Cinc dies a Eivissa (antiga Ibosim, la ciutat del déu Bes)

Platja de ses Figueretes

 

Sargantana de les Pitiüsses

Dalt de Vila

Foto des de Dalt Vila

Foto des de l'hotel

Platja de ses Figueretes

Deessa Tanit, Museu Monogràfic i Necròpolis Púnica de Puig de ses Molins

Església de Nta. Sra. des Puig

Far de Sant Antoni de Portmany

Ajuntament de Santa Eulària des Riu

 

Far de Moscarter, Portinatx

Cementiri de Puig de sa Missa, Santa Eulària des Riu

Es xacoters de sa Torre, Esquadra de Caramallers, Sant Joan de Labritja

Mercat hippy a Sant Joan de Labritja

Torre de ses Portes, Parc Natural de ses Salines, Sant Josep de Talaia

Poblat fenici de Sa Caleta, Sant Josep de Talaia

Sa Caleta, Sant Josep de sa Talaia

Sa Caleta, Sant Josep de Talaia

Platja de ses Salines, Sant Josep de Talaia

Far de Pou, Estret es Freus, Parc Natural de ses Salines

Salines de Sant Jordi de ses Salines

LA DAMA DE LES CAMÈLIES, d'Alexandre Dumas, fill

Director: Hermann Bonnín
Traducció: Anna Soler Horta
Dramatúrgia: Sabine Dufrenoy
Intérprets: 

Toni-Lluís Reyes, Laia de Mendoza, 
Nausicaa Bonnín,  Anna Gonzalvo, Pep Jové, Montse Guallar, Joan Sureda,  Albert Prat, Òscar Intente, Joan Anguera i Aida Oset.  
Espai escènic: Hermann Bonnín. 
 Assessorament vestuari: 
Nidia Tusal. Col·laboració vestuari: Maria Roch (dissenyadora). Il·luminació: Josep Maria Civit. Espai sonor: Jordi Bonet. Direcció moviment: Leo Castro. Caracterització: Toni Santos. 
Teatre: LA SECA - ESPAI BROSSA

Al programa de mà que aquesta novel.la està inspirada en un fet real de la vida de l'autor i que la "protagonista és una dona que destil.la sensualitat i melacolia, una feminista abans d'hora que il.lustra la lluita per la llibertat i la independència econòmica de la dona en el París del s. XIX, una societat acomodada en la seva doble moral on el valor en alça ja no és la virtut, sinó els diners."

No comparteixo l'opinió que la protagonista sigui una protofeminista, ni una feminista abans d'hora, ni res que s'assembli. L'únic element que cal reconéixer a la protagonista és que estima de veritat i ho demostra no acceptant ni un cèntim de la persona que estima, però, per descomptat, segueix essent una prostituta envers els altres homes, que són els que fa possible la seva relativa "independència econòmica". Feta aquesta puntulització ideològica cal dir que és un magnífic espectacle teatral.

Sorprèn especialment que en un teatre "low cost" apareguin a l'escenari onze actors, que no és poca cosa en els temps que vivim, i a més tres de llarg recorregut com són Montse Guallar, Joan Anguera i Pep Jové. El protagonisme se l'emporta la filla del director, Nausicaa Bonnín, mentre que la dramatúrgia és de la mare. O sigui que algunes coses són de casa, però aquest aspecte no afecta al bon producte i, tampoc fa de mal dir que qui fa un magnífic treball és la Montse Guallar, cosa que m'alegre perquè fa temps que no la veia a l'escenari.
 
Si per una banda l'escenografia és zero, no que sigui dolenta, sinó que no hi ha absolutament res a l'escenari, tampoc hi fa cap falta perquè el vestuari, de disseny, està molt encertat. Especialment notable és, com no podria ser d'altra manera, el vestit que porta Nausicaa Bonnín: vermell foc i sang, passió, amor, sensualitat. Per altra banda, els espectadors situats a dues bandes de l'escenari, els intérprets entrant i sortint, amb totes les escenes a peu dret, amb un ball tradicional francès de corranda entremig, diverses partides de cartes, tot plegat fa que sigui una obra coreogràfica que no fa altra cosa que pujar el llistó ben amunt com exemple de bon teatre sense necessitat d'una espectacular escenografia.

