Avui fa anys és el dia que va morir Marilyn

Avui fa anys que va morir Marilyn Monroe, de la que he estat gairebé sempre un admirador.

.

Tot i que a la Viquipèdia hi ha dades sobre aquesta actriu, cal anar a la Wikipedia per a trobar una informació àmplia.

.

La foto és del llibre Marilyn, A Holliwood Life, d'Anna Lloyd. Es tracta d'una foto feta per George Zeno el 1952.

Randolph Frederick Pausch

El dia 25 Juliol 2008 va morir Randolph Frederick Pausch, quan li faltava poc per fer 48 anys.

.

El motiu que em fa sentir-me obligat a deixar-ne constància és perquè a l'entrada del meu blog del dia 13 Maig 2008 comento el seu llibre THE LAST LECTURE. Un llibre que és la conferència que aquest home va fer per a anunciar d'una manera més divertida que dramàtica que només li quedaven uns mesos de vida.

.

Va ser un home valent i va saber transmetre el seu coratge a la seva dona, ara vídua.

.

A la foto el tenim durant la famosa conferència a Carnegie Mellon University.

BENEFACTORS

de Michael Frayn. Traducció Joan Sellent. Director Manel Dueso. Intérprets: Mercè Anglès, Anna Güell, Josep J. Julien i Albert Ribalta. Sala Muntaner.

.

Aquesta obra és la darrera de la meva programació del Grec d'aquest estiu, que ha estat del que més espectacles he vist fins ara.

.

Sinòpsi de Benefactors

David és un arquitecte londinenc que treballa en la reordenació d’un barri del sud de Londres. Es debat entre la restauració l’enderrocament i posterior reconstrucció de la zona. Alhora que ha de triar entre dues opcions contraposades a la feina, la seva vida personal també demana decisions importants. La seva dona, Jane, i els seus amics Sheila i Colin dubten si restaurar o enderrocar les seves vides. Michael Frayn és també autor de Pel davant i pel darrere. A Benefactors continua apropant- se àcidament a les relacions humanes, fent servir la comèdia per afrontar a la desconstrucció de les nostres vides.

.

Es una obra perfecte per al que ens agrada el teatre de text, el de veritat vaja. Benefactors és una obra intel.ligent i que està al dia de la realitat humana, més exactament, ciutadana perquè tal com es diu a la sinòpsi hi ha el conflicte que ara en diem del totxo, però amb l'element afegit que tot conflicte social sol anar acompanyat de conflictes personals o de parella perquè els conflictes socials tenen l'estranya qualitat d'arrossegar.

.
I si el text té un mèrit indiscutible, també el té la direcció, podríem dir que si és divertidíssima l'escena en la que l'arquitecte juga amb unes peces que representes gratacels, per altra banda té una càrrega emotiva i expressiva per part dels quatre actors a l'escena en què Sheila i l'arquitecte tornen d'un passeig.

.

Es tracta doncs d'una bona obra teatral, molt ben dirigida i magníficament interpretada. Un aplaudiment especial per a Anna Güell.

Mercat del Llibre Vell i d'Ocasió

No cal que m'extengui en la importància dels llibres en la cultural i l'economia, però crec que comença a ser hora que Barcelona esmeni una injustícia que va fer en temps de Franco i encara es manté.

.

No resulta lògic o coherent parlar de la memòria històrica i palesar tan poca memòria per un fet que segur és encara recordat per molts veïns de Barcelona.

.

Quan hom parla del Mercat del Llibre Vell i d'Ocasió sempre es pensar en el de Sant Antoni. Encara que no recordo la data del trasllat forçós recordo molt bé que a la Porta de Santa Madrona o, dit d'una altra manera, al darrera del que era la Comandància de Marina si es mira des de Colom, hi havia unes quantes barraques de fusta en les que cada dia es venien llibres vells.

.

Sospito que en base que aquestes barraques donaven una imatge pobra de Barcelona, Barcelona era pobra!, les autoritats els van obligar a traslladar-se al darrera del Seminari, al carrer Diputació entre Aribau i Balmes: un lloc amagat, tan amagat que féu que aquest mercat s'hagi anat esllanguin i ara faci pena perquè no té res a veure amb les barraques hi havia a la Porta de Santa Madrona amb les poques vegades que ara en queden.

