatre és també entertainment, dit aquí amb un sentit noble del terme, perquè aquest entretenir no està rernyit amb la fina ironia, la qual cosa fa que malgrat la tragèdia que va viure Argentina i que en l'obra queda prou dibuixada, no treu que el cinisme del general fa que el públic rigui, encarfa que sigui com una mena de compensació per estar una hora i vint minuts davant la supèrbia del general.

dimarts, de març 10, 2015

Quan un blog es tanca, un altre s'obre


Aquesta entrada no la faig des del meu ordinador habitual perquè des de fa un temps, no puc entrar al meu blog des del meu ordinador. Crec que és a causa de la competència entre Yahoo i Google. Tinc correu de Google, però vaig crear el blog el 2005 amb una adreça Yahoo.
M'he vist, doncs obligat, a abandonar aquest blog, encara que em potser servir per consultes, i fer-ne un de nou, que es pot trobar a
heraldeixample.blogspot.com.es
O sigui que hi sou invitats, moltes gràcies,

A continuació hi podeu veures les entrades fetes en aquest nou blog, que es diu



Per raons personals, de no dominar prou aquest mitjà es pot veure a internet més d'un blog amb aquest nom, per tant, el que va ara és el de Blogger


8 març 2015
Dia Internacional de la Dona a la Universitat Pompeu Fabra

6 març 2015
L’ART DE LA COMÈDIA al TNC

4 març 2015
ANIMALS DE COMPANYIA al Club Capitol

3 març 2015
FEDRA al Teatre Romea

27 febrer 2015
SOMNI AMERICÀ al Teatgre Lliure de Gràcia

20 febrer 2015
JOC DE MIRALLS al Teatre Lliure de Montjuïc


divendres, de març 06, 2015

L'art de comèdia, d'Eduardo de Filippo




Teatre Nacional de Catalunya
Direcció: Lluís Homar
Traducció: Xavier Albertí
Intérprets: Andreu Benito Joan Carreras Roger Casamajor Lluís Homar Eduard Muntada Victòria Pagès Quimet Pla Mar Ulldemolins Oscar Valsecchi Lluís Villanueva Pau Vinyals  

No hi ha dubte que Eduardo de Filippo (1900-1984), premi Nobel de Literatura, és un dels autors teatrals més importants del segle XX i la seva obra no ha perdut actualitat.

L'obra que m'ocupa no se l'hauria de perdre cap persona interessada pel teatre, sigui com actor, director o simplement espectador perquè el conjunt de l'obra no és altra cosa que una mena de lliçó de teatre, una classe magistral.

L'essència de l'obra està amb la paraula "postís" perquè efectivament els actors, disfressats amb un postís poden sortir a l'escenari representant cada vegada allò que els convingui de forma que mai no hi ha engany perquè cada postís és una persona, o personatge, diferent i sota aquesta convenció el públic està conforme, però com aquests personats disfressats se les tenen amb uns que no, aquí es genera un joc de malentesos. Tanmateix cal dir, que no és la típica obra que juga i abusa amb els malentesos. Tal com he dit més amunt és una lliçó de teatre i poca lliçó seria si la ficció es basés amb els malentesos.

Des del punt de vista de la interpretació cal dir que està magníficament treballada i que l'estimat Lluís Homar fa també una lliçó de com dir. Una lliçó que a vegades la trobem a faltar.  

dijous, de març 05, 2015

Animals de companyia, d'Estel Solé





Tatre Club Capitol

Intérprets:
Eduard Buch
Mercè Martínez
Jacob Torres
Miriam Tortosa
Martina Tresserra

Amb aquesta obra m'he estrenat teatralment al Capítol. Un espai que quan era cine se'l coneixia per "Can Pistoles", pel tipus de cinema que s'hi feia. Ara és, per sort dels treatrers, un palau de la comèdia perquè "Animals de companyia" és una comèdia en la que el públic es diverteix, però que a poc a poc la comèdia es va passat al drama i acaba amb ser una tragèdia, però és clar, una tragèdia del segle XXI amb personatges tant desvergonyits que parlen de sexe amb tota naturalitat.