AL GALOP (teatre), de Mark Hampton i Mary Louis Wilson

Director: Guido Torlonia

Traductor: Joan Sellent
Intérpret: Carme Elias
Teatre Akadèmia

L'interés per a aquest monòleg ha estat, com sempre, la curiositat. Per una banda la Carme Elias és ja una actriu consagrada i, per l'altra banda, perquè tracta de la moda, que és un món totalment aliè, o potser no tant perquè tots hi queiem, però que per ser fill d'una modista d'alta costura sempre m'ha atret.

Clar que aquest factor de la moda té un alt voltatge perquè el monòleg és més o menys una biografia d'una persona real, Diana Vreeland, que va ser directora editorial de moda de la revista Harper's Bazaar i Vogue, per tant, una nº 1 mundial.

Amb aquest credencial més que Carme Elias apareix a l'escenari com si fos la pròpia Diana Vreeland, cosa lògica, i que es mou per l'escenari amb absoluta elegància, tant si parla per telèfon com quan fuma o beu vodka, l'obra, junt amb l'escenografia, sembla que mirem a Diana pel forat del pany de casa seva.

I és que Diana se'ns presenta com una dona de la "grand life" i ens diu que va veure la Mort del Cigne per Anna Pavlova i com Nijinsly travessava l'escenari amb un salt o el dia que va tenir a casa seva a Elizabeth Arden xerrant amb Coco Chanel. Tot dit en la pròpia sofisticació, mentre van aparaguent les misèries de la vida real, la mort prematura del marit, la carta d'acomiadament que es va trobar a la taula del seu despatx a Vogue, el desencontre amb el seu fill, etc.

Tot plegat un treball perfecte, la traducció al català no grinyola gens, la música que a voltes es posa adequada, com l'escenari i, per descomptat el treball de Carme Elias magnífic. Una llàstima que arribi l'ultima representació, 25 de maig, i quedarà molta gent amb ganes d'anar-hi perquè ja ara estan reservades totes les localitats.

Nota del 2 de juny: Aquí podeu llegir sobre el llibre en què hi ha la lletra de l'obra de teatre
.

IDA, dirigida per Paweł Pawlikowsk

Es tracta d'una molt magnífica pel.lícula que passa desapercebuda del mercat a l'engrós tot i que val a dir que la revista Fotogramas l'ha tinguda com la tercera millor valorada de les estrenes. Tracta un tema que no és gens nou i el considero molt interessant. Per a entrar en matèria diguem que el plantejament inicial de la pel.lícula es pot resumir. Polònia 1962, en la que Anna, maca i novícia que ha viscut tota la seva vida en un convent, li ha arribat el moment de fer els vots de pobresa, obediència i castedat a fi i efecte deixar de ser novícia i ser monja. El mateix convent li recomana que visiti la seva tia per tal que vegi una mica el món més enllà de les parets del convent. La seva tia Wanda és el seu únic parent viu, una jutgessa amb una vida desordenada i amb un passat d'heroïna antifeixista, l'hi diu que el seu veritable nom és Ida i que és jueva. Ambdues es posen a la recerca del seu passat comú, però si per Ida és dolorós saber el que va ser dels seus pares, per Wanda el dolor és que en un moment de la seva vida va passar per alt els que havia d'haver estat la seva obligació moral. Cadascuna, doncs, viurà d'una manera diferent la recerca del passat.
Fitxa de la pel.lícula

Ens adonem doncs de seguida que Ida i la seva tia són absolutament diferents, però no hi ha bons i dolents en aquesta pel.lícula com sol passar en el cinema de consum, sinó que es limita a presentar unes vides molt diferents que lògicament han condicionat la manera de veure el món. Per altra banda, un aspecte notable és la simplicitat en tots els aspectes, blanc i negre i llargs silencis, és a dir, no hi ha soroll.

Ara que aquí es parla tant de la memòria històrica, el tema principal també és la memòria històrica de Polònia.

La tia d’Ida era germana de la seva mare i hi van sortint les misèries de l’ocupació nazi. Tia i neboda van juntes al lloc a on van ser enterrats els pares de la jove Ida. Un fet que tindrà conseqüències diferents per a les dues dones.

El 1405 Christine de Pisan va escriure el "Llibre de la Ciutat de les Dames", que dóna un clar exemple de les dones valentes, que es pot considerar una mena de protofeminisme. Dintre dels cànons del moment es pot dir que va ser una dona lliure, però el món, és a dir, el món mascle no li deixava ser lliure i, per tant, va decidir tancar-se en un convent i viure al marge del món. 