.

És evident que el municipi franquista va fer el necessari per a fer desaparéixer del mapa aquesta activitat comercial, però també és evident que el municipi democràtic no ha fet res per a arreglar-ho.

.

Hom pot veure avui que hi ha unes tres barraques, però només una està oberta, la de la foto.

Segurament que els edils de l'Ajuntament de Barcelona quan van a París, com a turistes, s'han aturat a les parades de llibres vells, la foto d'abaix, que hi ha a la vora del Sena, parades que són conegudes com Les Bouquinistes, que en són dos-cents quaranta, i són una atracció turística.

.

Crec que no seria mala idea que l'Ajuntament traslladés aquest mercat al Moll de la Fusta i es fes càrrec d'unes noves parades, tan per a animar nous comerciants com per a compensar els que han resistit.

.

A aquestes alçades de la pel.lícula no estaria de més que aquestes parades haurien de ser de disseny, de tal manera que es demostrés en fets que Barcelona és una capital del disseny que està per la cultura i pels llibres.

L'Amour-la Danse

Coreografia Maurice Béjart . Companyia Béjart Ballet Lausanne. Gran Teatre del Liceu.

.

A la meva entrada d'aquest blog del 23 Novembre 2007 ja vaig escriuire, com admirador de Maurice Béjart, que va ser una de les persones que m'han donat unes engrunes o uns cabassos de felicitat, de bellesa.

.

I si el Liceu ha organitzat aquest espectacle a la seva memòria, jo també hi he anat per a enriquir-me de la bellesa que va produir el seu talent.

.

L'espectacle en qüestió d'abans d'ahir dilluns va ser extens, dues hores, i variat, divuit propostes diferents. Els detalls de l'espectacle es poden veure a Danza Ballet.

.

De tota manera vull fer una excepció i assenyalar que si Le sacre du printemps, d'Igor Stravinsky, va marcar una fita en la música del segle XX, però a l'estrena no va ser benvinguda, ni la música, ni el ballet, malgrat Vaslav Nijinsky. Va caldre la mà de Béjart qui va convertir música i ballet en una obra d'art amb èxit. La primera versió de Béjart és del 1940 i posteriorment en féu una altra, doncs a l'espectacle vàrem tenir una versió a la primera part i l'altra a la segona.

.

No em puc estar de dir que cada vegada que sóc davant de l'obra de Béjart em sento aclaparat per la bellesa, alguns en diuen el síndrome d'Stendhal, mentre jo penso amb aquell Arnau que havia de ser roca, havia de ser pedra, havia de ser mar esvalotat, però no hi trobà el camí i esdevingué en no-res, no conegué la bellesa, l'amor, la dansa.

Rodoreda-Un retrat imaginari

Un espectacle de Carlota Subirós sobre textos de Mercè Rodoreda. Direcció: Carlota Subirós. Intérprets: Alba Pujol i Carlota Subirós. Teatre Mercat de les Flors.
.
Presentació
Carlota Subirós ens proposa una aproximació absolutament personal i intuïtiva al món de Mercè Rodoreda. Buscant les relacions invisibles que teixeixen vida i literatura, una dona del principi del segle XXI llegeix amb fruïció l’escriptura d’una dona que va viure pràcticament tot el XX, moguda per una vocació implacable i una personalitat intensa. Es tracta d’un diàleg fet de ressonàncies, contradiccions i fascinació on es despleguen progressivament, com en un calidoscopi, algunes de les veus més íntimes de l’autora de La plaça del Diamant. Un retrat necessàriament imaginari que és també, inevitablement, una exploració del propi llegat i de la pròpia identitat. D’aquesta manera, el Grec’08 ret homenatge a Mercè Rodoreda en el centenari del seu naixement, i s’afegeix als actes de l’Any Rodoreda.
.
Una altra vegada he vist una peça del Grec, programa que per la meva part ja s'acosta al final. Com ja va quedar clar en la meva entrada del 23 Abril 2008 sóc un seguidor de l'obra de Mercè Rodoreda no em podia permetre deixar de banda aquest espectacle malgrat que una altra vegada no he estat de sort perquè si hem d'agrair que es respecten els mots de Mercè Rodoreda, el que en podríem dir la representació teatral em resultà incomprensible.
.
Amb tota la consideració envers Alba Pujol com actriu no entenc que com una dona jove ens parli d'una vida viscuda perillosament, com no puc entendre els seus moviments absurds a l'escenari. El que per mi va ser el màxim de l'absurd, encara que segur ens puguin donar una explicació, l'escena en què es dedica a buidar els calaixos plens de terra per a escampar-la després i fer-ne cercles d'una manera gairebé histèrica no vaig saber veure res relatiu a la vida de Mercè Rodoreda i més aviat em va semblar un performance -ara que sembla tornen a estar de moda- de caire ecològic. Crec que tot plegat ha estat molt lluny de ser Un retrat imaginari de Mercè Rodoreda.
.
Em sap greu dir doncs que els dos espectacles de l'Any Rodoreda m'han decepcionat.