En aquest sentit l'aportació del Capitol és un aire fresc que s'agraeix. No tant perquè hagi de marcar una línia nova, però sí que dintre del gran ventall de situacions possibles, s'agraeix que determiants aspectes de la vida real sigui tractats d'acord amb la varietat de situacions que hi ha la vida.

dimecres, de març 04, 2015

Fedra, Jean Racine


Teatre Romea

Direcció/Versió:Sergi Belbel 
Intérprets 
Emma Vilarasau (Fedra)
Mercè Sampietro (Enona)
Lluís Soler (Teseu)
Xavier Ripoll (Hipòlit)
Jordi Banacolocha (Teràmenes)
Queralt Casasayas (Aricia)
Gemma Martínez (Ismene / Panopa)


Sinòpsi:: 
Fedra, enamorada del seu fillastre Hipòlit i empesa per la seva confident, Enona, confessa la seva passió. Ferida pel rebuig d’Hipòlit, ella no pot amagar el seus sentiments davant del seu espòs i rei d’Atenes, Teseu.
Colpida per un profund sentiment de culpa, Fedra s’endinsa en un infern personal. La seva passió desbordant i irrefrenable la conduirà, a ella i a la resta de personatges, a un tràgic destí.
Racine compon en aquesta tragèdia un retrat profund, apassionant  i colpidor del desig i de la sexualitat femenines.
Sergi Belbel

Crec que d'un clàssic no hi ha molta cosa per dir perquè ja està tot dit i val la pena saber que la revista NÚVOL n'ha publicat la traducció, que és el text que s'ha sentit al Teatre Romea.

divendres, de febrer 27, 2015

FEB 27 SOMNI AMERICÀ, a partir d'ERSKINE CALDWELL, WOODY GUTHRIE, ARTHUR MILLER, EUGENE O'NEILL, BEN REITMAN, WILLIAM SAROYAN, JOHN STEINBECK i TENNESSEE WILLIAMS



Teatre Lliiure de Gràcia

Autoria i direcció: ORIOL TARRASÓN
LA KOMPANYIA LLIURE & LES ANTONIETES
Intèrprets
Pep Ambròs Kit / Laura AubertHarry / Paula Blanco Kitty /Javier BeltránDudley / Annabel Castan Blanche /Mireia Illamola Elsa / Pol López Tom / Arnau Puig Nick / Bernat Quintana Will / Mima Riera Mary / David VerdaguerJoe / Tennessee gos


"Durant els anys 20, els Estats Units d’Amèrica viu un decenni d’esplendor econòmic i social que s’acaba coneixent com El somni americà. Aquesta expressió ve a dir que qualsevol persona que treballi durament i amb perseverança pot ascendir en l’escala social fins el límit que ella mateixa es proposi. Gairebé cent anys després, aquesta definició s’ha allotjat al subconscient de la nostra societat amb tal força que l’èxit sembla ser la única opció vàlida per a tots els ciutadans del món.
Però què passa amb tots aquells que rebutgen aquest somni d’èxit individual i persegueixen un somni més petit i col·lectiu, fet a mida, un somni en el qual creure sense la necessitat d’estar eternament adormits? Hi ha lloc per a ells en el nostre món?"
Oriol Tarrasón

divendres, de febrer 20, 2015

Joc de miralls, d'Annie Baker


Teatre Lliure de Montjuïc

Traducció: Cristina Genebat 
Direcció: Juan Carlos Martel Beyod
Intèrprets
Aina Clotet Teresa / Eduard Farelo Xus / Jordi Martínez Jaume / Isabel Rocatti Martina / Elena Tarrats Laura 

Programa de mà:
He volgut mostrar la bellesa i la noblesa de la gent quan es llança amb seriositat i naturalitat a alguna cosa, encara que sigui una recreació terapèutica. Jo odio el noranta per cent de les paraules que dic. I penso que en bona part això em fa ser dramaturga. La manera com parlem els éssers humans em sembla fins i tot dolorosa, no sonem mai tal com voldríem. Sempre ens aturem enmig d’una frase perquè ens fa terror dir alguna inconveniència. Parlar és una mena de misèria. I suposo que em consola trobar els ritmes i la poesia accidental en els intents inadequats de tothom per expressar els seus pensaments. Tots vivim cada dia, en una mena de silenci, el patiment d’intentar comunicar als altres què volem i què pensem. Annie Baker.
Com pot ser que una dramaturga tan jove hagi sacsejat el panorama teatral dels Estats Units amb una obra aparentment tan simple com una classe de teatre? I és que l’obra de l’Annie és això, unes classes de teatre en una mena de petit centre cívic amb gent que, per un motiu o altre, necessiten expressar-se d’una altra manera fora de l’habitual per sortir del punt on  han arribat no se sap com. Una comèdia que utilitza el teatre com a teràpia indirecta. Juan Carlos Martel Bayod.

