Entrevista subtitulada en castellà
Hannah Arendt ha estat l'única que he vist en els darrers mesos, que són molts perquè no vaig gaire al cine i faig molt bé d'anar-hi tant poc. Un cop al cine, abans de la pel·lícula he vist tres tràilers i m'ha semblant que els tràilers eren tots de la mateixa pel·lícula, grans màquines que es mouen per l'espai, molt de foc, grans herois, molts superhomes i moltes superdones i, en un dels trailers, el propi Superman, que no sé què hi pinta avui, quan es va crear era l'únic, però cada pel·lícula d'aquestes ja té uns quants.
Quan tenia setze anys els diaris anaven plens d'un tal
Adolf Eichman, per ser responsable de la mort de molts jueus. Amb el temps un va sabent més coses. L'Estat d'Israel no va ser cosa fàcil tampoc ho és ara.
Segurament no és imprescindible, però crec que és força convenient conéixer una mica la història dels primers anys de l'Estat d'Israel per tal d'entendre tot el significat de la pel.lícula o, altrament dit, del que passava a Israel en el temps històric de la pel.lícula.
David ben Gurion és possiblement un dels polítics més intel.ligents del segles XX i això ho va demostrar ja quan va omplir de jueus que fugien d'Europa en el vaixell "Exodus" sense tenir cap port mediterrani que poguessin desembarcar i, al mateix temps, estava negociant a Nova York la fundació de l'Estat d'Israel. Després d'aquest èxit va aconseguir d'Alemanya una compensació econòmica pels sufriments causats al poble jueu quan, de fet, la indemnització no tenia cap sentit perquè la xoà tingué lloc quan l'Estat d'Israel no existia, per tant, no era una part damnificada per la xoà.
David ben Gurion va donar la consignar als esdevinguts ciutadans de l'Estat d'Israel de OBLIDAR, calia oblidar el que s'havia patit perquè "si continuem parlant d'això la gent s'en cansarà". Així que es parlava dels "presents absents" malgrat que, com hem dit, gràcies al preu posat als "absents".
Des del mateix moment de néixer l'Estat d'Israel va ser amenaçat de mort per tots els seus veïns i, lògicament, Israel es va preparar per a la guerra, mentre que Nasser, amic de Hitler, feia uns discursos radiofònics clarament antisemites i amenaçadors.
Per altra banda la intel.ligència israelita sabia a on era Adolf Eichman el 1954, però aquesta informació es va congelar per a fer-la servir quan calgués. Relacionat amb el que s'ha dit de l'amenaçada continuada sota la qual vivia Israel el moment necessari va arribar el 1960. Aleshores es va detenir a Eichman i va ser portat a Israel per a jutjar-lo. Es volia fer u judici o un circ? El judici va ser manipulat des del principi perquè abans es va haver de canviar la llei perquè sí Eichman s'hagués declarat culpable, aleshores el judici s'hauria acabat automàticament i ben Gurion no podia córrer el risc d'aquesta possibilitat perquè no hauria pogut aixecar el circ. Evidentment alguns d'aquests aspectes apuntats no els sabia Hannah Arendt, però sí que era conscient del caràcter espectacular que agafava el judici, el primer judici televisat a la història.
El cas dels jueus còmplices amb els nazis no cal que siguin comentats aquí perquè la pel.lícula ja ho mostra clarament i, per altra banda, és, com la corrupció, natura humana.
Per a David ben Gurion el judici representa l'exercici per part d'Israel de la seva legítima voluntat i deia que quan escolto a Nasser penso en Hitler, és a dir, ja no toca OBLIDAR, cal utilitzar el passar cara al futur perquè cal evitar una segona xoà.
El judici era part de l'equipatge per a què l'Estat d'Israel tregui pit i es prepari per a la guerra, caldrà fer un atac preventiu, del contrari Nasser destruirà Israel i el poble viurà un segon
Auschwitz. Israel es prepararà doncs per a la Guerra del Sis Dies. La preparació d'aquesta guerra va començar doncs amb el judici a Adolf Eichman.