Collonades entorn el català i el castellà

Els actors catalans es queixen que no poden fer una vida normal en català, però que coi es pensen aquest gent de teatre? Es creuen ser una excepció? Jo he estat administratiu i sempre he estat en empreses catalanes, però això no vol pas dir que sempre hagi pogut escriure en català a la feina.
.

A la darrera empresa que hi he estat els amos -car és una empresa familiar- es consideren catalanistes i ensenyen fotos del fill amb la bandera estelada, doncs quan vaig escriure una carta en català dirigida a una persona d'una empresa valenciana amb la qual jo li parlava en català i ell em responia en valencià el catalanista de l'empresa me la va fer repetir en castellà.

.

Clar que els de l'imperi ens posen les coses difícils, és la seva feina, cadascú mira per ell i nosaltres ens hem d'acostumar a cercar la normalitat al marge de les institucions, siguin de la Generalitat o de l'Estat.

.

Ara estem vivint la tamborinada del darrer progrom que no té altra finalitat que no sortim del call perquè ha de quedar clar que amb el català no es va enlloc.

.

Quan poso en aquest blog una carta o un article meu publicat a la premsa fa anys, ho faig amb la data exacte que l'escrit fa anys. No té altre funció que un recordatori de la meva activitat jovenil, però aquesta vegada he donat prioritat al contingut i no a la data i els lectors joves poden veure que el 1981 també vam haver de resistir un progrom, que era conegut per ser signat per 2300 intel.lectuals, ja sabem que tothom qui sap escriure una mica és un intel.lectual a Espanya. Així que aquesta carta va ser publicada a La Vanguardia el 21 Març 1981.

.

Qualsevol usuari de la llengua catalana pot dir moltes coses al respecte, jo només puc dir que porto enviades tres cartes ben diferents a El País i cap ha estat publicada.

LAS TROYANAS

d'Eurípides. Director: Mario Gas. Intérprets. Mia Esteve, Glòria Muñoz, Anna Ycobalzeta, Clara Sanchis, Ricardo Moya. Festival de Teatre Clàssic de Mèrida. Teatro Español. Teatre Grec.
.
SINÒPSI
El vencedor no tindrà pietat del vençut. No hi haurà consideració per als infants que sobrevisquin. No hi haurà respecte pels déus caiguts. Las troyanas ens transporta a l’últim dia de Troia, una ciutat ja vençuda, i explica la història de les seves dones, condemnades a caure en els braços dels comandants vencedors. Mario Gas dirigeix aquesta adaptació d’un text on les dones són protagonistes: Andròmaca, vídua d’Hèctor; Hècuba, antiga reina de Troia; Cassandra, sacerdotessa ignorada; Helena, bressol de tota una guerra...
.
Aquesta vegada ha estat un Grec de veritat perquè has estat teatre grec al propi Teatre Grec de Barcelona i això pels barcelonins és un premi doble. Clar que un purista sempre pot dir que el Teatre Grec de Barcelona no és grec de veritat, sinó que és obra de l'arquitecte Ramon Raventós, que el va fer arran de l'Exposició del 1929, tanmateix és un lloc molt agradable i té un marc més bonic que el d'Epidauro.
.
Pel que fa Las Troyanas no hi ha molt a dir perquè és un clàssic de veritat i la sinòpsi ja dona idea de què va, de tota manera la primera versió que he vist d'aquesta obra va ser pel cine, una versió que no oblidaré perquè tenia un repartiment de luxe, en el que el paper d'Hècuba el feia Katharine Hepburn, però a més hi havia Vanessa Redgrave, Geneviéve Bujold, Irene Papas,
Patrick Magee. Durant força temps la vaig tenir en video... I no em puc estar de dir que si la premsa diu que la gran vencedora de la nit va ser Gloria Muñoz fent d'Hécuba a mi, potser perquè tinc massa present a Katharine Hepburn, em va resultat poc potent i vaig trobar millor a Mia Esteve fent d'Andrómaca. De gustibus non est disputandum.
.
Qui no hi hagi anat, acaba aquest dijous i val molt la pena.