Aquesta estranya i curiosa peça teatral no està plantejada com una obra teatral, sinó com funciona una mescla, molt americana per cert, una escola que prepara els alumnes pel teatre, abans d’anar a una escola de teatre, i, al mateix temps, fer teràpia de grup. La preparació teatral té més Dale Carnegie per a desinhibir de manera que els alumnes generen, com sers humans que són, amb les seves interaccions fora de classe el drama.

No cal dir doncs que la cosa funciona, un s’ho passa bé, però és evident que al cap de vint-i-quatre hores ja està tot oblidat; tanmateix, com he dit, és una peça curiosa i si un té el temps li recomano veure-la.

dissabte, de febrer 07, 2015

SOLO, d'August Strindberg

Direcció: Teresa Vilardell
Traducció: Carolina Moreno
Repartiment:
Strindberg: Marc Martínez El Músic i el Jove: David Anguera
La Dona: Carolina Moreno
Cover de la Dona: Verónica Navas
Teatre Akadèmia

En el programa de mà hi ha un interessant text de presentació de l'obra signat per Teresa Vilardell que diu:



Des que vaig topar-me en una llibreria amb el relat Ensam, de Strindberg, vaig saber que tenia una petita gran obra a les mans. Ensam en suec, vol dir "sol" o "en soledat", ¡ Strindberg la va escriure quan tenia cinquanta-quatre anys.

Marc Martínez, Strindberg a Solo, em diu durant els as-saigs i amb gran vehemencia -una vehemencia que no-més teñen els actors- que gairebé a totes les vides hi ha un "moment So/o", un "moment Strindberg". Certament. El "moment So/o" es aquell instant en l'avantsala de la maduresa en el qual un necessita aturar-se, escoltar el silenci, desfer nusos, per poder continuar, renéixer i co-mengar de nou. So/o es aquest viatge, una experiencia humana que compartim amb Strindberg i que ell ens retor-na vertebrada en un magnrfic relat. Un viatge fet des de l'observa«ió del jo, de la ciutat d'Estocolm, deis seus habitants, de la memoria i del record, transfigurats en miralls grácies a la mirada de qu¡ els contempla, una mirada, la de Strindberg, que travessa temps, espais i es-tétiques i arriba sense veis a Trióme i la dona contempo-ranis. So/o parla del desig de voler tornar a comencar i de, per una vegada, no errar-la.

Es potser aquesta reí en la vida íntima, social, política que té Ensam la que motiva que avui ens apleguem al Teatre Akadémia per, potser des del teatre i la literatura, teñir la satisfacció de descubrir alguna cosa mes sobre el "mo­ment Strindberg" particular, i conéixer també un autor a qui els tópics han empetitit.

Grácies a totes les persones de l'equip que m'han acom-panyat en aquest viatge Strindberg, pie d'aventures, difi-cultats i celebracions com la d'avui. Grácies per ser aquí amb nosaltres.

Aquest text del 1903 és quasi un monòleg interior perquè qui només parla és Strindberg que està magníficament interpretat per Marc Martínez, amb un paper molt difícil per la vehemència extrema en què hi posa les paraules. Unes paraules riques de significat.

Potser per això al sortir del teatre vaig sentir a una senyora que li agradaria llegir-lo. No m'estranya, crec que això ens passa molt després d'haver escoltat un text tan sucós com aquest.

Al fil del que diu la Teresa Vilardell estic d'acord que tots els que ja tenim certa edat hem passat o passem de manera quasi continuada pel que en diu un "moment Strindberg", com també li podem dir un "moment Solo".

En aquest sentit em va impactar quan en una de les ocasions, pel final, Strindberg diu alguna cosa així com que a la vida ha tingut èxits, fracassos, encerts, equivocacions, etc. etc., que no recordo bé, però ho remata genialment amb un "Tot i així, què?"

Crec que aquests pocs mots, aparentment sense importància, trasllueixen un text dens i que fa pensar malgrat que, com s'ha dit, caldria llegir-lo.

dimecres, de febrer 04, 2015

Pel polític que se li’n va l’olla



El 26 de gener (l’aniversari de l’entrada de Franco a Barcelona), em va entrar a casa, per correu electrònic, un missatge de contingut polític, però de molt baixa estopa. Vaig percebre una intenció de manipular-me amb arguments pobres, però que potser tenen ganxo. Després de donar-l’hi voltes el contesto a través de qui em va enviar el correu.