El 1601 Shakespeare va escriure "Hamlet", que com és sabut la seva famosa pregunta tracta de si es pot viure en un món cruel en el que es mata per poder, de forma que tot i que estima a Ofèlia li diu que es tanqui en un convent, cosa que és considerada com una ofensa; tanmateix, el motiu és noble, Hamlet no vol que Ofèlia caigui en aquest món cruel que pot arribar al punt com va ser el cas de la seva mare, que de gust o per força dorm amb l'assassí del seu marit.

Evidentment la Ida de la pel.lícula no té res a veure amb Christine o la bella Ofèlia, però el món que va trobar no va ser millor.

"La riquesa d'uns quants beneficia a tothom?", de Zygmunt Bauman

Com es pot veure si mirem, encara que sigui en diagonal, el més significatiu de l'obra de Bauman és la cració del concepte "societat líquida", que dit ras i curt, significa la manca de solidesa que hi ha a les societat actual. Un bon exemple de la liquidesa o manca de solidesa és el matrimoni, en el sentit que cada vegada dura menys, per això s'ha inventat la parella de fet. Aquest llibre no és sobre la societat líquida, però no treu que aquest aspecte hi apareixi, no oblidem que el lloc de treball cada vegada és més líquida, goso dir que avui dia és fum. 

Moltes vegades hem sentit tots allò de què avui dia no hi ha esquerres i dretes, normalmente els que ho diuen són de dretes o d'esquerrans dessenganyats.

Aquest llibre no té la pretensió de ser d'esquerres, però ho és perquè desenmascara la ideologia de dretes a partir de dades econòmiques i dades sociològiques, de forma que diu "en comptes d'augmentar la desigualtat entre països i mantenir-se constant o baixar dins de cada país, la desigualtat baixava entre els països i augmentava a l'interior de cada país". O sigui que la desigualtat o patiment es fa més àmplia a tot arreu.

Per una banda ens diu que es "calcula que les 20 persones més riques del món tenen recursos equivalents als dels 1.000 milions de persones més pobres" i "A més, els qui són rics s'enriqueixen només pel sol fet de ser-ho. Els qui són pobres també s'empobreixen només pel sol fet de ser-ho", és a dir, no es pot girar la truita i allò dels drets inalienables és fals, estem tots predeterminats.

El cas interessant, però, és que "sempre s'ha justificat la desigualtat adduint que els de dalt de tot contribueiuxen més a l'economia perquè tenen el paper de creadors de treball, però van venir els anys 2008 i 2009, i vam veure que aquells individus que havien portat l'economia al caire de la ruina es retiraven amb centenars de milions de dòlars. Es feia evident que ja no es podien justificar aquestes recompenses al.legant la contribució que els seus beneficiaris feien a la societat, perquè al que havien contribuït no era pas a la creació de nous llocs de treball, sinó a allargar les llistes de persones desocupades.

Els que hem viscut prou per veure-ho no ens ha de sorprendre saber que una de les persones que més ha aportat a la desigualtat ha estat Margareth Thatcher que "dóna per fet, com una cosa evident, que les nostres capacitats diferents ens vénen determinades, com l'alçada, des del néixer, i per tant "normalitza" la implicació que els humans poden fer molt poca cosa (o res per canviar el designi del destí". Va deixar clar que els pares podem fer molt poca cosa per l'èxit dels nostres fills".

Sempre he pensat que hi ha una grau de privacitat que és una engany perquè fer que certs guanys siguin un secret és una forma d'amagar el robatori i, per tant, esplica "Que el sou per als alts directius s'estableixi en secret, no reflecteixi els éxits de l'empresa i contribueixi a una gran desigualtat, és indicatiu d'un profund malestar a les capes més altes de la nostra societat. El creixement descomunal de les fotunes del 0,1% de la societat té lloc, per acabar-ho d'adobar, en una època d'austeritat sense parió per a la majoria del 99,9% restant".