Es tractava doncs de venjar-se, però evidentment no es podia dir així. El problema era el presoner/botxí/víctima perquè hi havia ganes, per part dels polítics, d'anar pel botxí.
En el judici va quedar clar que Eichman era un pobre home, s'havia limitat a seguir les ordres que havia rebut, no es podia imaginar fer una altra cosa. Tenia clar que haviaa de fer bé la feina i la seva feina era que els jueus detinguts pugessin al tren. Un cop al tren acabava la responsabilitat d'Eichman perquè a ell no li afectava si el tren els duia a un forn crematori o a una platja. Se li preguntava perquè ell, sabent a on anaven els jueus, no s'havia declarat incompetent a fer la feina. La resposta ja es pot imaginar. Eichman no entenia que se'l jutgés per una cosa de la que ell no era el responsable, ell era un simple executor de les ordres que arribaven de dalt.
El tema doncs de la pel·lícula és que la filòsofa
Hannah Arendt va a Jerusalem per a seguir el judici com a corresponsal del "New Yorker". Naturalment s'adona del circ mediàtic muntat per Ben Gurion i de què Adolf Eichman és un pobre funcionari que compleix ordres.
Naturalment no va agradar a molts jueus que Arendt no tractés a Eichman com un botxí perquè Arendt va anar massa lluny. Arendt va inventar el concepte de la "banalitat del mal", un mal que és generalitzable, més ben dit, generalitzat, que habita entre nosaltres. Ho veiem aquí quan s'utilitza la Constitució per anar en contra de la Democràcia, ho veiem quan un policia colpeja estúpidament i convulsiva a una persona que és a terra indefensa, ho veiem quan es fa un desnonament per no pagar, fa molt de temps que ho sabem: "Luces de Bohemia" (1924), de Valle Inclán, un personatge conservador diu:
"la ley es inescrutable". És clar que la llei, la constitució o les ordres internes del departament K no estan fetes al servei de l'home, sinó al servei del sistema, per això la darrera banalitat del mal és que s'ha fet veritat la profecia de George Orwell "Big Brother is watching us".
Per a Arendt l'ésser ve del saber i el saber ve l'entendre, mentre que Eichmann no podia ésser perquè no podia pensar i no pensar significa no estar en un mateix. Així Arendt descobreix que
l'absolut extrem del mal no ve d'un pensament malvat, sinó de la incapacitat de pensar, que pensar és just allò que ens permet diferenciar entre allò lleig i allò bell, entre el que és just i el que és injust, entre el bo i el dolent.
Això significa que
Eichmann no era el culpable total, sinó un
culpable banal, una simple peça entre moltes altres peces perquè la banalitat de negar-se a pensar vol dir negar-se a ésser. L'absoluta negació de la veritat de l'ésser és la mort, per tant, Eichmann era un portador de la mort. Eichmann no podia dir la veritat perquè abans de morir ja estava mort.
Per altra banda, Arendt va veure en el judici com alguns testimonis eren escridassats per altres jueus perquè havien col·laborat amb els nazis. Evidentment Ben Gurion no va preveure aquest problema.
El resultat de tot plegat va ser
l'execució d'Eichman i l'ostracisme d'Arendt que va ser declarada persona no grata per l'Estat d'Israel i, per descomptat, per moltes de les comunitats jueves d'arreu del món.
La pel·lícula reflecteix perfectament el problema i, per això, és tracta com poc cinematogràfica i és una pena que "Fotogramas" la puntuï amb un 3/5.
Sembla que els cinèfils ja no els agraden les paraules, volen: "action!".
Per una banda es recomanen les entrevistes a Hanna Arendt subtitulades en castellà. Si es va a la que hi ha aquí posada, es podrà continuar amb les següents si s'entra a YouTube.
Part de la informació que figura aquí en el seu moment no era coneguda per Hanna Arendt perquè qui va fer la recerca va ser Idith Zertal, l'autora de "La nació i la mort. La Xoà en el discurs i la política d'Israel". Cal dir que aquesta autora tampoc és grata a l'Estat d'Israel. Només la trobem a la Wikipèdia en català i francès. També la trobem a la Wikipedia en hebreu, però ens permetem dubtar de la seva fiabilitat.