La paraula que em va irritar d’entrada va ser “padrino”. Comencem doncs per Jaume Roures, de qui no sé gran cosa fora de qué és l’alma mater de Media Pro. Una empresa que li veig sovint la gran torre que té a la Diagonal nova i de la que hi penja la bandera catalana, prou gran com per embolcallar el monument a Cambó. El tema és que encara que pugui ser cert tot el que diu sobre Roures no te cap importància. Pel ciutadà del carrer no és rellevant que hi hagi un lligam en el que hi entrin Jaume Roures, Miguel Barroso (marit de Chacón) i Vicent Navarro.

L’articulista diu: “Jaime Roures, el creador de Público, La Sexta y Mediapro y que, gracias al apoyo de Zapatero, se convirtió en apenas cinco años en multimillonario, gracias a las licencias de emisión concedidas en esos años, en detrimento del grupo Prisa.” El ciutadà normal sap que Prisa tenia un gran poder Mediàtic i ara el té, sembla, Media Pro. Això són coses del capitalisme i, evidentment, del que eufemísticament podríem dir del joc polític. Tots sabem que Prisa feia política i negocis. Roures fa negocis i política.

I tot seguit, se li’n va l’olla i escriu: “Roures es la auténtica mano que mece la cuna en la creación y ascenso de Pablo Iglesias, al igual que Krupp y Thyssen lo fueron de Hitler”. Quin salt! L’autor està tan integrat de PSOEisme que comença dient que Pablo Iglesias és un titella de Roures i acaba dient que serà qui diktarà el futur dels espanyols.

Tot això perquè el PSOE va tancar les portes a Carmen Chacón i ara el marit i el seu soci es vengen. Ens esta dient que Roures va fer això contra el PSOE perquè estava dolgut del que s’havia fet amb la Chacón malgrat que tots sabem que ella no està ni pel dret a decidir i Roures, segons l’articulista, està a favor del referèndum pel dret a decidir.

L’únic punt políticament coherent i cert és que Vicent Navarro és l’ideòleg econòmic de Podemos, per tant, l’acusa de ser antisistema i antiliberal.

No podem dir que sigui liberalisme que les targes opaques de Caja de Madrid i Bankia s’entreguessin amb tanta liberalitat a una completa representació de la classe política a Madrid.

El cas del pagament de 1.350 milions d’euros de l’Estat espanyol pel fallit projecte Castor explica que els bons negocis no tenen res a veure amb el liberalisme, sinó amb una bona relació entre la classe política i la financera. No importa que es faci energia o una partida de tancs (Krupp).

L’afer TTIP que empastifa tot el món occidental i d’una manera molt concreta la Unió Europea ens diu com és possible que la crisi hagi provocat que sigui l’1% qui acumula la riquesa del planeta, i que els que patim siguem el 99%. Seria interessant de saber si l’autor de l’article defensa aquest món.

El tema crucial d’avui no és qui és el padrí de Pablo Iglesias, sinó el lligam entre política i negocis, és a dir, la corrupció generalitzada que patim molts. Som molts que no ens podem explicar que el petit Ajuntament de Sant Vicenç de Montalt hagués contractat a Marta Pujol Ferrusola per assignació directe. Poso només aquest cas perquè demostra que una institució petitat no és garantia d’un tarannà més modèlic i humà.

Pablo Iglesias ha posat de moda el mot “casta”, però ho ha fet pèssimament perquè la gent no sap ben bé què vol dir. Enlloc de repetir tantes vegades aquesta paraula, seria profitós que n’expliqués el significat i estalviar-se dir coses com que Artur Mas és casta.

Si pensa que és casta que expliqui bé què vol dir casta i demostri que Artur Mas s’ajusta al requisit.

Fer pedagogia vol dir que de tant en tant expliqués que casta són els membres de les institucions polítiques extractives i els de les institucions econòmiques extratives que en la manera d’obrar les primeres entorpeixen el pluralisme, de forma que les segones no facin possible l’ascens social.

Se suposa que Pablo Iglesias promourà les institucions polítiques inclusives i les institucions econòmiques inclusive, però no ha explicat com ho pensar fer. Si governa i no ho fa serà casta, potser aquesta és la raó per no explicar les coses. Es podria donar el cas que al cap d’un any de manar, ell sigui també casta.

CONCLUSIÓ

Com es pot veure (clica aquí) ja fa un any que es vincula Jaume Roures i Podemos, però també sabem que esperar joc net en política i negocis és d'il.lusos, però a vegades és teatre i és quan se'n va l'olla. En el cas que ens ocupa és capitalisme contra capitalisme i una il.lusió, com també ho és en allò que es coneix com política de partits perquè el que veiem és que poden dir qualsevol bestiesa i no passa res, així ahir el PP deia amb tota la patxorra que "caja B" és "B" de Bárcenas, un altre que se li'n va l'olla o potser fa teatre? És així com ens governa un partit que se suposa que és un fer defensor del liberalisme i del mercat lliure.