El problema de més fondària és que els alts salaris es justifiquen perquè del contrari persones com Steve Jobs o Richard Brandson caurien en l'ostracisme i durien a les seves empreses a l'èxit. Se'ns vol vendre com si tots els grans salaris anessin a les butxaques de grans talents quan de fet "L'autèntic propòsit de l'assegurança és afermar els provilegis, no pas per orientar-los al servei públic. I, per consegüent, un nombre molt reduït de persones que tenen els salris més alts queda exempt de l'impacte desastrós que les seves activitats poden ocasionar en tots aquells els mitjans dels quals estan exposats als capricis del destí. El que està en joc no és la producció de riquesa, sinó la seva distribució, i, més concretament, el monopoli dels consellers delegats sobre els elevats ingressos que perceben independent de la qualitat dels resultats que suposadament havien de justificar aquests ingressos".

Tornant al principi de la meva entrada, si algú em llegeix, potser es pregunti què vol dir per mi ser d'esquerres. Doncs encara que l'autor del llibre que ens ocupa no pretén dir què vol dir, considero que les paraules següents donen la resposta: "La lluita contra el concepte individualista i utilitarista de l'home, és a dir, la premissa explícita o encoberta de bona part de la ciència social d'Occident que pressuposa que els individus precedeixen a la societat i que, per tant, cal explicar la societat -la unió d'éssers humans- pels atributs inherents dels individus ... cal explicar el pensament i les accions dels individus, inclós el fet mateix d'actuar individualment i, per dir-ho així, de ser individus, com a conseqüències del fet fonamental de viure en societat ... la persecució de la felicitat s'hauria de centrar a promoure experiències, institucions i altres realitats naturals i culturals de vida en comú, en comptes de concentrar-se en els índexs de riquesa, que tendeixen a concebre la convivència humana com un terreny de competivitats individual, rivalitat i lluites internes".

NOTA: Per a estar al dia sobre l'autor res millor que fer una visita a:


http://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2014-02-04/los-nuevos-ricos-se-han-metido-en-su-castillo-y-han-levantado-barricadas_84949/

A CASA (KABUL), de Tony Kushner

Traducció de l'anglès de Vicky Peña

Intèrpret: Vicky Peña. 
Escenografia i vestuari: Antoni Belart. 
Banda sonora: José Antonio Gutiérrez. 
Ajudant direcció: Concha Milla. 
Direcció: Mario Gas. Bitò Produccions. 
Teatre Lliure Montjuïc

Comentari (parcial) d'Andreu Sotorra a Clip de Teatre

Vicky Peña engega l'obertura de l'obra, un monòleg d'una hora que llisca suaument gràcies i només gràcies a les bones arts de l'ofici Peña. I dic gràcies i només gràcies a Vicky Peña ... és que el dramaturg recarrega el seu discurs inicial de l'obra amb un reguitzell de dades geogràfiques i històriques que, si un no és especialista en la matèria, arqueòleg o antropòleg, pot acabar navegant en un mar de sorra. Més mèrit, esclar, per a Vicky Peña, que amoroseix tot el pes que té el seu monòleg i fins i tot li fa un regal a Tony Kushner sense retocar-li, segurament, ni una coma.

L'arqueologia i l'antropologia no tenen res a veure, el el text és dens i confús, possiblement l'espectador, de veure la segona part, encara que sigui un conteext diferent es faria més càrrec del conjunt.

Carta avui a EL PERIÒDICO

Val a dir que tant Foro Asturias com UPN són partits propers ideològicament al PP.

En el meu original deia: "també van votar SÍ els que van votar en qualitat de la seva identitat".

A la versió digital que en castellà

elPeriódico.com

SOBERANISMO

DebateConsulta:

Un problema español

Viernes, 11 de abril del 2014 Albert de la Hoz (Barcelona)

Los aplausos del pasado 8 de abril en las Cortes por la abrumadora victoria del 'no' fueron patéticos, pues les parece haber liquidado el mal llamado "problema catalán" cuando su 'no' es el reflejo del problema español. No fue una victoria democrática, sino demográfica, la prueba de ello es que no solo votaron 'sí' los partidos que defienden un referendo en Catalunya y aquellos que votaron en calidad de su identidad: Canarias, Galicia, País Vasco y Valencia. A mí me gustaría decir que "me sé español (Estado) y me siento catalán (nación)". Rajoy olvida que la constitución reconoce que Catalunya es una nacionalidad, lo que significa que se puede ser nacionalmente catalán sin menoscabo de ser español. No es una cuestión de buenas palabras: hace falta que quien se siente catalán perciba que el Estado reconoce esta nacionalidad con hechos.