Qui aprofiti l'anada al Grec per a sopar a restaurant he d'avertir-li que s'hi presenti d'hora, a les vuit de vespre perquè són molt lents i no gaire ben organitzats. La cuina és discreta, però si considerem l'entorn doncs és un lloc magnífic per sopar.

Avui fa 30 anys a la revista CUADERNOS PARA EL DIÁLOGO

La revista madrilenya CUADERNOS PARA EL DIÁLOGO em va publicar aquest article en el Nº 275 del 22 Juliol 1978, essent director Pedro Altares

SU SEGURO SERVIDOR, ORSON WELLES

de Richard France. Versió i direcció: Esteve Riambau. Intérprets: Josep Maria Pou, Jaume Ulled Escenografia: Ramon Simó Producció: Grec’08 Festival de Barcelona . Teatre Romea.
.

SINÒPSI:

L’endemà del seu darrer aniversari, Orson Welles enregistra anuncis de menjar per a gossos i laxants en un estudi de Los Angeles amb la col·laboració d’un jove tècnic de so. Vell i esgotat físicament, el director de Citizen Kane espera una trucada de Steven Spielberg que li permeti acabar la seva adaptació de Don Quixot en una darrera afirmació del seu talent creatiu. Mentre es debat entre la realitat i aquesta quimera, Welles rememora episodis destacats de la seva intensa activitat en el cinema, el teatre, la ràdio i també la màgia. Una obra de Richard France adaptada i dirigida per l’escriptor cinematogràfic Esteve Riambau

.

Encara que no sigui una novetat es tracta d'una altra anada al teatre que forma part del Grec d'enguany i encara que no sigui en el Grec és en el teatre de l'escena catalana per excel.lència. Malgrat no sigui l'obra en català val a dir que com es tracta bàsicament d'un monòleg de Josep Maria Pou, val a dir que en el Romea també va fer el magnífic monòleg El cazador de leones.

.

Com a dada personal curiosa he de dir que en el perío de servei militar (1966) a la Marina, quan desfilava anava a la segona fila perquè encara que era alt davant meu hi havia tres més que eren més alts que jo i que sempre els tocava fer de caporal gastador, un d'aquests era Josep Maria Pou.

.

Per mi Orson Welles és de les figures més interessants del segle XX de la que, malgrat aquesta sensació, no sé quasi res d'ell, per altra banda, no em sorprèn que l'autor sigui qui fa dècades que l'estudia –The theatre of Orson Welles (1977) i Orson Welles on Shakespeare (1990)– i creia que ja havia acabat quan va escriure el text de l'espectacle sense, però, haver posat el punt final. Arran de l'experiència amb Riambau i Pou, tots tres treballen en un altre projecte.

.

Per altra banda no és de sorprendre que sigui Pou qui fa d'Orson Welles perquè els dos van començar a la ràdio i no cal dir que Welles va ser l'artífex de la històrica retransmissió radiofònica de La guerra dels mons, el programa radiofònic més impactant de la història.

.

I no hi ha dubte que qui sap qui era Welles i qui sap qui és Pou, Pou és indiscutiblement l'actor ideal i així queda demostrat perquè Pou està colossal fent el paper d'aquest gran colós de Hollywood.