(Text complet del missatge que vaig rebre el 26 de gener 2015)




El padrino de PODEMOS. ¿Quién es?.

 PODEMOS no ha salido de la chistera de un mago. Poco a poco se van conociendo sus promotores y mentores. El de la coleta, Pablito, es tan sólo la marioneta, cuyos hilos los mueven prestigiadores de alta alcurnia. Pasen y vean. Ya se va conociendo el porqué del fulgurante ascenso mediático de la formación PODEMOS en este país. El nombre clave es Jaume Roures, socio del marido de Carmen Chacón, Miguel Barroso, e íntimo amigo del ideólogo económico de Podemos , Vicent Navarro, reconocido anti sistema y antiliberal. Jaime Roures, el creador de Público, La Sexta y Mediapro y que, gracias al apoyo de Zapatero, se convirtió en apenas cinco años en multimillonario, gracias a las licencias de emisión concedidas en esos años, en detrimento del grupo Prisa. Roures es la auténtica mano que mece la cuna en la creación y ascenso de Pablo Iglesias, al igual que Krupp y Thyssen lo fueron de Hitler. Tras la caída de ZP apostó por Carmen Chacón, esposa de su socio Miguel Barroso, pero cuando el aparato del PSOE le cerró el camino, decidió atacar desde fuera, con una versión actualizada y un nuevo líder mediático con todo el apoyo de sus medios de comunicación. Ahora se encuentra explicación a la abundante presencia de Podemos en ciertos medios, y el trato que se le da en las entrevistas a Pablo Iglesias según la cadena que sea. PD. Detrás de Barroso estuvo siempre la rama francesa de la masonería. Jaume Roures Llop (Barcelona, 1950) es un empresario y productor cinematográfico español. Fue periodista deportivo en los inicios de TV3 y fue propietario de un 33% del grupo Mediapro, entre cuyos medios de comunicación se encontraban el diario Público y el canal de televisión La Sexta. Tiene tres hijos. Trabajó en TV3 entre 1984 y 2001. En 1995 fundó Mediapro. Alcanzó relevancia al crear el diario Público y obtener la concesión de la última licencia de televisión analógica en abierto que se concedió (La Sexta), por parte del gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero. Ideología Roures se define como de izquierdas y catalanista. En su juventud militó en la trotskista Liga Comunista Revolucionaria y en la IV Internacional, y estuvo encarcelado en diferentes ocasiones durante el franquismo. Está a favor de la celebración de un referéndum sobre la independencia de Cataluña aunque afirma que probablemente él votaría a favor de que Cataluña se quedase en España. Fruto de su compromiso político ha creado un diario de izquierdas, Público, y ha producido películas como Comandante de Oliver Stone, un documental sobre Fidel Castro. El caso Público En enero de 2012, Público despidió a la práctica totalidad de su plantilla mediante la aplicación de dos ERE. El 22 de mayo de 2012, una asociación de ex trabajadores y lectores acudieron a la subasta para adquirir el rotativo, que sorpresivamente fue adjudicado de nuevo al grupo de Roures. Finalmente, los ex trabajadores y socios decidieron formar una cooperativa, formalmente constituida el 8 de julio de 2012, y de la que nació el nuevo diario digital y futura publicación mensual MÁSPúblico. A partir de diciembre de 2012, este diario pasa a denominarse La Marea.

divendres, de gener 23, 2015

Rajoy i "VICTUS" ahir al THE IRISH TIMES

Mastegot a Rajoy en una ressenya de 'Victus' a
The Irish Times

Retreu al govern espanyol que censurés la presentació del llibre si defensa la llibertat d'expressió 

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va anar a París el dia de la gran manifestació de rebuig contra l'atemptat a la redacció de Charlie Hebdo i en defensa de la llibertat d'expressió. El diari The Irish Times ho recorda en una ressenya publicada ahir del llibre 'Victus', d'Albert Sánchez Piñol. I posa en evidència la hipocresia de Rajoy, que diu que defensa la llibertat d'expressió mentre el seu govern feia mans i mànigues per impedir la presentació del llibre de Sánchez Piñol el setembre passat als Països Baixos.

(Aquest text en català està copiat de VilaWeb i aquest enllaç ens porta a l'enllaç de THE IRISH TIMES a on podem veure la ressenya original en anglès, però els que tinguin dificultats amb l'anglès poden anar a VilaWeb que informa/tradueix àmpliament