El texto original dice: "también votaron SÍ los que votaron en calidad de su identidad"

EL SETÈ CEL, de Caryl Churchill

Traducció: Arnau Marín
Musica: Roger Marín. 
Intèrprets: Albert Alemany, Elies Barberà, 
Jenny Beacraft, Arnau Marín, Marta Montiel, 
Lluís Olivé i Teresa Urroz. 
Escenografia i vestuari: Meritxell Muñoz. 
Ajudant escenografia: Laia Serra. 
Il·luminació: Joan Grané. 
Direcció: Glòria Balañà. 
Producció: Teatre de l’Enjòlit i Sala La Planeta. 
Sala Beckett

Puntuació: 7

El gran tripijoc de Crimea

No hi ha dubte que Europa o Euràsia i potser hauríem d'afegir l'espai que entenem com a món occidental tot està que bull arran dels esdeveniments d'Ucraïna i la integració de Crimea a Rússia.

Crec que uns dels millors articles són el de Vicenç Navarro a Público.es "Lo que no se está diciendo de Ucrania" del 18 de març, en castellà, i el que està més avall, en anglès. Per a llegir-lo només cal clicar el símbol que hi ha després de la paraula "process".

Other news of the day

24/03/2014
Ukraine Should Be a Bridge, Not a Battleground


LIEVEN, Anatol
It has been demonstrated beyond doubt that neither Russia nor the west can achieve their maximal goals in Ukraine. What they can do, however, is to work endlessly to block each other’s goals—and to destroy Ukraine in the process.

Rajoy i el nacionalisme

El dissabte 15 Març 2014 Mariano Rajoy, a Las Palmas de Gran Canaria, va inaugurar el pavelló poliesportiu GRAN CANARIA ARENA. Va fer un discurs per a elogiar els canaris, les seves autoritats i el govern que ell mateix presideix, així com la importància de l’esport com a factor que crea riquesa turística.

El que em va cridar l’atenció és aquesta frase que pot semblar natural i no en té res de natural: té una càrrega de nacionalisme espanyol indiscutible. Aquesta és precisament la peculiaritat del nacionalisme espanyol, que s'exerceix amb tanta naturalitat i convenciment que no es nota, encara que sigui potent i fort com un roure:

El espíritu competitivo nos lleva a mejorar y que no hay metas que ningún español no pueda aspirar a alcanzar.

Aquest roure passa dessapercebut, tanmateix. Tothom veu el bri d'herba del nacionalisme català.  Com és això? L'única explicació és la potència aclaparadora del roure. Ningú no parla del nacionalisme espanyol perquè els mitjans de comunicació han fet el "miracle" de què quan a Espanya es parla dels nacionalismes ja s'entén que és en relació al català, al basc o al gallec, per ordre de més a menys. El nacionalisme basc estava a les converses quan matava, com ara ja no mata, l'únic perillós és el català. Les víctimes del nacionalisme basc formen part del panteó sagrat del nacionslime espanyol. Ara s'està intentant crear un retaule del nacionalisme espanyol amb una entelèquia de les víctimes del nacionalisme català. Alicia Sánchez Camacho (PP), l'Anna Grau (C's) i altres voluntaris a declarar-se víctimes tenen un problema: el bri d'herba no és un roure.

Les paraules de Rajoy són un clar exemple de nacionalisme. El nacionalisme demana a l’individu que sigui prou lliure per a sentir lleialtat envers un concepte abstracte de nació. El nacionalisme demana lleialtat i lligam, qualitats que només poden funcionar si es desenvolupa una cultura portadora d’un codi de conducta perquè l’individu tingui la sensació de formar part d’un tot, que és la nació. Aquest codi està, per exemple, en les paraules de Rajoy quan diu "ningún español". Amb aquesta demagògica frase Rajoy apel.la al sentiment nacionalista espanyol per tal que ens arribi el missatge de què com espanyols també podem assolir les nostres aspiracions. Tanmateix, caldria preguntar-se si es refereix a un dels que està a l'atur o es refereix a un d'aquests nois que no poden pagar la matrícula univeresitària o al fill d'una família desnonada o aquest talentut que ha tret excel.lents en enginyeria i ara és a Alemanya.

Aquest discurs no està a YouTube, sinó a la web de La Moncloa, per tant, qui vulgui escoltar-lo ha d’anar a:

http://www.lamoncloa.gob.es/Presidente/Actividades/ActividadesNacionales/2014/150314Canarias.htm